Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 26

Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re. Aquesta desinència respon a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics.¹⁰ Partint d’aquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:

(a) Els verbs que tenien en llatí un radical acabat en les consonants -V-, -D- O -C^e. Aquestes consonants, com se sap, es vocalitzaren en [w] després de la síncope de la vocal posttònica:¹¹

(13) a. CREDERE > creure

b. RĀDERE > raure

c. VĪVERE > viure

d. *AUCIDERE (cl. OCCIDERE) > ociure/auciure

e. *COCERE (cl. COQUERE) > coure

f. *MOVERE (cl. MOVERE) > moure

g. *NOCERE (cl. NOCERE) > noure

h. *RIDERE (cl. RIDERE) > riure

(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:

(14) a. BATT(U)ERE > batre

b. CONCIPERE > concebre

c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre

d. REDDERE > (redre/) retre¹²

(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:

(15) a. ATTENDERE > atendre

b. FUNDERE > fondre

c. PRENDERE > p(r)endre

d. INCENDERE > encendre

e. RUMPERE > rompre

f. PERDERE > perdre

(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de l’obertura de la síl·laba següent:

(16) a. PREMERE > prembre

b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre

c. *TIMERE (cl. TIMERE) > tembre

Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona (prémer i témer) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació (redimir). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat, VIII: 382-383).

(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n. Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:

(17) c. COLERE > colre > coldre

b. MOLERE > molre > moldre

c. TOLLERE > tolre > toldre

d. PŌNERE > ponre > pondre

Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI).¹³ En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model d’alguns dels infinitius del grup (c).

(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NC^e i -RC^e:

(18) a. VINCERE > vençre

b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre

Com en el cas anterior, la bategant d’aquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.