Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 27

Com s’ha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació s’han convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a l’actualitat. L’escàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència d’ús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.

El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present d’indicatiu: veu, seu, deu, etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals s’obtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure, noure, riure o coure, als quals ja ens hem referit en l’epígraf anterior,¹⁴ i una mica més tardà en deure (per l’etimològic dever), en haure (variant transitiva del verb haver) i en els infinitius del tipus veer, que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més l’avantatge d’evitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència:

(19) a. veer >> veure

b. plaer >> plaure

c. seer >> seure

d. caer >> caure

e. jaer >> jaure

f. leer >> lleure

Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present d’indicatiu acabada en [w] s’han mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de l’infinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per l’antic remaner). Quant als verbs amb radical acabat en l, el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota l’edat mitjana i la forma analògica caldre s’imposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer, soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques.¹⁵ Pel que fa als verbs amb radical acabat en b, el canvi de cabre per l’antic caber ja devia ser bastant normal a la fi de l’edat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles d’esquivar vocables. Molt més resistent s’ha mostrat la forma saber, a causa, sens dubte, de l’alta freqüència d’ús.¹⁶

Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs (haver, voler, poder, saber, soler i valer). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció d’auxiliar perfectiu s’ha mantingut durant més temps.¹⁷