Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 40

3.3.2 Processos de palatalització i d’assibilació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu

Оглавление

A causa d’aquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod.4 Molts d’aquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja s’inicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de l’evolució fonètica regular.

En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés d’assibilació següent:

(8) -kj> kj > t∫ > ts > s5

Heus aquí la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren aquesta evolució:

(9) a. FACIO > faç, FACIAM > faça

b. PLACEŌ > plaç, PLACEAM > plaça

Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d. Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés d’elevació que es pot esquematitzar com segueix:

(10) a. -bj- > d: > d >

b. -dj- > d: > d >

Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu.

(11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja

b. HABEŌ > haig (però he), HABEAM > haja

c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja

d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja

e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja

f. *CADEAM > caja

Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l, n i s. En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:

(12) a. lj >

b. nj >

c. sj > ∫

Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:

(13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla

b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla

c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa

En els dos darrers casos, la iod, a més d’alterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després d’un procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final (tenir i venir).6 En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).

(14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya

b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya

Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès (venho, tenho) i l’italià antic (vegno, tegno), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga. Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.

Del llatí al català (2ª Edició)

Подняться наверх