Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 37

L’organització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a l’estabilitat d’alguna d’aquestes al·lomorfies. En el capítol 7 s’analitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present d’indicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb l’evolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, l’actuació d’aquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, provocant l’homofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:

(4) a. (PERDŌ >) perd vs. (PERDIT >) perd

b. (DORMIŌ >) dorm vs. (DORMIT >) dorm

Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en l’extensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:

(5) a. (DĪCŌ >) dic vs. (DĪCIT >) diu

b. (PLANGŌ >) planc vs. (PLANGIT >) plany

c. (*VOLEŌ >) vull vs. (*VOLET >) vol

d. (PATĒSCŌ >) patesc vs. (PATĒSCIT >) pateix

No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.