Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 31

Amb l’excepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i. La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat d’augmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents:

(24) a. AUDĪRE > oir

b. DORMĪRE > dormir

c. SENTĪRE > sentir

d. VENĪRE > venir

e. *MENTĪRE (cl. MENTĪRI) > mentir

Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en l’epígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre. Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir, ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). L’infinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.

Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental s’han mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir, pels antics fúger i cúller. El canvi conjugacional –i l’existència posterior dels geosinònims– es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull, fuig, llig, etc. (cfr. 5.2.1).²¹