Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 28

El segon grup d’infinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er. Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal d’evitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NG^e i -SC^e):

(20) a. ATTINGERE > atènyer

b. CRESCERE > créixer

c. CURRERE > córrer

d. PLANGERE > plànyer

e. STRINGERE > estrènyer

En català primitiu també s’integren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):

(21) a. AFFIGERE > afíger

b. CORRIGERE > corrèger

c. ELIGERE > elèger

d. FRĪGERE > fríger

e. FUGERE > fúger

f. LEGERE > líger

g. REGERE > règer

(22) a. CINGERE > cínyer

b. COLLIGERE > cúller

c. JUNGERE > júnyer

d. TINGERE > tènyer

Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals.¹⁸