Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 10

1 Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista, en el qual se contienen las discordias, guerras y muertes causadas por la conjuración plebea, nombrada Germanía por los inventores della. Y cómo fenesció y fue el reino restituido en paz y sossiego: así por la prudencia, saber y grande esfuerço del Illustríssimo Señor don Diego Hurtado de Mendoça, conde de Melito, Capitán general de los reinos de Aragón y de Valencia y del principado de Cataluña, y condados de Rossellón y Cerdaña, como por la fidelidad y armas de los Grandes, Varones, Cavalleros, Ciudadanos, Tierras y gente plebea leal que emplearon sus personas, estados y bienes siguiendo al Capitán general sirviendo al Rey. Dirigido al cathólico e invictíssimo señor don Phelippe, Rey de las Españas, etc., nuestro señor. Barcelona, Pablo Cortey, 1566, 16 de març. Foli. 231 ff. Imprès a dues columnes. Lletra rodona. Dedicatòria a Felip II. Numeració 1-223 + 8 sense numerar, els dos primers corresponen al frontis, escuts i sonet, els 6 darrers a la taula o índex. Frontis: «Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista...», a sota l’escut reial, «En Barcelona, en casa de Pablo Cortey. 1566.»; segon foli s/n, «Armas reales hotorgadas por los invencibles reyes de Aragón a la muy noble y coronada ciudad de Valencia por merecimientos de grande lealtad, según dellas y dellos en la primera parte desta Crónica estensamente havemos tractado», a sota segueix l’escut de la ciutat, i després el gravat «Auctoris effigies Anno domini .1565.», continua l’efígie de l’autor amb la llegenda al peu «Etatisq. auctoris Anno 63», al verso, incip. «Ad Philippum hispaniarum regem potentissimum in laudem auctoris & libri. Epigrama per M. Hieronymum Oliverium, Juriscunsultum Valentinum», explic. «Síguese la historia»; f. 1, «Comiença el quarto libro de la Chrónica...»; f. 223v «en la oficina de Pablo Cortey, impressor de libros en la mesma ciudad de Barcelona, sábado que se contavan diez y seis días andados del mes de Março, Año del nascimiento del Señor de mil quinientos sesenta y seis. Iesus Christus», aquí s’acaba la numeració; f. 224, «Tabla de todo lo contenido en los dos libros intitulados tercera y quarta partes...»; f. 231, «La firma y clausura del auctor a toda la Crónica es este sello de sus armas», a sota l’escut nobiliari dels Viciana.⁵⁸

2 Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, IV, Barcelona, Pablo Cortey, 1566, 16 de març. 464 pàgines, 210 × 150 mm. Imprès a dues columnes. Lletra rodona. Dedicatòria a Felip II. Reimpressió facsímil de de l’edició de 1566, València, Universitat de València, Departament d’Història Moderna, 1972.

3 Libro quarto de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilada por Martín de Viçiana. Acompañado de: Bases ideológicas y programa reivindicativo de la Germanía (ed. Vicent Vallés Borràs), Borriana, 1990, 224 ff. Reproducció facsímil de l’edició de Barcelona de 1566, Ediciones Histórico Artísticas.

Manuscrits

1 Biblioteca de Catalunya. Ms. 2.084. Lletra del segle XVII de diverses mans. Paper: 437 ff. Foli. 295 × 205 mm. Numeració moderna a llapis sobre una d’antiga que no compta els folis en blanc, 2 f. prel. + f. 1-435. Enquadernació antiga de pergamí amb tanca. Al llom: «Viciana. Historia de la Germania de Valenc[ia]». Llibre quart de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. (Ed. Barcelona Pablo Cortey, 1566). S-XVII. F. 1 «Haviendo de entrar a tratar de nuestra istoria»; f. 2, «Balbina Saavedra, Jovellanos 2, Valencia»; f. 429v «Tabla de lo contenido en esta Crónica». Ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 1937 procedent de la biblioteca del comte d’Alcúdia.⁵⁹

2 Biblioteca Valenciana. Ms. 704. Còpia del segle XVII. Paper: 722 pàgines. Foli, 320 × 215. Sense numerar. Tinta blava per al text i roja per als finals de pàgina i columna de l’original imprès. «Libro quarto de la Cronica de (...) copilado por Martin de Viciana scriptor de vista». Copiat per Josep Osset Merle, segons apareix a la pàgina 22 de la mateixa lletra: «Terminé de copiar la cuarta parte de la Crónica de Martín Viciana, el día 25 de mayo de 1925. Me costó 54 días en Valencia. Signatura a sota de José Osset Merle. Al verso: «Llibreria d’Almela. Val[ència] 1948. 1.250 pts. Els tres toms: 2a, 3a i 4a part, aquesta fou manuscripta per en Josep Osset Merle». És una còpia de la edició de Barcelona de 1566, de la impremta de Pablo Cortey.

3 Biblioteca Universitat de Valladolid. Ms. 046. Còpia del segle XVII. Paper: 357 pàgines. Foli 320 × 230. Caixa escriptura 240-265 × 145-155, 28-35 línies per pàgina. Escriptura a línia tirada. Lletra humanística. Fulls centrals amb algunes taques i un to d’escriptura més fosc. Frontis: «Libro de la Germanía escrito de mano de mossén Pedro Yrles». A dalt d’aquest títol, la inscripció amb lletra diferent i posterior «Dios, Jesus, Antonio, Joseph». I a sota: «Sancte Antoni ora pro nobis. Amen. Miserere mei Deus secundum magnam misericordiam tuam». Comiença el 4° Libro de la Cronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia». F. 1 «Habiendo de entrar a tratar», f. 357 «le remedara en el Reynar (...) las devidas gracias. Amen. Fin».⁶⁰

4 Museu Britànic de Londres. Ms. Eg. 412. Chronyca de Valencia. Vicyana. Libro quarto. Còpia del quart volum d’aquesta crónica, la primera edició de la qual s’imprimí a Barcelona, Pablo Cortey, el 1566. Segle XVI. Paper, foli. 298 ff.⁶¹

Manuscrits coneguts per referències

1 Segunda parte de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. Còpia feta per Onofre Esquerdo. Foli, ff. 126-181, rúbriques i alguns noms, destacats en color morat. Gravats dels escuts d’armes de les famílies fets a fusta. Als folis següents, dibuixos a ploma amb el camp buit, sense blasonar. Il·lustrat amb notes del cronista Agustí Sales, del canonge Joan Antoni Maians i d’altres. Incorporava un episcopologi valentí redactat per Francesc Pascual Chiva, amb notes i un catàleg dels cardenals valencians.⁶²

3 Segunda parte de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilada por Martín de Viçiana. València, Juan Navarro, 1564. Segle XVII. Foli. Il·lustracions.⁶³

4 Segunda parte de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. ⁶⁴

7 Tercera parte de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilada por Martín de Viçiana. València, Juan Navarro, 1564. Segle XVIII. Foli. Ilustracions.⁶⁵

Manquen encara moltes dades per dilucidar i molts interrogants per contestar sobre l’extrema complexitat de la crònica de Martí de Viciana que avui coneixem. Un dels més greus afecta l’escassesa total d’indicis manuscrits o impresos, fora dels testimonis aportats, de l’existència del Libro primero, posat en dubte ben aviat pels escriptors interessats en aquesta obra històrica. Així persisteixen pertinaçment molts enigmes plantejats sobre la naturalesa d’aquest volum com la data, si s’estampà a les premses de Joan Navarro, el contingut, el títol etc. però sobretot quin fou l’origen de l’extermini físic d’aquest llibre i d’una part important del Libro segundo, què ocorregué perquè es perseguís amb tanta eficàcia un tractat d’història local i el fragment desaparegut —més de la meitat— del segon volum. En tot cas, temes de recerca necessària per conèixer el devenir de la crònica que avui desconeixem. Alguns autors il·lustrats com Rodríguez i Maians asseguraren haver vist un exemplar, si bé l’afirmació del primer fou posada en dubte ben aviat mentre que Maians mai no arriba a confirmar-ne l’existència.⁶⁶

L’extensa relació de manuscrits i edicions, pel que fa al Libro segundo, denota la importància que aconseguí aquest text, bé fóra per l’interès demostrat pels erudits valencians des del segle XVIII com per altres bibliòfils que el buscaren amb verdadera passió, com fou el cas de l’erudit valencià Francesc Xavier Borrull, que dedicà molts anys d’esforç continuat per assolir totes les tessel·les del mosaic, objectiu finalment fracassat. L’obstinada recerca de Borrull produí, sortosament, un estudi «magistral», en paraules de Sebastià Garcia, que desvetlà les incògnites de les quatre edicions conegudes fins llavors, tot i que mai no fou publicat amb el seu nom i sí reproduït almenys per dos escriptors.⁶⁷

Al marge del notable treball d’erudició de Borrull, resten encara inconcluses les qüestions que suren al seu voltant, com la data d’estampació de les dues primeres edicions del Libro segundo, com es redactà el contracte, què ocorregué amb el quadern inclòs en un exemplar de la primera edició i si formava part d’un tercer intent d’estampació, quina família o famílies instaren la persecució i segrest judicial dels dos primers llibres de la crònica, quines foren les causes que obligaren el cronista a canviar l’ordre establert alfabèticament per un altre d’aleatori i tornar posteriorment a l’ordenació primitiva, per què la societat de bibliòfils bandejà editar la crònica sobre les Germanies... Molts interrogants per a tan poques certeses com disposem les quals, només la recerca i el temps s’encarregaran d’esbrinar.

A propòsit de les edicions del Libro segundo

Aquest llibre ha tingut una trajectòria editorial llargament conflictiva i dilatada. La primera edició a distribueix alfabèticament les famílies aristocràtiques valencianes i al frontis s’indica que fou estampada a la impremta de Joan Navarro de València l’any 1564 però al capítol de la família Cervelló se cita un privilegi reial datat a Madrid el vint-i-nou de febrer 1569.⁶⁸ La publicació fou suspesa per l’Audiència a instàncies de la noblesa valenciana per discrepàncies jeràrquiques en el contingut i ordenació del llibre.⁶⁹ La segona edició b s’imprimí un temps més tard, després del 28 de setembre de 1568, segons alguns historiadors;⁷⁰ la nova estampa ordenava les famílies de forma arbitrària i els llinatges més influents se situaven al capdavant del llibre.⁷¹ Ha pervingut sense el frontis i els deu primers fulls. Aquesta edició s’estronca dramàticament al foli 50 «por manejos de algunos clanes aristocráticos que invocaron la anterior prohibición de la Audiencia o sobornaron al impresor», en opinió de Sebastià Garcia.⁷²

Per a Borrull, la tercera edició c degué imprimir-se després del mes d’octubre de 1578, data en què morí Joan d’Àustria, atès que Viciana encara hi descriu Lluís Joan Alçamora, fill de Lluís d’Alçamora, com el «secretario del rey don Philippe de España y de don Joan de Austria».⁷³ A parer de Sebastià Garcia, aquesta data s’aproximaria més a la realitat perquè «parece lógico pensar que el cronista dejara pasar cierto tiempo antes de llevar a cabo un nuevo intento», d’acord amb el procediment emprat per l’autor en les dues primeres edicions.

Finalment, lluny del traspàs de Martí de Viciana, fou impresa una quarta edició «en el último año del siglo 17 o en los primeros del 18».⁷⁴ Comprèn 26 fulls numerats i fou publicada com un complement de la tercera edició, encara que amb notables errors sobretot en l’apartat toponímic, tot i que es tractava d’una reelaboració maldestra de l’edició b amb la incorporació de dues famílies, les d’Albión i Vives.⁷⁵

Les successives edicions del Libro segundo han suscitat l’interès d’historiadors i bibliògrafs per l’escassa existència i raresa dels exemplars, la dificultat de reunir l’obra íntegra, els nombrosos entrebancs que s’interposaren entre la ferma voluntat de publicació demostrada per Martí de Viciana i la nosa que produí entre la noblesa més envanida i arrogant del País Valencià. La tramoia ordida per la facció més altiva d’aquest clan aristocràtic impedí l’edició entera d’aquesta obra i els exemplars impresos foren perseguits gairebé fins a l’anihilació.⁷⁶ Això malgrat l’afany col·laboracionista els «ofrecimientos (...) y la brevedad y espacios en blanco observados con frecuencia en distintas de sus narraciones biográficas».⁷⁷ Fet i fet només romanen uns exemplars incomplets que tots plegats no completen cap edició.

La fortuna editorial del Libro segundo constitueix un testimoni de primera magnitud per a la història del País Valencià del segle XVI i un retrat fidel de la ideologia, els procediments i les actuacions de les classe nobiliària dirigent. Estudiada meticulosament i acurada per alguns autors,⁷⁸ pretenem detenir-nos en l’anàlisi de les tres edicions que segons aquests autors s’imprimiren entre els anys 1564 i 1578.⁷⁹

D’ençà que Onofre Esquerdo inicià les primeres perquisicions al segle XVII, la ‘doctrina’ de les edicions trinitàries s’ha mantingut inalterada, a manera d’un eix sobre el qual es feia bascular l’obra nobiliària de Viciana. La quarta edició, impresa a finals del segle XVII, ha estat valorada majoritàriament com un apèndix que repetia i modificava la segona edició, encara que atapeïda d’errors toponímics i conceptuals. Aquest text atribuïa una importància excessiva a determinades famílies en detriment d’unes altres.⁸⁰

Fortuna bibliogràfica del Libro segundo

Coneguts els aspectes editorials del Libro segundo i les circumstàncies, dramàtiques algunes d’elles, sorgides al voltant d’una publicació tan emblemàtica, fóra apropiat de realitzar una nova lectura, comparativa, de totes tres edicions per mirar d’introduir alguns matisos convenients de discernir. Convé detenir-se en alguns dels locus criticus, convergents i divergents, d’aquestes tres edicions, bandejar la quarta edició, d, perquè pertany a una esfera temporal diferent i establir-hi els mecanismes, de vegades molt subtils, que subjauen velats darrere de cadascuna de les tres impressions. Per realitzar aquesta anàlisi, prendrem de model la primera edició, designada a, i l’acararem amb les altres dues edicions, designades respectivament b i c, així escatirem de forma fidel les modificacions que l’historiador, nolens volens, hi introduí.

Després de col·lacionar les dues primeres edicions del Libro segundo a i b coneixem les variants i alteracions, lèxiques i d’estil, que modifiquen el corpus escriptural de l’edició a per confegir-hi b. En la segona edició, b, l’historiador abandona l’ordre alfabètic inicial i altera la disposició de les famílies,⁸¹ i de vegades també l’amplitud del text, a fi d’estalviar-se els problemes generats per a en l’ordenació i l’extensió dedicada a determinats clans familiars.⁸²

Ateses les variants oferides per l’edició b, podem asseverar que aquest document assumeix regularment el text de la primera redacció, a, tanmateix, la voluntat correctora de Viciana es manifesta en la reelaboració d’algunes les entrades familiars que plantegen unes variants que volem significar. Així mateix, en aquesta segona estampa, b, Viciana corregeix i modifica, encara que lleument, l’estil del conjunt de la crònica. Al pròleg realitza escasses alteracions del text anterior. Tan sols consisteixen a substituir alguns mots, considerats sobrers o preterits, per una redacció un xic més àgil i actual,⁸³ tret del títol, sintètic en aquest paper.⁸⁴ Hi introdueix, però, una novetat que potser resulte inoqua a primera vista però que jutgem rellevant. En parlar de la denominació de la noblesa, Viciana afirmava en la primera edició a: «en esta ciudad siempre le nombran estrenuo braço militar» frase que ressalta per la referència estricta a la ciutat de València. A la segona, b, sense que hom advertesca cap més correcció, probablement amb intenció d’identificar l’obra amb la noblesa regnícola, reemplaça el concepte de <ciudad> pel de <reino> dins el mateix context. Altres correccions que hi podem anotar són la substitució sistemàtica de la conjunció copulativa d’ambdues grafies, <e> i <et>, per la més general <y>, excepte quan hom transcriu literalment un text anterior, que és mantingut íntegre i sense modificacions; les xifres romanes són reemplaçades per les aràbigues, tret d’alguns exemples escadussers; s’hi introdueixen i/o modifiquen algunes dades, majoritàriament econòmiques, sobretot si afecten les rendes d’alguna família poderosa, normalment per incrementar-les.⁸⁵ També s’hi arrodoneix la relació d’alguns capítols amb la incorporació de nova informació familiar, com ocorre amb la nissaga Aragó, de la qual es transcriuen unes cartes de l’infant, es relaten les gestes contra els moriscos de Granada, s’afigen les dades familiars del llinatge dels Folc, vescomtes de Cardona, i s’incrementen les cases de vassalls d’algunes poblacions com Fanzara, entre d’altres modificacions. Alguns d’aquests canvis resulten simptomàtics atès que l’historiador renuncia a un argument que havia defensat amb vigor com la grafia del topònim ‘Gandia’, escrit sistemàticament ‘Candia’ al primer llibre, que és substituït sense cap mena d’explicació pel normatiu Gandia. Sense preàmbuls també assistim al canvi de ‘Cerdeña’ pel més acostat de ‘Serdeña’. La resta de correccions afecten als numerals el quals són escrits en aquesta edició amb xifres aràbigues.

La introducció d’aquestes novetats, l’alteració de l’orde inicial alfabètic de les famílies establert a la primera edició a i la manifestació d’algunes traces indicatives d’haver-se imprès dins l’ay 1575 o en data posterior, expliciten una nova redacció, subsidiària de la primera i per tant ulterior.⁸⁶ La data aportada per d’altres historiadors, inscrita dins el capítol de la família Arciniega, corresponent al mes de setembre de 1568, caldria prendre-la com una informació col·lateral i no definitiva, complementària de les anotacions de José María Torres al pròleg de l’edició del segle XIX.⁸⁷ Aquesta segona edició b continua l’estela primigènia i presenta greus mutilacions editorials, almenys en l’exemplar que ha arribat fins avui, del qual «no se han conservado el frontis ni las diez hojas», circumstància que impedeix de conèixer amb exactitud la data d’impressió així com «el contenido de los diez primeros folios» que, segons Sebastià Garcia, devien contenir la dedicatòria al duc de Gandia, tan car a l’autor, i el relat familiar, potser més alleugerit.⁸⁸ Al marge d’aquestes modificacions, l’edició b es caracteritza pel notable increment de les famílies historiades, en nombre de cinquanta, i la supressió d’alguns capítols familiars inclosos a l’edició a, com les d’Ayala, Aguiló, Arrufat, etc., fins a un total de 17.⁸⁹ Atesa la deturpació dels textos coneguts, desconeixem si aquestes famílies formaven part de l’edició íntegra de b i s’incloïen en folis posteriors. Cautament, Viciana advertia al pròleg general de la primera edició a de les dificultats que havia tingut en la recerca documental i arxivística, atesa la manca de col·laboració d’una part de la noblesa valenciana que li havia impedit la consulta dels documents acreditatius dels seus títols: «No ha sido ni es possible, de los cavalleros, más poder scrivir sin ser ayudado de los mesmos cavalleros con sus privilegios y scripturas, principalmente siendo materia tan diversa e, por ende, dificultosa, la qual muchos han temido y no osado de emprender». Constatada la retinència familiar d’alguns nobles, persistia en l’intent i els animava a col·laborar en la segona edició que ja tenia pensada: «Aperciban pues sus auctos y recaudos para la segunda impressión, quando Dios fuere servido que se haga, y mejorarse han entonces sus historias».

Després que Borrull i Torres adduïssen sengles informacions de les quals es desprenia que tant la redacció com la data d’edició d’aquesta segona estampa era posterior a l’any 1568,⁹⁰ no hi ha hagut cap nova aportació documental ni arxivística, malgrat el temps transcorregut i els autors que d’alguna o altra forma s’hi han dedicat. Tanmateix, una lectura detallada del capítol dedicat a la família Rojas i Sandoval, marquesos de Dénia, inclòs entre els ff. 39v i 41v, permet d’escatir una nova dada insòlitament oculta fins avui. En aquest capítol, Viciana fonamenta l’origen de la ciutat de Dénia en la conquesta grega feta per «los moradores de Tiro que con su flota aportaron a Denia», assenyala l’antiguitat de la fundació: «Y es assí que mil quatrocientos y treze años antes de la incarnación de nuestro señor Jesuchristo, que hasta en este año que corremos de 1575 han discurrido 2.888 años ha que Denia es fundada» i expressa el moment de redacció d’aquest text. Aquesta datació, fonamental, afegiríem nosaltres, retarda en set anys la publicació de l’edició b, històricament datada amb posterioritat a l’any 1568 i la situa en una temporalitat inherent a l’any 1575 i, per tant, molt pròxima a la tercera edició c, si acceptem l’any 1578 com la data a partir de la qual s’impremtà, si és que hi arribà a imprimir-se mai una tercera vegada.

La tercera edició c ha congriat una rara unanimitat entre els autors que l’han estudiada. S’admet sense massa dificultats que es tracta d’una tercera impressió perquè conté dades i fets posteriors a 1564,⁹¹ de les quals hom permet col·legir que, com asseverava asprament José Maria Torres, «fue hecha después de la denominada segunda».⁹² És probable que s’esdevingués així i que c fos la tercera edició que féu en vida Martí de Viciana, per la tenacitat i tossuderia demostrada per l’historiador en aquesta mampresa, tanmateix, mantenim uns dubtes raonables que expressem a continuació.⁹³

La col·lació d’ambdues edicions, la primera, a, i la tercera, c, tan afins i coincidents, gairebé idèntiques, ofereix una sèrie de dades i contrastos que fan difícil afirmar l’existència sensu estricto d’aquesta edició. En primer lloc tenim una disposició textual idèntica entre les dues edicions a i c compresa entre es folis 1r-16v, advertida pels estudiosos des de ben antic.⁹⁴ En segon lloc, entre els folis 17r- 24v de l’edició c, s’hi intercala un quadernet íntegre que dissenteix profundament, externament i interna, de l’edició a, de tal forma que en aquesta ocasió podem parlar amb certesa de dues redaccions diferents, vist que aquest fragment de l’edició c esmena i rectifica l’edició a. Finalment i en tercer lloc, entre els folis 25r-56v, es reprèn la mateixa coincidència textual que hem anotat entre els primers setze folis, tant pel que fa al contingut com a la distribució de columnes, errors comuns inclosos. Podem afirmar sense escarafalls que som davant d’una mateixa impressió, fins i tot gosaríem asseverar que tots aquests fulls pertanyen a una mateixa composició d’impremta, tan alt és el grau de concurrència, com tindrem ocasió de contrastar tot seguit. Hem detectat la confluència de diverses lliçons que manifesten el mateix error comú, que podíem denominar tipogràfic, per haver estat causat molt probablement per equivocacions atribuïbles a la confecció de les caixes d’impressió al taller d’estampació.

Totes dues edicions, a i c, comparteixen errors significatius inclosos en aquests mateixos folis. Observem al f. 5 la deturpació de la paraula <pseara> per <pesara> en què s’altera l’ordre de les lletres en les dues primeres síl·labes; al f. 6 notem la substitució del grafema inicial <Caragoça> pel més adequat <Çaragoça>, present en altres ocasions; al f. 6v coincideixen en el mudament de la vocal /o/ en el mot <montaños>, per l’adient vocal /a/ de <montañas>; de forma similar ocorre al f. 8 en què la vocal /o/ del mot <alegraos> és substituïda per la vocal /u/ per transformar-la en la deformació <alegraus>; finalment, al f. 11v notem la substitució del grafema final present al mot <sirven>, per un altre de similar que proporciona l’incorrecte <sirver>. Aquests error comuns conjuntius que tipifiquen les edicions a i c corresponen als primers setze folis. En examinar la segona part compresa entre els folis 25r-56v, advertim uns errors comuns conjuntius en ambdues edicions, a i c, que exhibeixen una mateixa tipologia en l’alteració dels mots. Al f. 30r apareix un dels errors comuns més declaratius d’aquesta coincidència, en el qual el cognom Aguiló ha estat imprès amb la inicial majúscula posposada al final, de forma que trenca la linealitat lògica del mot: <guilo A>;⁹⁵ al f. 35 la població de Segorbe veu mudat el nom pel de <Seborbe> on el grafema /b/ substitueix el fonema velar sonor /g/; al foli 43v; en parlar de la família Buïl i en relació a un membre d’aquesta nissaga que fou abat de Sant Joan de la Penya, inclou l’expressió <y el padre don> sense que el nom d’aquest antecessor aparega enlloc, possiblement perquè el ‘don’ tanca línia de columna i hi manca l’espai per encabir-lo-hi; en darrer terme advertim al f. 49v una substitució vocàlica en la paraula ‘sabroso’, transcrita al text com <sobroso>, on la vocal /o/ pren el lloc de la correcta /a/.

El quadernet inclòs a l’edició c se separa ostensiblement de l’edició a a partir del foli 17 per adoptar una redacció que modifica i escurça el «Tractado de las armas e insignias militares» contingut a la primera edició a. Consisteix l’alteració en dotar d’una major vivor i fluïdesa les descripcions dels diversos capítols que inclou el tractat, a més d’incorporar catorze casos de traïció que no figuren a l’edició a.⁹⁶ Aquest fragment incrementa en sis les famílies que no havien estat relacionades a l’edició a: Azlor, ff. 21v-22r; Alabiano, ff. 22r-22v; Alçamora, ff. 22v-23r; Agramunt, ff. 23r-23r; Arziniega, ff. 23r-23v i Albiçu, ff. 23v-24r.⁹⁷ Les dades posteriors a 1564, aportades pels historiadors com a prova concloent per a diferenciar aquestes dues edicions, es contenen als capítols familiars d’aquestes famílies, cosa que atorga al quadern ‘separatiu’, si ens permeteu aquesta denominació, un caràcter d’excepcionalitat que mirarem d’engalzar dins d’un context bibliogràfic distint que permeta plantejar una nova hipòtesi sobre les edicions canòniques i trinitàries del Libro segundo de Martí de Viciana.

Les possibilitats actuals de coneixement de les estructures bàsiques de les edicions, desvelades per l’anàlisi informàtica, permeten una aproximació més detallada i minuciosa als textos objecte d’aquesta anàlisi. La coincidència d’algunes lliçons equipol·lents compartides per a i c, a més d’alguns detalls que demostren la unitat d’impressió, per dir-ho així, existent entre ambdues edicions, permeten d’extraure una sèrie de factors que introdueixen una perspectiva diferent a la tradició històrica coneguda fins avui de les edicions del Libro segundo de Martí de Viciana. Històricament, l’existència de la tercera edició c se sustentava tan sols en algunes dades esparses incloses a la crònica, com la pervivència vital d’algun dels nobles mencionats, la cita d’unes sentències datades amb posterioritat a l’any 1564 o l’expressió del càrrec de secretari de Joan d’Àustria exemplificat en la persona de Lluís Joan Alzamora. Aquestes dades fornien l’afirmació, força compartida, de l’existència d’aquesta tercera edició c, la publicació de la qual «posiblemente empezó a publicarse antes de octubre de 1578», data del traspàs de Joan d’Àustria.⁹⁸ En aquestes condicions, la documentació obtinguda durant l‘examinatio de les edicions a i c no deixa de suggerir, almenys, un interès inicial en proporcionar-nos una extensa nòmina de dades que plantegen una visió diferent en la trajectòria bibliogràfica de les edicions del Libro segundo.

Al marge de les consideracions històricament estudiades, la conclusió més evident que es desprèn de l’inventari de concurrències, errors comuns i coincidències textuals detectats reposa en una unitat d’impressió innegable que podem caracteritzar amb els ítems següents:

1 Els errors conjuntius de les edicions a i c, sobre les quals hem basada l’anàlisi, assenyalen la pertinença a una mateixa impressió dels fragments continguts als fulls compresos entre el frontis i el f. 16v i els ff. 25r-56v.

2 La distribució columnària d’ambdues edicions a i c és d’una total coincidència entre els frontis, el f. 16v i els ff. 25r-56v fins al punt de confluir espacialment i completament els errors expressats, tant els lapsus calami com els atribuïbles a la mobilitat de les tipografies de l’època.

3 Hi apreciem una dissensió redaccional en el quadern inclòs en la dita tercera edició c, comprès entre els folis 17r i 24v, la qual s’aparta del model original atribuït a l’edició a per modificar-lo i esmenar-lo.

4 Hi existeix una continuïtat manifesta en ambdues edicions tant de la tipografia com de la qualitat del paper.

L’estudi de les tres edicions històricament considerades com a pertanyents a l’època en què visqué Martí de Viciana, és a dir, les tres en què s’admet que s’imprimiren gràcies a l’obstinada voluntat de l’autor, ens permet afirmar, si més no, la inexistència d’una tercera edició sensu stricto publicada anteriorment al mes d’octubre de 1578. L’anàlisi del quadern integrat dins la denominada tercera edició, c, entre el f. 17r i el f. 25v ens invita a desviar-nos de la doctrina trinitària sobre les edicions del Libro segundo i plantejar la hipòtesi de dues edicions tan sols publicades en vida de Viciana. La primera edició, que hem convingut a denominar a, teòricament fou impresa el 1564, segons s’indica al peu que consta al frontis «Impressa con licencia de la Sancta Inquisición. Año de MDLXIIII», però estampada en data posterior al vinti-nou de febrer 1569. I la segona edició, designada amb la lletra b, editada dins l’any 1575 o en un temps ulterior. Tots dos volums apareixen greument mutilats, l’edició a al foli 56v i l’edició b al foli 50v. Qüestió a banda planteja l’anàlisi del quadern comprès dins la denominada edició c, del qual Torres, seguint Borrull, advertia que «preciso es reconocer que algún curioso que tenía el frontis y censura de la primera impresión lo colocó en ésta. Y quién sabe si hasta los mismos impresores se valdrían de tamaña superchería».⁹⁹ Una estimació que caldria situar coherentment dins el context de l’època per aplicar-la a la insòlita presència d’un quadern, de redacció diferent, dins d’una edició, la primera, a la qual, l’extirpació i posterior substitució per un quadern amb els mateixos folis i numeració convertia de facto en una nova i cercada edició del Libro segundo. Una operació que pertany a una esfera professional que podem encabir dins les destreses atribuïbles als professionals de la impressió. Podem concloure, doncs, que les edicions del Libro segundo estampades en vida de Martí de Viciana es redueixen simplement a les dues primeres, a i b, a un quadernet c, que incorpora les famílies d’Alabiano, Alçamora i Albiçu no historiades anteriorment i una còpia matussera, d, d’una gran part de la segona edició que afegeix dues famílies no contemplades a l’original: Albión i Vives.

A la biografia sobre la família Viciana, Forner Tichell apuntava l’existència d’un còdex a la biblioteca del Seminari de Tortosa que per les informacions conegudes podia tractar-se d’una còpia manuscrita del Libro Primero, raríssim exemplar encara no descobert avui dia. José Ramon Nadal Beltran, canonge de Tortosa i rector del Seminari Diocesà de l’Assumpció, que coneixia el manuscrit, el descriví en unes notes que Forner Tichell transcrigué dins el seu llibre.¹⁰⁰ A la vista de les diferències marcades entre aquest còdex i la resta d’edicions, Forner conclou que es tracta d’una edició desconeguda impresa l’any 1565, per la qual cosa suggereix canviar l’ordre de les edicions i col·locar el manuscrit tortosí en segona posició per l’ordre d’estampa. Mirem però, les dades en què es basa aquest autor per a determinar l’existència d’un text inèdit i inconegut fins llavors.

L’acarament del text el féu Forner a partir de l’edició preparada per la Sociedad de Bibliófilos Valencianos l’any 1881, és a dir, una edició que conté l’edició a i el quadern fragmentari que hem convingut a nomenar c. La descripció dels primers tres folis del còdex no presenta novetats sobre el contingut i manté la mateixa disposició textual pel que fa a l’ordenació de la censura inquisitorial del pare Miquel Carranza de 1563 i el sonet d’Onofre Almudéver. Tanmateix, Forner adverteix que al peu de la portada que duu el títol apareix la inscripció «Impresa con licencia de la Santa Inquisición año 1565», la mateixa que podem observar en l’edició primigènia a, a sota del títol de l’obra i no es pot comprovar a b, atès que manca dels deu primers fulls, amb la diferència d’haver substituït l’any 1563 per la del manuscrit, 1565, cosa que la convertia en una estampa distinta. Tot i això, la remarca de Forner incideix en el fet que «Las dos primeras cifras de 1565 hállanse corroídas por la tinta; pero se adivinan fijándose en su recorte (debajo del que, mano desconocida las escribió en lápiz); y también por las manchas de óxido de hierro que la tinta, al corroer el folio 2, dejó marcadas con claridad, en su correspondiente lugar de contacto con el folio 3». Certament, de l’observació aguda d’aquesta data al manuscrit es desprèn la creença que la xifra final romana que el copista degué escriure fou la de MDLXV, vist que el contorn dibuixat pel traç de la ploma apunta cap a l’ús de la <V> final i no dubtem pas del bon criteri de Forner Tichell. Circumstància, però, que la converteix en una variant d’aquest còdex sense més transcendència, si és que es tracta d’un element individual. Altra cosa són els arguments aportats que intentarem refutar un per un.

Forner transcriu íntegrament un pròleg de Viciana no inclòs a la versió de 1881 perquè entén que és de «gran importancia por no encontrarse en ninguna de las ediciones conocidas de la Segunda Parte de la Crónica».¹⁰¹ Asseveració incorrecta perquè aquest pròleg és una còpia fidel del pròleg contingut a l’edició b amb algunes variants ortogràfiques o modernitzadores, com la substitució per <otra> de l’arcaisme <otri>, alteracions d’escassa entitat per a ser-hi considerades. L’altre argument aportat per Forner és el de les famílies terminals, vist que l’edició a fineix amb la família Cervelló i la b amb la de Viudes, tot i que sense historiar-la, mentre que la suposada nova edició fineix amb la de Zaidia. Una família que amb retocs inclou un exemplar manuscrit que pertanyé a Agustí Sales. L’edició de la Societat de Bibliòfils inclou un apèndix amb una relació de famílies afegides per Onofre Esquerdo, i unes altres procedents d’un manuscrit que posseïa Maians i un altre d’Agustí Sales. Tot plegat, cap d’aquelles famílies novament historiades s’havien contrastat en les edicions conegudes. La inclusió d’una part d’aquestes famílies al còdex dertusense no aporta més prova que la pretesa inserció feta per altres autors als manuscrits citats i no atorga carta de naturalesa per a valorar aquest text de forma independent i considerar-lo una còpia d’una edició perduda.

L’oferiment al pròleg de Martí de Viciana d’atendre les indicacions dels nobles i esmenar els errors comesos en futures edicions, a més de la possibilitat de completar els escuts d’armes familiars no reproduïts, amb un espai en blanc a sota de cadascun dels capítols dedicats a les famílies que li l’havien negat, no foren suficients per apaivagar la «encolerizada y anárquica clase y de la presión sobre su ánimo y persona ejercida para impedir, con empeño, apareciese, o se publicara»,¹⁰² la qual inicià una persecució judicial per impedir les publicacions vicianesques, conseqüència de la qual les restes d’aquella temptativa d’historiar el corpus nobiliari valencià només romanen, incompletes, aquestes dues edicions i un quadern fragmentari, exemple per a una impressió final, si és que mai se’n troba cap de completa.

Concloem que la seqüència editorial devia començar per situar la primera edició a en un temps posterior a la data del vint-i-nou de febrer 1569, la publicació de la qual generà força problemes al seu autor. Notem que al marge d’escurçar el tractat d’armes, Viciana reprèn el capítol d’Aguilar, amb retocs que en redueixen l’extensió, i afegeix sis famílies que no hi havia a la primera edició: Azlor, Alabiano, Alçamora, Agramunt, Arziniega i Albiçu. Totes aquestes famílies hi figuren amb la reproducció de l’escut d’armes, contràriament al text d’Ayala que manté l’escut en blanc. Superats hipotèticament els obstacles legals o judicial, el quadern comprès entre els ff. 17r i f. 25v degué ser substituït per la nova redacció continguda al quadern c i degué reprendre’s la impressió en una data anterior a l’any 1578. La segona edició b, finalment, fou el darrer intent de Viciana per atansar l’objectiu de publicar el Libro segundo desproveït dels problemes immanents a l’ordenació alfabètica dels capítols i d’altres que haguessen pogut sorgir. L’esforç personal del cronista, però, no atenyé a reeixir exitosament i avui freturem encara d’una edició íntegra de la seua obra.