Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 11

L’obra del cronista Rafael Martí de Viciana ocupa una bona part del protagonisme historiogràfic de la segona meitat del segle XVI al País Valencià i no fou reeditada novament fins al segle XIX, durant els anys 1881-82, quan la Sociedad Valenciana de Bibliófilos féu una reedició de 200 exemplars del Libro tercero i del Libro segundo —amb la incorporació de 28 famílies més afegides per Onofre Esquerdo, Gregori Maians i Agustí Sales, respectivament. El departament d’Història Moderna de la Universitat de València edità la crònica completa entre els anys 1972 i 1983, en una còpia facsímil que partia de les edicions de 1564 i 1566. Aquesta publicació comptà amb dos volums més, un d’ells dedicat a l’estudi preliminar sobre la crònica, que preparà Sebastià García Martínez, mentre que l’altre volum contenia els índexs de tota l’obra. L’any 1980, la Llibreria París-València reproduí en facsímil l’edició de la Societat Valenciana de Bibliòfils. L’any 1985, Ediciones Histórico Artísticas de Borriana realitzà una reedició de bibliòfil de la tercera part en dos volums, el primer dels quals conté la reproducció facsímil de la impressió feta per Joan Navarro l’any 1564 i l’altre la transcripció del text a càrrec de María Rosario Ferrer Gimeno i José María Bullón Torres. La mateixa societat editava l’any 1990 el Libro quarto de la crònica, una reproducció facsímil de la edició feta a Barcelona l’any 1566 en la impremta de Pablo Cortey a càrrec de Vicent Vallés Borràs. L’editorial Órbigo reproduí novament la primera edició de 1564 de Joan Navarro l’any 2007.

Sense dubte la Crònica de València de l’historiador Martí de Viciana ocupa un lloc preponderant dins la historiografia valenciana, a més de ser un dels llibres més importants de la historiografia de la Corona d’Aragó d’aquell temps. Exercí un protagonisme similar als Anales de Zurita, a més de realitzar una aportació notable al si de les lletres hispàniques del segle XVI, segons argumentava decididament Sebastià Garcia Martínez a l’estudi introductori a l’obra de Viciana, editada facsimilarment per la Universitat de València.¹⁰³

A més de la crònica històrica, Viciana escriví altres obres com una lloança de les llengües, Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, publicada l’any 1574 en versió castellana i recentment reeditada; el Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones, segons totes les referències inclòs al Libro segundo de la crònica, i el Libro de recreación de los días calurosos de agosto, del qual desconeixem altre antecedent que l’efectuat pel mateix autor al llibre de las Alabanzas, com ocorre amb el Libro primero, tampoc aquest text no ens ha sigut llegat.¹⁰⁴

Amb la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de València, Viciana s’havia proposat escriure una història general de la ciutat i regne de València des d’una perspectiva comprensiva i amb un plantejament novedós per al seu temps. Viciana treballà en la redacció de la crònica més de quaranta-vuit anys, segons assenyala l’historiador al Libro quarto: «que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MDXVII propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda».¹⁰⁵ L’àmplia formació humanística rebuda li permeté de compartir les influències literàries que dominaven la segona meitat del segle XV valencià i escriure una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’ amb la intenció d’actualitzar els coneixements historiogràfics sobre el País Valencià.¹⁰⁶ Viciana és un historiador del seu temps que coneix la historiografia grega i llatina, utilitza les aportacions nacionals dels cronistes catalans i les historiografies europees més pròximes, com la francesa —Chassaneus— o la italiana —Biondo, Platina, Polidor— alhora que se s’inspira en els autors més importants de la cronística catalana medieval, Jaume I, Ramon Muntaner, Pere Tomic, Carbonell, Marineo Sícul, Bartomeu de Fachs i el cronista valencià Pere Antoni Beuter, que pertany ja al segle XVI. El coneixement gairebé enciclopèdic aconseguit no fou cap obstacle per a mantenir la idealització de la monarquia a la qual la seua família havia servit bé i fidelment: «Empero siguiendo nuestro primero intento que fue y es escrevir alguna suma y con brevedad de la vida e virtudes de los reyes». Il·lustrat per les lectures històriques i la idea recuperada dels segles anteriors d’escriure sobre els diversos regnats que confluïren fins arribar als monarques el seu temps, Viciana ideà un plantejament que besllumava una concepció historiogràfica bastant insòlita per al seu temps: la divisió temàticament de la crònica en quatre llibres independents amb continguts complementaris que s’ajustaven al seu propòsit de traçar una aproximació a la realitat històrica del País Valencià del segle XVI. Aquesta distribució atorga a l’obra de Martí de Viciana una empremta de modernitat inèdita per a l’època alhora marca un precedent valuós que enllaça la curta tradició historiogràfica amb què comptava el País Valencià amb la cronística baixmedieval més representativa.¹⁰⁷ Una obra que, des d’aquesta especialització de continguts, abraçava la història del País Valencià a partir de la ciutat de València d’ençà de la fundació romana, de l’antiguitat fins a la meitat del segle XVI; les tres-centes famílies de la noblesa dominant,¹⁰⁸ amb descripció d’orígens, gestes, possessions, títols, rendes, etc.; la crònica històrica des de Garcia Ximénez, primer rei d’Aragó, fins a Felip I d’Aragó, fill de l’emperador Carles V, i finalment un volum especialment dedicat a la revolta social que somogué una gran part de la Corona d’Aragó i Múrcia: la Germania. El Libro quarto és un text important on, traduïts al castellà, es reprodueixen, parcialment o totalment, més de dos-cents documents originals de la insurrecció agermanada, tant dels agermanats com dels mascarats, molts d’ells avui desapareguts.¹⁰⁹ El cronista explicava així als lectors el contingut de la seua obra al pròleg del Libro tercero:

En la primera parte se contienen la descripción de la ciudad de Valencia, desde el fundador e primero nombre y la conquista que della hizo el venturoso rey don Jaime, y todo lo bueno, y digno de saber della y los anales de próspera y adversa fortuna por más de CCC años. En la segunda la descripción de más de CCC linages militares, tomando desde el origen dellos, con el sucesso y valor de cada hun linage, y armas y blasones que cada linage lleva y puestos los escudos de las armas al pie de la historia de cada linage. En la tercera tratamos de las vidas y buenos hechos de los reyes de Aragón, condes de Barcelona, reyes de Castilla, archiduques de Austria, reyes de Portugal, reyes de Sicilia y reyes de Francia, y la descripción de las ciudades castillos, villas, y lugares del reino de Valencia. En la quarta las guerras ceviles populares contenidas en este presente libro.

A la crònica, l’autor mostra una gran predilecció per les històries i llegendes de l’època medieval, narrades vigorosament quan pertanyen a la categoria de les gestes cavalleresques, com les de la família Perellós, així com un interès peculiar a transmetre petits detalls de naturalesa llegendària, o almenys de caire inversemblant, que podíem encabir dins la categoria domèstica o local.¹¹⁰ Obrant així, Viciana no feia altra cosa que seguir la pista oberta per la historiografia anterior, ja que tant Pere Miquel Carbonell com Pere Antoni Beuter, per citar només dos autors reconeguts pel cronista, seguiren el seu mateix trànsit i atorgaren carta de naturalesa a moltes llegendes de l’imaginari medieval, malgrat la seua teòrica «modernitat». Si molt convé i té a l’abast la informació adequada, el cronista no deixa de contrastar documentalment una gran part de les seus afirmacions a través de auctores de gravedad y auctoridad. Si ho estima oportú, notari com era, trasllada documents sencers a la seua obra si amb això el lector pot formar-se una idea més íntegra. Molts anys dedicats al conreu de la història que el cronista avala amb una declaració justificatòria perquè s’inclinà a la lectura des «del tiempo de mi tierna hedad».

Escrita des de la facultat de qui se sent deutor dels clàssics, «siendo una hormiguilla entrepuesto con elephantes empinados en el saber y escribir», l’autor no dubta a revelar sobre el paper la humiliat que li és pròpia a fi que ningú no s’hi equivoque: «Y por quanto mi boto juhizio, flaca vena, trémula mano, mal cortada pluma y lengua balbuciente han ozado emprender obra en que se ha tratado algunos passos tocantes a la essencia divina, suplico, por ende, a mi Dios y criador, que mis faltas, descuidos y errores perdone». Unes manifestacions escrites amb l’afany d’emfasitzar aquella falsa modèstia que acumula l’historiador i que podem trobar amb redaccions similars en més d’una crònica medieval. Aquesta classe de crònica que podíem encabir en una categoria més o menys oficiosa, pretenia ressaltar la grandesa i gestes del passat de la Corona d’Aragó, els fonaments en què es basava la fundació i els protagonistes de la naixença. En la mesura que la Corona era gloriosa, també ho era el monarca hereu, malgrat les contradiccions que una lectura moderns hom puga aduir.¹¹¹

Esta nueva historia, llamémosle oficial u oficiosa tenía entre sus objetivos resaltar la antigüedad y grandeza del pasado del reino y sus fundamentos fundacionales o constitutivos. La gloria del reino lo era también de su monarca, y por ello tan sólo una visión anacrónica y altamente ideologizada puede rastrear elementos de contradicción entre la reafirmacióin de un pasado propio y su inserción en el contexto más amplio de la monarquia.

Viciana participa de les diverses pràctiques aplicades a la funció de contar, de narrar directament als seus coetanis, quina era la seua concepció del món emergent i, sobretot, explorar quins eren els antecessors dels tres reis que havia conegut durant la seua vida i formalitzar les lloances degudes a tan noble estirp. L’historiador demostra una devoció desbridada al monarca Carles I: «Mis entrañas y devoción para su servicio son tales, que Carlos tienen embuelto en mil partes d’ellas».

L’elevada quantitat de testimonis escrits i orals aportats pel cronista als tres volums coneguts degué significar una sorpresa per als estudiosos posteriors que consultaren l’obra, fins al punt de rebre sinceres lloances d’escriptors com Vicent Ximeno que deixà escrit: «Assí deven escrivirse las Historias de este género para que no salgan fabulosas». Altrament, autors com Perales, continuador de l’obra d’Escolano, no el tenen en tan bona consideració.¹¹² A més dels textos històrics, a la crònica hi ha el comentari del dietarista, del geògraf, del curiós i, sobretot, de l’erudit versat en matèria històrica que domina amb destresa el camp conreat.

La Crónica de Valencia, com també se la denomina, fou combatuda per una vigorosa aristocràcia valenciana que se sentia preterida i exercia les seues poderoses facultats repressives,¹¹³ a causa de la intenció de Martí de Viciana d’historiar, però sobretot d’ordenar alfabèticament, les més de tres-centes cases nobiliàries que habitaven el regne de València llavors. Aquest tipus de classificació estamental fou l’origen de l’enemistat del cronista amb nombrosos clans aristocràtics, els quals desencadenaren una reacció desmesurada i excessiva contra el projecte editorial, fins al punt d’aturar el procés d’estampació diverses vegades quan encara no s’havia enllestit.¹¹⁴ L’historiador coneixia el parar de l’aristocràcia valenciana i en certa mesura esperava una resposta adversa del sector nobiliari, potser no tan virulenta com la patida, però de bell antuvi entenia que la seua obra no seria ben acceptada: «Bien sospecho yo los inconvenientes que de querer scrivir este libro se me pueden recrescer entre los imbidiosos que jamás faltaron a tales obras». Els obstacles de tota mena interposats per la noblesa a l’edició del llibre segon, dedicat a historiar aquest estament, n’obstaculitzaren la impressió i, probablement, esdevingueren la causa directa de la desaparició d’una bona part del nobiliari vicianesc i els entrebancs acumulats per la resta de la crònica.