Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 6

Rafael Martí de Viciana nasqué a Borriana el 24 d’octubre de l’any 1502 al si d’una família de la petita noblesa. Era nét de l’humanista Martí de Viciana el Vell, d’antiga tradició de servei a la corona i portantveus de general governador del riu d’Uixó ençà, altrament coneguda com governació de la Plana.⁵ D’aquest antecessor heretà, no només la seua afecció a la lectura de llibres d’Història, segons relata el mateix cronista, sinó també la seua biblioteca, o almenys una part dels manuscrits. Un llegat que contenia, entre d’altres còdexs, cròniques històriques del segle XV i traduccions catalanes d’Aristòtil, Aretí i Sèneca, atribuïdes al mateix Martí el Vell, conservats avui a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la de l’Escorial.⁶

La tradició historiogràfica apuntava cap a uns orígens familiars lligats al bon rei Jaume I i a la conquesta del regne de València, segons la qual constaria l’arrelament a la vila de Borriana d’ençà de la conquesta cristiana. Joan II d’Aragó concedí el grau de noblesa a l’avi del cronista, Martí de Viciana el Vell, segons consta en un privilegi datat a Calataiud el 28 de setembre 1461, confirmat el 15 de setembre 1542 per Carles I a les corts de Montsó. Posteriorment fou conseller i coper de Ferran el Catòlic.⁷ Segons Garcia Martínez, aquesta vocació de servei li permeté obtenir el nomenament de lloctinent de governador del regne de València de la governació del riu Uixó ençà, càrrec que en finar recaigué en el seu fill Rampston de Viciana, oncle carnal del cronista.⁸ L’ambient procliu als clàssics i la proximitat als esdeveniments polítics d’un dels càrrecs més important del regne exerciren una influència decisiva en el devenir del cronista.⁹ Fos com fos que es produís la seua declarada afecció a la història, ha deixat documentada aquesta inclinació al pròleg del llibre tercer: «Desde mi infancia naturaleza me convidó a leer y entender en libros de aprovados scriptores, e vine por ello a afficionarme a la historia, de la qual propuse tratar y hazer otra». Llarga tasca la d’aquest historiador que ocupà más de quarenta seis años de la seua vida per a escriure l’obra completa. Alguns historiadors, tanmateix, han posat en dubte la veracitat d’aquestes afirmacions en observar que els llibres segon i tercer contenen una gran quantitats de referències corresponents als anys 1560 i 1564 en què esmenta la seua presència per aconseguir la documentació necessària per a la redacció de la crònica. Estranyament, n’apareixen ben poques anteriors a aquesta etapa. Tot i això, el mateix cronista contribueix a dotar de certesa la seua afirmació a l’epíleg a tota l’obra, contingut al final del llibre quart, en què manifesta que inicià els treballs el 1517, als quinze anys, i l’enllestí el 1566, el mateix dia en què s’acabà la impressió del Libro quarto:

Para referir las devidas gracias a nuestro señor Dios, que me ha conservado y porrogado los días de mi vida, con que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MD e XVII, propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda.

Malgrat que ha estat qüestionada aquesta afirmació de Viciana, almenys resulta evident que una bona part de la seua vida corregué paral·lela a l’avenir culte, literari i de servei a la corona conreat per la família.¹⁰

Intitulat «magnífic senyor de Carabona», l’ascendència nobiliària dels Viciana es remunta com a molt lluny a aquesta data del segle XV, malgrat les aspiracions de l’escriptor que perseguia el reconeixement de la jurisdicció alfonsina per a la propietat de l’alqueria de Carabona, vist que l’ordre de Sant Jordi d’Alfama exercia la jurisdicció civil i criminal, exceptuada la pena de mort i la mutilació de membres. L’alqueria fou comanda de l’ordre per donació de Jaume I i les rendes ascendien a prop dels 2.000 sous reials de València. D’acord amb aquests antecedents Martí de Viciana plantejà un plet de jurisdicció que li fou negat per l’audiència de València el 1533 i el deixà tan sols amb la percepció de rendes o senyoria útil. La insistència en aquest dret li suposà la destitució del càrrec d’escrivà de Borriana i l’expulsió del terme municipal l’any 1549. Finalment, «endeutat i amargat», com el descriu Vicent Gil, vengué l’alqueria al senyor de Nules.¹¹ Les darreres recerques proven un probable origen aragonès vinculat a la ciutat de Terol, col·legit a partir d’un contracte de venda d’un violari de 10 de setembre 1467 on figura com a venedor «el noble Martí de Veciana, habitador de la ciutat de Terol».¹²

Segons alguns historiadors, Rafael Martí de Viciana fou titulat doctor en ambdós drets, circumstància que no apareix documentada als llibres d’actes de l’Estudi General de València. Probablement realitzà algun curs de lleis abans de l’esclat de la Germania, tanmateix, la graduació en Dret no era obligatòria a l’època foral per exercir la professió de notari.¹³ Residí a la ciutat de València entre 1519 i part de 1520. Fou testimoni presencial de la Germania en el bàndol reialista, vora el seu oncle Rampston de Viciana, successor de Martí de Viciana el Vell, avi del cronista, en el càrrec de portantveus. En esclatar la Germania es posà en contacte amb el seu oncle, responsable de reprimir la revolta a les comarques del nord del País Valencià. Posteriorment es traslladà a Dénia per ordre del governador, on residia el virrei, el comte de Melito, per a lliurar-li un memorial amb els detalls de les negociacions amb les poblacions antiagermanades. El nou de setembre de 1520 travessà les línies agermanades per arribar a Dénia en el qual viatge hagué de sortejar tota mena de dificultats si hem de creure la narració del cronista: «En este viage los trabajos y peligros que passé no fueron menores que si entrara a regonocer exército de los enemigos, porque a cada passo topava con hombres que preguntavan, ¿quién sois y a dónde vais? y assí fue bien necessario el favor de Dios y saber dissimular la respuesta para salvar la vida.»¹⁴

Al pròleg del Libro tercero adreçat a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, el cronista narra la mort del seu pare a l’església d’Alcanyís el dia de l’Ascensió de 1522 durant la celebració de la missa, a causa d’unes pertorbacions promogudes por los comuneros alterados, circumstància que el marcà profundament i el predisposà encara més contra els agermanats.¹⁵ Derrotada la Germania l’any 1522, s’assentà a la seua ciutat natal de Borriana on exercí la professió de notari i escrivà del batle de la vila entre 1533 i 1534. Documentalment, s’ha contrastat l’exercici d’aquesta activitat durant els anys 1554 a 1573 i 1576.¹⁶ Participà activament en la repressió de l’alçament dels moriscos d’Espadà de 1526, d’acord amb la redacció del Libro tercero: «Vi, a XXVI de julio año de MDXXVI, matar a mi lado, en el lugar de Villaelín, a mosén Joan de Ciurana, cavallero y capitán de Morella.»¹⁷

Participà en les corts de Montsó de 1542 com a síndic de Borriana, Vila-real i Ademús, on fou elegit taxador pel braç reial, encarregat pel general del Regne de l’administració d’un servei pecuniari fet al rei en aquelles corts. A les corts de 1557, realitzades a la mateixa ciutat, acudí de síndic en representació de Borriana. Fou elegit per examinar els recursos de la Generalitat, nomenat comptador per rebre raó de les percepcions dels clavaris i per assentar el dret del general de la sal. Diversos documents revelen la residència a Borriana del cronista en l’exercici del notariat, tot i que sovintejava els viatges a la recerca de notícies i subvencions per a redactar i imprimir la seua obra. Es casà dues vegades. La primera esposa fou Narcisa Tarragó, amb qui tingué vuit fills i de qui enviduà l’any 1559. Deu anys més tard, l’any 1569, maridà amb Àngela Uxor o Àngela Viciana, vist que el cognom de la segona esposa no roman clar documentalment. D’aquest matrimoni no hi hagué descendència, almenys contrastada. Viciana morí a Borriana durant el mes de maig de 1582, probablement el dia 21.