Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 18

En la crònica de Viciana, el Libro tercero ocupa l’espai dedicat a resseguir els fonaments historiogràfics que donen suport al naixement de la Corona d’Aragó fins arribar a l’emperador Carles V, senyal lumínic que guia l’obra de Viciana fins al darrer mot. La intenció d’aquest llibre la deixa clara l’autor al pròleg que encapçala el text en confessar la predilecció per la història «Desde el tiempo de mi tierna hedad». El plantejament i projecció de l’obra és formulada pel cronista com un pla d’escriptura eficaç perquè tothom entenga la finalitat que l’impulsa a escriure:

Tuve affición a la lición de la dulce historia, y especialmente a la que trata de las vidas y heroicos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragón. De los quales acordé copilar un breve compendio. Y para más hermosearle, les acompañé con las vidas de los ínclitos reyes de Castilla, y de los archiduques y emperadores de la antiquíssima casa de Austria, y de los reyes de Portugal y de los reyes de Francia, para que el lector de juizio delicado tenga que mirar y contrapessar de los unos con los otros. Donde verá que en todo y a todos terná que alabar. Movióme a poner esta suma de reyes en la tercera parte de las cuatro que copilé de la Chrónica de la ciudad de Valencia y de su reino, porque en ella se haze especial mención del patrimonio real.¹⁹¹

El Libro tercero és una obra d’ampli abast historiogràfic, complexa i ambiciosa, que combina hàbilment la interpretació d’obres historiogràfiques, la recerca en arxius valencians, dels quals transcriu alguns documents, una profusa informació testimonial, valorada com la millor aportació de Martí de Viciana, i el maneig d’una bibliografia que revela un horitzonte de lecturas que no es limitava a les obres històriques coetànies.¹⁹² Lluny de limitar la lectura a la d’autors medievals i coetanis, Viciana s’estén fins als clàssics llatins.¹⁹³ Un recurs bastant rebregat per justificar les bondats de la Història que Viciana no circumscrigué a la cita retòrica.¹⁹⁴ L’ús d’aquestes lectures que en fa l’autor en la redacció del Libro tercero palesen el domini d’una vasta bibliografia europea.

L’escriptor empra un ampli bagatge de recursos retòrics que aplica a la divulgació històrica, entre els quals sobresurt l’ús del diàleg, emprat en situacions solemnes per dotar de veracitat l’exposició. Una pràctica provinent dels clàssics potenciada al Renaixement que hem vist emprar esplèndidament a Tomic.¹⁹⁵ Un dels trets caracteríscs del diàleg, que veiem utilitzat per Viciana a la llegenda de Sanç Avarca, és l’elevat component de ficció desconegut fins al Renaixement.¹⁹⁶ Forma part del model d’historiadors que argumentaven la superioritat de la «comunitat política» per a la qual escrivien, definits per Duran com historiadors-polítics.¹⁹⁷ Una generació d’autors, ‘eclosió’ en dirà Alcoberro, produïda a la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XVI que cal situar, segons aquest autor, entre l’ús de nou mètodes de recerca i la pretensió d’un poder centralitzant en conflicte amb d’altres formes de govern.¹⁹⁸ La fusió d’obres historiogràfiques i literàries i el judici propi fou el sistema aplicat per l’historiador en la construcció d’un mètode de síntesi per a la seua obra, expressat al pròleg del Libro tercero: «He colegido de todos ellos lo que más paresce ser verdad». Una metodologia que en algunes parts del llibre deriva cap a la recerca arxivística i la reproducció documental.¹⁹⁹ Viciana empra de forma consistent la bibliografia històrica general i particular, contrastada en moltes ocasions amb documents extrets d’arxius públics i familiars. Un estil que veiem aplicat intel·ligentment a l’inventari del patrimoni reial on combina els documents amb la informació ocular. No podem bandejar ara i aquí l’immens esforç desenvolupat en la redacció de la quarta part, dedicada al moviment de les Germanies,²⁰⁰ on la grandesa de l’historiador, banderies al marge, sobresurt a una altura atípica per a l’època i similar a Zurita.²⁰¹