Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 19

L’eclipsi historiogràfic del segle XV valencià contrasta enèrgicament amb l’exuberància i plenitud de la literatura de creació del segle d’or. Caldrà esperar a Beuter i Viciana, traspassada la segona meitat del segle XVI, perquè s’albire un horitzó més poblat d’autors i obres d’aquesta matèria. La mancança resulta més singular atesos els precedents il·lustres de les nombroses cròniques catalanes que circulaven entre la noblesa valenciana, com les Històries e conquestes de Pere Tomic, el Recort de Gabriel Turell o les Cròniques d’Espanya de Carbonell. Alternativament, aquest segle coneixia una robusta historiografia castellana amb Enríquez del Castillo, Diego de Valera o Hernando del Pulgar, difosa també al País Valencià. Unes obres que fan més perceptible encara l’absència d’una cronística valenciana a l’època. Alguns autors s’han preguntat el perquè d’aquesta penúria productiva, vista la intensitat de contactes comercials, culturals i polítics amb Nàpols, llavors capital política de la Corona, on, sota el mecenatge d’Alfons el Magnànim, s’obria un altre rumb historiogràfic amb Lorenzo Valla.²⁰²

Sobta igualment aquesta escassesa historiogràfica per l’existència d’una cort activa i luxosa en temps dels virreis Joana d’Aragó i el duc de Calàbria. Una deficiència descrita pel cronista al pròleg del Libro segundo, «me faltava la ociosidad y los auctores, mis naturales, a quien siguiesse para entender en ello», on observem un distanciament dràstic i significatiu vers la cronística catalana en no considerar-la pròpia. Colon atribueix aquesta mancança a l’acarnissament de la Inquisició contra la ciència i la «capa burgesa, la que llegia» fins anihilar-la, mentre que Batllori la justifica per la confluència de dos factors: la manca de tradició historiogràfica valenciana i la inexistència d’una conjuntura històrica propícia.²⁰³ Efectivament, si exceptuem el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, la migradesa es fa excessivament ostensible. Hi subsistí una història universal d’autor inconegut, inèdita encara, que inclou notícies sobre la ciutat de València, la Crònica universal de circa 1427 —ms 17.711 de la Biblioteca Nacional de Madrid—;²⁰⁴ una hipotètica versió de les Històries e conquestes de Pere Tomic continguda al ms. 625, anterior 92-4-24, de la Biblioteca Universitària de València —incorpora un text embrionari sobre Otger Cataló— datada l’any 1418;²⁰⁵ un còdex, molt malmés que conté una versió sorprenent de la crònica tomicana; a més d’alguna croniqueta nobiliària com la de Pero Maça. Per a Belenguer sembla com si el País Valencià s’hagués oblidat de la seua història.²⁰⁶

Les darreres recerques historiogràfiques han aportat alguns matisos que fóra convenient d’escatir. La Catalunya del darrer terç del segle XV es caracteritzà per una floració de cròniques nobiliàries, compilades per voluntat de l’aristocràcia ansiosa de cercar antecedents il·lustres després de la devastació produïda per la guerra civil, perquè «en son temps van preterint los linatges de gent d’estat en sa terra», com explicava un cronista apòcrif de l’època.²⁰⁷ Al País Valencià, malgrat l’actitud altiva i orgullosa de la noblesa regnícola, devia passar mutatis mutandis alguna cosa semblant, com exposa Vicent Gil: «El deute, la insolvència, les reclamacions dels creditors, l’execució dels béns dels morosos i les vendes judicials estan darrere de la gran activitat del mercat de la terra i de la intensa circulació de senyories que caracteritza el segle XV valencià».²⁰⁸ És a dir, durant el segle XV una part important de la noblesa valenciana es veié immersa en una situació social tan desesperada com la catalana, si més no. Fou per això que la redacció de textos historiogràfics enaltidors de la noblesa es féu tan present en aquest període. L’aristocràcia, alertada pel temps de mudança, promogué una literatura historiogràfica que contemplava uns orígens remots llegendaris, verídics o no, de les seues nissagues. A mesura que la posició social aristocràtica s’afeblia, la literatura nobiliària s’esforçava, com més va més, en mantenir la distància que la separava d’altres sectors socials com la puixant elit burgesa.

Algunes cròniques que circulaven entre l’aristocràcia han eixit a la llum els últims anys. Són compilacions amb un origen i una finalitat certament coincidents amb les cròniques dinàstiques catalanes del darrer terç del segle XV. Perarnau advertia fa temps sobre l’ús d’un manuscrit redactat entre 1490 i 1510 —ms. d-III-2 de la Biblioteca de l’Escorial— propietat Martí de Viciana el Vell, avi de l’historiador, en la redacció del capítol dedicat a la divisió carolíngia de Catalunya inclosa al Libro tercero de la crònica vicianesca. Els textos historiogràfics d’aquest còdex, a criteri d’aquest autor, «semblen transcrits ací a partir d’originals no gaire posteriors al 1430». Ferrando insisteix en l’estudi d’aquest manuscrit pel seu valor històric. Duran (1980: 419) atribuí la propietat del còdex a Martí de Viciana el Vell, confirmada en una nota autògrafa del cronista.²⁰⁹ De fet, pensem que Martí de Viciana cità la crònica indirectament en tractar la divisió carolíngia de Catalunya, en expressar que segueix una historia antigua catalana. Potser fóra per aquest motiu que el cronista acceptés la divisió de Catalunya en novenes, malgrat haver sigut fortament qüestionada per altres cronistes catalans, com Carbonell i Jeroni Pau, l’obra dels quals coneixia, a més de rebre el refús ardorós de Zurita.²¹⁰ L’origen nobiliari dels Viciana i l’època de redacció d’aquest manuscrit s’hi troben lligats perquè la família només podia remuntar els seus orígens a la segona meitat del segle XV, quan Joan II féu cavaller a Viciana el Vell i poc després esdevingué comanador de Borriana, de l’ordre de Calatrava, i acabà sent lloctinent de portantveus de governador a finals del 1477.²¹¹ Una època, doncs, propícia a les cròniques dinàstiques com la que posseïa l’historiador.

A Joan Baptista Anyés, preceptor del comte d’Oliva Francesc Gilabert de Centelles, hom atribueix la invenció d’ un text, a principis del segle XVI, que forní la llegenda carolíngia sobre l’origen mític dels creons com a originaris dels Centelles i la vinculació amb els ducs de Borgonya.²¹² Per la seua banda, Escolano demostrava els antecedents carolingis dels Vilaragut a partir d’«un manuscrito antiguíssimo que tengo en mi librería de la división de aquel Principado».²¹³ La divisió catalana es troba per tant, en el nucli d’aquesta cadena de cròniques que hem vist circular entre els ambients aristocràtics catalans i valencians. Un pseudodocument on es justifica la ‘dotalia’ de Catalunya —apareix en una crònica apòcrifa del darrer terç del segle XV— és reproduït amb algunes modificacions pel manuscrit dels Viciana i d’altres cròniques catalanes menors.²¹⁴ Així mateix, a més de Marquilles, la divisió carolíngia de Catalunya la recull la Crònica de Joan de Bur —ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya—; el Memorial històric de Joan Francesc Boscà; el Dietari d’Alfons el Magnànim com constatava Maria Toldrà;²¹⁵ el manuscrit d’Escolano o la Descripción de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona de Dionís Jeroni de Jorba.²¹⁶ Podem conjecturar, doncs, que aquests textos derivaven d’un antecedent comú, usat pels diferents llinatges per justificar una ascendència emparentada amb els orígens carolingis. Tanta acceptació devien assolir aquesta classe de cronicons que Escolano no dubtà a donar crèdit als documents que admetien el llinatge carolingi d’algunes famílies valencianes de l’època: «Fins i tot arriben a transcriure’s les suposades còpies dels documents carolingis, tal com feia [Escolano] en parlar dels Vilaragut, els Vilanova o els Centelles», com escrivia Escolano: «Así parece por un traslado auténtico que se guarda en el archivo de Oliva, sacado fielmente de un Privilegio que originalmente le tienen en el de Barcelona» que òbviament no apareix.²¹⁷ Com ha posat de relleu Duran, en la historiografia del Renaixement, les llegendes fundacionals històriques servien d’ajuda útil per explicar uns orígens foscs alhora que abrillantaven un passat que així esdevenia gloriós.²¹⁸ Un mètode deja vu emprat de bell antuvi pels historiadors clàssics en la mitologia sobre els orígens de Roma i d’altres casos més pròxims.²¹⁹