Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 17

Al pròleg del Libro tercero, Viciana defineix el suport ideològic que dirigirà la redacció de la crònica i demana la benevolentiae del lector pels erros comesos. Al final del proemi enumera dues classes de faltes. La primera l’atribueix a l’especial característica de la impressió, de tipus mòbils, «donde concurren tantos millares de cuentos de caracteres» i per tant solen ser freqüents i factibles els errors tipogràfis, alguns dels quals el cronista els esmenarà al final del llibre. La segona se la imputa directament l’historiador, el qual, retòricament, confessa la dificultat de dominar una llengua com el castellà, farcida de dialectalismes difícils de capir i saber. L’orgull de classe, però, renaix al final del discurs per a donar a entenent que si no escriu el castellà com els naturals de Toledo, llavors capital de l’Imperi, disposa de la destresa necessària per superar el castellà emprat a les obres medieval. Les dificultats lingüístiques castellanes, per tant, no deixen de ser, al seu criteri, una menudesa que no deu interferir en allò que realment importa, el missatge o contingut del qual no hom deu apartar. Altra qüestió és l’estil narratiu, pel qual demana disculpes als qui no els fóra del seu gust i els agraeix que l’advertisquen dels errors.

La segunda falta será mía e aquella en una de dos maneras: o en la lengua (que por ser yo valenciano no escriviré tan polido castellano qual se habla en Toledo, e quanto en esto merezco perdón, porque la lengua castellana es diferente entre sí por tener los reinos diversos e espaciosos. E si no scrivo toledano, a lo menos escrivo en todo castellano, e harto mejor que no fueron scriptos los antiguos libros propios castellanos, y el lector que en esto se parare a reprehenderme será como los judíos por quien se dixo: Litera occidit, spiritus autem vivificat.¹⁷⁵ No se detenga pues, yo se lo ruego, el benigno lector en estas menudencias, que por advertir en ellas se desadvertirá de lo que más importa: saber y entender de la Historia; y la otra falta podría ser en la sentencia o narración.

Y pues desde aquí confiesso ser el menor de los escriptores, yo les ruego que en pago de lo que he trabajado en les dar halgo que les agrade, e no haya sabido, me quieran en particular avisar de mis descuidos, que no pueden ser sino muchos para que me enmiende de ellos, que yo prometo de lo hazer y agradescer al que me hiziere este beneficio.

Una manifestació intencionada que cerca, amb evident afany, esquivar les crítiques per un ús lingüístic del castellà que considera deficitari, justificada a partir d’una teòrica malaptesa per a ‘traduir’ al castellà la seua crònica atesa la seua condició natural valenciana. Al cronista li preocupa l’estil de la redacció i la gramàtica i insisteix sobre els lectors perquè adopten la fonètica castellana adequadament quan apareix confusa a causa de la diferent diftongació entre català i castellà. Per aquest motiu explica la forma d’articular un cognom de dificultat evident per a un valencianoparlant: «Este apellido de Nuo se ha de pronunciar con una sola síllaba». I això, sense penetrar dins l’argumentació, més fictícia que real, aportada per Viciana a l’opuscle de les llengües sobre els motius reals que l’impulsaren a editar tota la seua obra en una llengua diferent a l’original.

Martí de Viciana adopta alguns paràmetres intel·lectuals que podien enquadrar-lo dins el discurs renaixentista, fins i tot la introducció dels diàlegs dins el relat d’algunes llegendes nobiliàries o històriques propicia aquesta catalogació tot i que no ho podem asseverar amb certesa.¹⁷⁶

L’estil d’expressió del cronista Viciana és ric en valencianismes fonètics, lèxics i sintàctics. Una repàs minuciós de la crónica desvela una profunda influència catalanitzant en la versió castellana que avalaria l’origen lingüístic valencià del traductor, Viciana, si considerem veraces les seues paraules: «supplicándoles me perdonen por haver vertido esta obra de valenciana en castellana, que por la mesma causa huve de vertir la Chrónica de Valencia». Un tret que es fa de notar en dues transcripcions fonètiques, una d’onomàstica i l’altra de toponímica. Viciana adapta el nom de fonts ‘Cosma’ a la forma tradicional medieval valenciana en els següents exemples: Benito Cosma Damián de Armengol; Mossén Cosma Matthía de Cruilles; fray Cosma Amer; don Cosma Sans, al marge de la presència de nombrosíssims exemples onomàstics de Joan i d’altres similars. En la toponímia observem la reducció del topònim Millars a la forma valenciana ‘Millàs’ aplicada per a designar la baronia, la vila del Rosselló i el riu, o el nom de la ciutat on nasqué Carles V posat d’acord amb la toponímia catalana: ‘Gant’. Notem també aquesta característica fonètica valenciana en mots d’algunes formes conjugades del verb esconder, a la qual s’aplica l’obertura en a- de la e- inicial travada per consonant, com [a]scondió i [a]scondido; la utilització del mot ‘ametló’, usat per a designar el fruit de l’ametler en algunes àres lingüístiques, a un desusat almendrón...

La dificultat de traduir mots específics del parlar valencià com ‘amorar’, en el sentit d’afalagar, amoixar, influeix sobre l’escriptor que el manté i l’adapta a la flexió verbal castellana: amoraron. Hi persisteix la introducció de xenismes per als quals el cronista no ha trobat una traducció plausible com ‘mercantívols’ o ‘pobretó’. I és en aquesta categoria lèxica on Viciana denota l’origen més evident. Hi ha una nombrosa relació de paraules que l’autor opta per no traduir, malgrat haver-hi correspondència lingüística en moltes ocasions. A partir de l’adaptació morfològica al castellà perquè presenten l’aparença adequada, Viciana introdueix un llarg cabal lèxic del qual hem extret alguns exemples: venderías, sabogas, cañar, parança, aladro, mansueto, merla, avantaje...

En tractar del ducat de Gandia, Viciana es deté vastament en la descripció de l’activitat sucrera de la Safor, per al vocabulari de la qual, Viciana renuncia a l’exercici de torsimany i converteix en xenismes gairebé la major part del lèxic específic de la producció sucrera. Anotem l’advertència de l’historiador sobre les mancances del castellà per a denominar els atifells de la indústria del sucre i l’ús alternatiu del valencià com a llengua d’origen. No sorprèn la remissió a Gandia per conèixer el significat dels mots valencians, certament ajustada per esdevenir-ne el nucli sucrer, atès que la indústria sucrera granadina assentada a Motril romania lluny en excés per al propòsit descriptiu del cronista.¹⁷⁷ Un comentari inclòs probablement perquè l’historiador degué valorar l’abast majoritàriament local del Libro segundo adreçat al col·lectiu nobiliari del País Valencià:

E porque ay algunos aparejos necessarios para el servicio y exercicio del azúcar, los quales tienen propios nombres en lengua valenciana y no los tienen en lengua castellana porque en Castilla no les ay, pues no se coge allá azúcar. Por ende, en materna lengua les nombraremos. Y si el lector algún vocablo leyere e no lo entendiere, aunque va poco en ello, si tanto lo desseare saber, venga a Candía a lo preguntar y allí se lo dirán o mostrarán el aparejo y exercicio. Pues en las Españas solamente a este reino Dios el fructo del açúcar atribuyó, por lo qual los valencianos muchas gracias le referimos (...)

El duque tiene para hazer el azúcar siete casas que se nombran trapig y en todas ellas ay cincuenta cinco piedras molares que machucan las cañas dulces (...) tiene muchos perols, langils, caus, caces, rumiols, esbromadores e otros muchos vassos diferentes en hechura (...), otros hazen el llent e cuezen el azúcar (...) fino. Y de la parte que después suscede se haze el azúcar para xaraves e de la otra parte tercera se hazen mesturasses e escuallats, y de la quarta parte que está junto a la punta e agujero del molde o vasso que a esta parte nombran cogollo o cogus se hazen rossos.

En les parelles d’adverbis catalans, la presència del sufix -ment adopta una solució dual amb la possibilitat d’afegir-lo al primer membre mentre es deixa el segon lliure, o bé s’incorpora el sufix a tots dos adverbis, o a tots tres, si es donés el cas. A la crònica, Viciana usa d’ambdues solucions:

— El que maliciosamente y sabida rompe o maltrata alguna imagen o figura.

— Entendieron en tratar, secretamente y muy cauta, matrimonio de la reina con el sereníssimo don Ferrando de Aragón.

— Todos querían tener la obediencia a su magestad continuamente et entera.

— Privilegios reales otorgados, generalmente o especial, a la ciudad o reino o a alguna ciudad, villa o lugar de aquél.

— Embaxador dezí al rey vuestro amo que lo ha hecho muy ruínmente et vilmente en no guardarme la fe que él mismo me dio.

— Viviendo en la verdadera fe, esperança y charidad, sobriamente, justamente y piadosa, con tan buenas obras podrán esperar del omnipotente Dios la remuneración prometida.

El pronom indefinit <tot>, d’acord amb la normativa catalana, pot precedir un numeral en lloc d’un determinant a fi d’expressar idea de globalitat. Viciana l’utilitza majoritàriament i també fa ús d’una particularitat valenciana d’aquest criteri com intercalar l’article determinat concordat entre pronom i numeral:

— Son todos tres hermanos del dichos Hierónymo y cavalleros del estrenuo braço militar.

— Mossén Miguel Bataller, Francisco, Jayme y Pedro todos quatro hermanos. Residen en Orihuela. Trahen por armas en campo de gules una adarga y lança.

— Que todos los tres cargos son muy importantes y ya los tuvieron todos tres su padre y abuelo, según parece por los privilegios que se siguen.

— Son todas XXII monjas tenidas en mucha veneración.

— Oy las quatro villas en paz y sossiego se conservan y resciben et tienen agua para regar todas quatro en el campo de Buriana más de XX mil cahizadas de tierra.

— En todos los tres ay quatrocientas cincuenta casas de vezinos.

Una altra característica observada és el manteniment del gènere femení en aquelles depressions entre muntanyes que es denominen valls. Aquest mot es construeix en femení per al català i en masculí per al castellà:

— Otrosí la varonía de Castelló en la valle de Albaida.

— mossén Joan Ximénez Romeu, señor de Castellonet en la valle de Albaida.

— Berenguer Llançol de Romaní, señor de la vall de Villalonga.

— Por un postigo del castillo que salle a la valle de Bisquert.

— Y convocación de todo el braço para la valle de Valdigna.

— El general fue de parescer se devía ir a la valle de Alfándec.

— Por suplicarle que viniesse a la valle.

— Yo escribiré al duque, que está en la Valle de Uxó.

Un tret lingüístic present en menor escala és l’ús, en la funció de pronom, de l’adjectiu castellà antic otri, el qual, pel context en què es produeix, cal valorar com una adaptació a les funcions exercides pel pronom català altri: (No se haze injuria a otri. Los plebeos pueden tomar marca o armas pero no de otri de la tierra).

Es manté el gènere masculí en mots que adopten la solució femenina per al castellà (Por ser varón y por los señales que vieron; Todas las heregías, herrores y los costumbres del pueblo christiano se emendarán; garvanços et otros legumbres).

En la construcció d’algunes frases sol detraure’s la preposició <de> davant un sintagma precedit per l’adverbi dentro (Dentro la villa nasce una fuente; nascen dentro la mar muchas aguas dulces; son todas cavadas y labradas dentro la peña).

Les expressions d’ús patrimonial valencià com ‘tan aïna’ amb el significat de ‘fàcilment’ o del substantiu ‘cura’ i derivats amb el significat de ‘prestar atenció’ formen part de l’estil de Martí de Viciana, tot i que també es poden trobar dins la terminologia castellana antiga:

— En ausencia de su real magestad no pueden ser tan aina remediados ni proveídos como si vuestra alteza fuesse presente.

— No sea escasso, no sea pobre, deve ser curoso de guardar el castillo.

— Con la naturaleza lo hazen con más amor e cura.

— Y encargamos mucho al illustríssimo príncipe tenga en especial cura.

La condició intel·lectual de Martí de Viciana unida, pensem, a l’exercici de l’activitat notarial, el degué familiaritzar amb moltes parèmies d’extracció culta o popular que no s’està d’integrar a la crònica com una mena de sentències que amplien una explicació o la clouen. Sense tractar de realitzar un inventaria exhaustiu de la crònica, heus aquí algunes de les màximes, proverbis o frases fetes que el cronista utilitza amb habilitat i tècnica narrativa:

— Sea notorio el gran tuerto et sinjusticia que el rey, vuestro amo, tiene en hazer lo que ha hecho.¹⁷⁸

— Hos dezimos que havéis mentido por la gorja. Que mentides por la garganta.¹⁷⁹

— Llueva o no llueva, que trigo cogen en Orihuela.¹⁸⁰

— Que si en galera se haze cosa buena, el capitán á de ser catalán.

— De la vaca del rey a LXX años se pagan los huessos.

— Juega el rey, todos tahures.

— Que qual el rey, tal su corte y qual su corte, tal su reino.

— Del trabajo de sus manos comerás y bien te irá en ello.

— Y porque vemos en ellos la costumbre que tienen los puercos, que si uno gruñe, todos corren a socorrerle, lo que es muy al revés de los plebeos, que seguimos la costumbre de los perros, que si uno llora, todos los perros corren a le morder.¹⁸¹

— Y pedida licencia, con sus rostros cabidos en el suelo tornaron a Valencia.

— Hazían el dormir de la liebre, estavan con ojo abierto.

— Más dura la memoria de injurias que de beneficios.

— Al hombre animoso no allega desdicha.

— A los esforçados teme fortuna y de los covardes se haze señora.

— Que ya los panes vienen a la hoz.

— Al qual valieron ancas de cavallo.

— Ni el tesorero pudo cobrar ni moro ni oro.

— Y está en pública boz y fama.

— Caían como páxaros bovos en la liga.

— El pueblo o sirve como baxo o manda como sobervio.

— Como el vulgo muchas vezes determina por opinión y pocas por verdad.

— Que la más cruel de las muertes es la que el pueblo da.

— Et no pedir a humo muerto la seguridad del campo.

— Mal de lobo lo mate.

— No se deve tanto confiar en la paz, que no se aperciba para la guerra.¹⁸²

— Aznet bahal nahar alerva.¹⁸³

Segons la intencionalitat del text, Viciana empra segons quines parèmies, però també sentències, versicles bíblics i citacions d’autors clàssic, abundants dins la crònica, sobretot en aquells paràgrafs en què ha de tenir el suport intel·lectual per a assenyalar una forma de comportament o s’ha de referir a determinats antecedents per arrodonir l’argumentació. Són casos en què el recurs al Llibre esdevé un reforç apropiat que, atesos els resultats, denota un coneixement important de la literatura clàssica i religiosa. Vegem alguns exemples citats, ocasionalment també en llatí:

— Porque, según dize Salomón, no ay cosa nueva debaxo del sol, y todo lo que es ha sido, y lo que ha de ser, será como lo passado.¹⁸⁴

— Litera occidit, spiritus autem vivificat.¹⁸⁵

— Qual hizieres tal rescibieres.¹⁸⁶

— Fugite partes adversae.¹⁸⁷

— Ninguno tener mayor caridad que aquél que aventura su ánima por sus amigos.¹⁸⁸

— Según lo que dize David: Tuyos son los cielos, tuya es la tierra.¹⁸⁹

— El pueblo que anda en tinieblas vido la grande luz.¹⁹⁰

En la redacció de la crònica, Martí de Viciana utilitza un estil espontani i natural que pretén ser planer, exempt d’artificiositat, excepte quan pretén perorar o realitzar algun excursus per al qual disposa d’informació abundant. És en aquest moment quan el seu estil s’entorpeix i esdevé dur i carregós, descurat i confús per acumulació d’idees. Viciana procura argumentar les informacions contingudes i per això assistim a nombroses citacions d’escriptores verdaderos que les acrediten. L’estil narratiu és lineal, senzill i fluid, en moltes ocasions eficaç i fins i tot grat al lector, amb multitud d’anècdotes i digressions que amenitzen el relat. Quan tracta la cronística històrica integrada dins el Libro tercero adapta o resumeix les fonts amb contrastada solvència discursiva, quan no es perfila una tècnica narrativa envejable que no es perd entre frases banals i intranscendents. En aquelles ocasions en què narra esdeveniments recreats o viscuts personalment, el relat esdevé sòlid, precís en el mot i la idea, construït amb una depurada tècnica literària que va més enllà de la mera narració per assumir una voluntat manifesta d’acostar-se a la realitat percebuda pel cronista.