Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 13

El Libro segundo és un nobiliari valencià força ambiciós, distribuït per famílies aristocràtiques que pretenia realitzar un inventari real i complet: «de todas las casas y familias de los cavalleros heredados en este reino, con sus orígines, suscessos, matrimonios, armas e otras cosas pertenecientes a los estados y varonías que posseen», amb la idea apuntada al principi de redactar un text sobre els estats de la noblesa valenciana des del segle XIII fins al moment de la redacció. No hi havia antecedents anteriors d’una obra com aquesta. La major part de cronistes centraven la seua obra en l’esdevenir històric a partir d’un camp temporal delimitat, en els quals hom podia trobar referències, fins i tot abundants, a les famílies nobiliàries de la Corona d’Aragó, com les Històries e conquestes de Pere Tomic,¹¹⁹ però són lluny de l’exhaustivitat informativa de Viciana. Tanmateix, la realització d’un repertori general de la noblesa del País Valencià acompanyada d’una fiable informació econòmica i social mai no s’hi havia abordat. Hi existien armorials anteriors com el de Bernat de Llupià, datat teòricament l’any 1480 però que inclou dades posteriors a 1540, o els de Bernat Mestre, entre d’altres.¹²⁰ Són textos que tracten dels blasons, de l’heràldica nobiliària, però rarament es detenen en famílies concretes per analitzar la procedència, les gestes o l’assentament en un territori concret.¹²¹ Una tasca dura i difícil atesa la qualitat de con de recepció que distingia el País Valencià. Una mixtura de famílies de procedències diverses que s’havien aclimatat al territori i havien adoptat els costums del lloc. L’historiador n’era conscient, d’aquesta circumstància, i ho transmetia als seus lectors amb cert deix vanitós:

Los trabajos que terné començándolo por los términos o fundamentos que nadie hasta hoy lo començó, tomando el principio de la scriptura desde el primer tiempo que fue poblado este reino por el venturoso conquistador rey don Jaime en el año de MCCXXXII. En el qual tiempo concurrieron tantas nasciones diferentes en nombres, en costumbres y en condición, de los quales hallamos algunos y aún creo que son todos de calidad, que los historiadores, por diligentes que fueran, tuvieran demasiado quehacer en escrivir las hazañas de qualquiera dellos.

Els capítols familiars es presentaren ordenats alfabèticament en la primera estampa, circumstància que costà moltes nits d’insomni a l’historiador que no veia clara aquesta distinció perquè de les entrevistes mantingudes amb les famílies de nobles per a la redacció de cada capítol advertia que algunes d’elles es consideraven molt antigues i de sang reial i per tant exigien una preferència per sobre de les altres, cosa que inquietava enormement el cronista: «Muchos días estuve suspenso y sin determinación acerca de la agraduación que devía dar a las familias militares, porque siendo tantas e tan illustres, falta juizio humano para calificar sus precedencias». Altres famílies menys importants políticament argüien haver guanyat l’honor de precedir els altres nobles perquè «sus progenitores con virtud y valentía lo ganaron» mentre que hi havia clans que entenien que la noblesa pertanyia a l’exercici de la virtut, a través de la qual ells aconseguiren el grau de cavallers i per aquest motiu devien ser dels primers. Difícilment hom podia acontentar a totes les famílies, així que Viciana optà per una via contrastada que descriu amb cert detall la forma en què s’asseien els cavallers a les sessions, on no hi existia cap distinció perquè «se assientan en bancos iguales». No agradà la solució adoptada per Viciana dictada pel bon criteri i en pagà les conseqüències d’aquesta d’ordenació quasi ‘igualitària’ i alfabètica. Per a la segona edició, Viciana modificà l’ordre establert i reordenà les famílies arbitràriament a partir de la prelació de les més importants, amb la qual cosa tampoc no aconseguí el consens social de l’aristocràcia.

Del total de famílies anunciades al pròleg del tractat d’armes: «ternemos en este libro más de trezientas familias de cavalleros» només han arribat fins avui els textos corresponent a 115 famílies historiades, d’una de les quals tan sols apareix l’epígraf, Viudes, distribuïdes en les diverses edicions impreses. Hom desconeix encara si fou així per impossibilitat econòmica de publicar sencer el llibre o per haver estat segrestada una part important de l’estampa per l’audiència a instàncies d’algun clan aristocràtic. La lectura del Libro tercero permet conèixer alguns rastres del contingut mutilat de la segona part, com la més que possible inclusió d’un capítol dedicat a la família Carròs: «don Ramón Carroz Pardo de la Casta, desta ciudad de Valencia, se la defendió muy bien y con un tiro de artillería le quitó el braço derecho, según que de todo lo que en Bugía a Horuccio aconteció lo havemos tratado en la segunda parte en el capítulo de Carroz». No és, però, l’únic esment, hi ha també els Sanoguera, que lluitaren a la batalla de Sant Quintí i «su magestad le hizo mercedes, como lo havemos tratado en la segunda parte, en capítulo de Sanoguera». L’estructura alfabètica del Libro segundo i les referències del cronista, dins el context dels altres dos llibres, a diversos capítols familiars compresos en aquest text, permeten conjecturar que una gran part dels fulls que integraven la primera edició fossen destruïts.

Per a la redacció dels capítols Viciana seguí una estructura semblant. En primer lloc la relació d’integrants familiars, la procedència, la qualificació social, ducs, senyors, generosos, hidalgos, etc. Continua amb les arrels històriques, el lloc de provinença, algunes gestes heroiques, si molt convé, els lligams matrimonials, els oficis o càrrecs exercits, l’exposició i datació dels privilegis que avalen els títols, a més de les activitats econòmiques, el patrimoni i la descripció de conreus, vassalls, rendes: «Y assí, todos los linages militares se verán y sabrán de dónde proceden, qué suscessos han tenido en honras y matrimonios y mesclas de linages, qué títulos de señoríos y varonías poseen y de qué calidad y cantidad son, qué armas traen y el blasón dellas». A final de cada capítol descriu l’escut del llinatge amb la incorporació d’un gravat que el visualitza.¹²² En alguns casos, tal com havia avisat, deixa l’espai en blanc perquè aquelles famílies que no havien volgut col·laborar en la redacció del capítol pogueren dibuixar-los després: «Y al pie de la historia de cada linage, se assentará el escudo de sus armas, y en el escudo que no huviere armas figuradas, será la causa por culpa del señor de ellas y no mía. Porque yo muchas vezes rogué y advertí a cada qual de ellos que me diessen su escudo para que el impressor le assentasse, y pues ellos no me le dieron, hase puesto el escudo en blanco».¹²³ Tal volta per a evitar complicacions amb l’altiva aristocràcia valenciana, l’historiador s’excusa contínuament i justifica la narració a partir de la documentació escrita consultada personalment a fi s’exculpar-ne subtilment les mancances:

Advertimos a los lectores que quando hallaren, en alguno de los linages militares de quien escrivimos, antigüedades de sus orígenes, proezas notables, hazañas por los antiguos obradas e otras partes e cosas calificadas que han tenido e tienen, que no se maravillen dello ni pongan duda, pues es verdad scripta sobre fundamento de scripturas públicas y de fe.

Martí de Viciana recorre el País Valencià de dalt a baix a la recerca de documentació acreditativa que testimoniege l’obtenció dels títols aristocràtics, el temps d’assentament, el territori o la família d’ascendència, etc., a més de sol·licitar recursos financers que coadjuven al esforç econòmic a què es veu sotmès. Disposem de notables exemples en què l’escriptor visita un lloc, senyoria o arxiu perquè en dóna constància: «Estas dos cartas he visto que están conservadas en los archivos de Barcelona y de Tarragona», escriu en tractar de l’arquebisbat de Tarragona, relacionat amb alguns membres de la família Aguiló o quan s’estén sobre el monestir de Santa Clara de Gandia: «En este monasterio residen de presente, en este año de MDLXII, sor Anna Ladró, hermana del vesconte de Selva, que preside de abbadessa». Els viatges no es limiten al territori valencià sinó que s’estenen per aquells indrets que susciten el seu interès històric per a documentar algun episodi que el cronista considera determinant per valorar un fet. Aquest és el cas de l’alçament àrab de 1500 a Sierra Bermeja en la qual participà activament Alfons d’Aguilar. En una maniobra d’aproximació, «haziendo la noche muy escura, los agarenos asaltaron sobre la compañía de don Alonso de Aguilar, donde le desbarataron. E murió don Alonso con muchos otros cavalleros sin poder ser socorrido del conde de Ureña».¹²⁴ La falta d’iniciativa del comte d’Ureña l’havia posada en dubte l’historiador, que optà per verificar in situ el lloc de l’atac i comprovar si efectivament el comte hi havia actuat correctament per a relatar-ho a la crònica: «Yo he visto el lugar donde acontesció, que el conde havía de baxar en un barranco y después sobir otro tanto, lo que siendo noche escura no se pudo hazer, tengo por escusado al conde».

Al pròleg del llibre Viciana reprèn l’excusa sempiterna perquè el lector entenga que no hi existeix engany en la narració històrica: «Porque toda la scriptura va sacada de historiadores aprovados y de quadernos y libros peregrinos, y de privilegios y escripturas auténticas y verdaderas, guardadas en poder de cuyas son, y otras conservadas en archivos de ciudades, castillos, villas e iglesias». Molt amenaçat devia sentir-se l’escriptor davant la imminent publicació del Libro segundo quan no dubta a repetir que el contingut pertany a l’esfera de la veritat i que la intenció real de les seues paraules és contar les coses segons les ha llegides o vistes: «Solamente desseo que los lectores adviertan a que mi principal intención ha sido, brevemente y en las más desnudas palabras que pude, contar la verdad entera y senzilla, sin engaño ni cosa que la adorne».

A més dels capítols dedicats a les famílies aristocràtiques, el Libro segundo inclou un «Tratado de las armas e insignias militares» i el compendi «De la hidalguía, nobleza y cavallería».¹²⁵ Molts autors s’han decantat per incloure aquest tractat dins el Libro segundo i classificar-lo com un capítol més del llibre. No estem en condicions d’afirmar el contrari, atesa la inexistència de proves documentals que en confirmen l’edició o almenys l’existència en algun temps. Tot i això, Viciana permet entreveure que es tracta d’un llibre diferent. A la segona edició, a l’hora d’explicar l’expressió devengar quinientos sueldos, concepte que definia alguns hidalgos provinents de terres castellanes, remet el lector al llibre de Noblesa: «y porque havemos tratado devengar quinientos sueldos, de que en muchas familias desta historia trataremos, lo remitimos al Libro de nobleza et hidalguía que havemos copilado, donde estensamente lo hallarán».¹²⁶

Del nobiliari de Viciana, se’n feren dues edicions contrastades dins el segle XVI, un quadernet fragmentari, del qual encara roman irresolt el difícil encaix editorial, i una còpia maldestra de la segona edició b editada possiblement a finals del segle XVII o principi del XVIII, amb dues famílies afegides que no comtemplen les altres estampes, com hem tingut ocasió d’analitzar amb detall anteriorment. En diverses ocasions, el cronista es refereix a alguna família que devia haver-se comprés al Libro segundo però que només en coneixem la inclusió gràcies a la seua nota. Al Libro tercero anotem la citació de la família Carroç en relatar els enfrontaments de Ramon Carroç amb els corsaris turcs o els fets del capità d’infanteria Joan de Sanoguera. El mateix cas tenim amb les famílies de Pròxida, els cavallers heretats a Xàtiva o els cavallers de conquesta d’Alacant: «ay muchos cavalleros de linages antiguos y de illustres sangres del tiempo de la conquista y de muy más atrás, según en la segunda parte en sus proprios capítulos lo havemos tratado». Al Libro quarto, en al·ludir al marquès de Zenete en els actes que conduïren a la mort de Vicent Peris, escriu: «según del árbol de la generación del marqués en la segunda parte desta crónica en proprio capítulo de la familia de Mendoça amplamente lo havemos tratado».

La primera edició del Libro segundo Viciana la dedicà al duc de Gandia i fou publicada a València als tallers de Joan Navarro després de l’any 1569.¹²⁷ Dins d’aquest volum, al capítol de la família d’Antist, el cronista remet a un tema que havia de tractar al llibre de les Germanies que no hem trobat ressenyat: «De los servicios que al rey hizieron en tiempo de la Germanía, mossén Gaspar de Antist, del Consejo Real, y Gaspar y Melchior, sus hijos, hazemos larga relación en la quarta parte, en el libro de Germanía, al qual nos remitimos». Anotem l’ús verbal del present en la redacció d’aquesta frase perquè obliga a pensar que Viciana ja havia redactat —o publicat potser— el Libro quarto sobre la Germania alhora d’escriure aquest comentari. Recordem que el volum d’aquesta edició alberga un privilegi datat a Madrid el vint-i-nou de febrer de mil cinc-cents seixanta-nou relacionat amb la família Cervelló, cosa que fa més que factible aquesta possibilitat. Una dada més que s’addiciona a la suma d’incoherències editorials del volum segon.

El cronista desconfiava de la reacció nobiliària i abans de procedir a l’estampa cercà una protecció superior per a aixoplugar-se finalment sota l’empara del duc Carles de Borja. A la dedicatòria ho palesa cristal·linament:

E aunque sea yo de todo libre, no por esso estoy sin necessidad de señor que favorezca mi obra, por seguir la buena costumbre de los otros Y pues señor havía de elegir e tomar, anduve discurriendo por todas las familias militares de este reino, de todas las quales tengo entendido y scrito el valor y ser de ellas. E assí, hallé por mi cuenta que devía, y mucho me convenía, de todos elegir e tomar por mi señor e de la obra a vuestra illustríssima señoría.

El volum integra seixanta-una famílies ordenades alfabèticament, des de la família Aguilar a la de Cervelló, on s’interromp bruscament. La inexistència de cap prelació familiar descansa, diu el cronista, sobre la tradició dels usos cavallerescs a les corts valencianes:

como a iguales les assentaré en este libro y desta manera, que guardaré el orden de la A.B.C. conforme a los nombres de sus linages. Y por quitar más todos debates y pretenciones, en cada una de las letras les assentaré por orden, según de quien primero tome su historia. Y assí, serán todos scriptos en lista sin perjuizio alguno.

L’àvol reacció de la noblesa valenciana, que se sentia ofesa per raons de prioritat en la crònica, tal com havia predit Viciana, aconseguí de interrompre’n la impressió.¹²⁸ Vistes les crítiques rebudes, Viciana altera considerablement la primitiva ordenació alfabètica i reordena els capítols familiars a partir de les més poderoses nissagues valencianes. Addicionà cinquanta famílies més i en suprimí disset de la impressió anterior, algunes de les quals tan importants com la de Borja, els ducs de Gandia.¹²⁹ En aquesta nova edició l’historiador introdueix algunes esmenes a l’anterior volum, bàsicament d’estil, a més d’addicionar, suprimir o esmenar algunes dades, paràgrafs i escuts. El llibre ens ha pervingut mancada del frontis i dels 10 primers folis per la qual cosa no sabem si es mantenia la dedicatòria al duc de Gandia o havia sigut reemplaçada per una altra, com ocorregué amb el Libro tercero. La redacció es detura dramàticament al foli 50 amb la rúbrica del capítol de la família Viudes que clou pàgina.¹³⁰

El quadern c, denominat històricament tercera edició, degué estampar-se després del 9 de novembre de 1568, data que apareix citada expressament al capítol de la família Alabiano: «Mossén García de Alabiano, alguazil ordinario de su magestad en el presente reino de Valencia, casó con doña Castellana, hija de don Vidal de Vilanova. Es hijodalgo, según paresce con provança que hizo ante el juez ordinario de Valencia, a nueve de noviembre año de mil quinientos y sessenta y ocho». També s’ha de considerar que l’1 d’octubre de 1578 morí Joan d’Àustria i Viciana cita en aquesta edició Lluís Joan d’Alzamora en exercici actiu en el càrrec de «secretario del rey don Philippe de España y de don Joan de Austria». Amb el ressò produït per tan egrègia mort i coneguda la cura del cronista en l’elaboració del material històric, hagués resultat molt improbable que l’autor no corregís la informació després del traspàs del germanastre del rei Felip. Entre aquestes dues dates, 1568 i 1578, caldria encabir potencialment la impressió d’aquesta part fragmentària, de la qual ignorem si formava part d’una nova edició, encara que ens decantem per retardar la data final i postposar-la al lapse de temps comprès entre 1569-1575. Corregim aquest període perquè entenem que l’any 1575 és la data més allunyada possible per a la publicació de la segona edició b, segons hem aclarit anteriorment, per tant caldria ajustar la data d’impressió a un temps anterior a l’eixida de la segona edició b.

La quarta i darrera impressió, realitzada entre el darrer any del segle XVII i principis del XVIII, és una còpia barroera de l’edició segona b i conté tants errors topogràfics que hom dubta que l’autor fos valencià o s’imprimís a València.¹³¹ Es presenta com una continuació de la inexistent tercera edició a la qual va unida en algun exemplar com una evident continuació de la crònica.¹³² Consta de 26 folis numerats que continuen les primera edició i una «Tabla de las familias y linajes». De fet segueix la numeració inicial a partir del foli 57 per a reprendre el capítol de la família Cervelló escurçat a la primera edició en la frase «que su lança tan» que tanca el foli i l’exemplar. Aquesta quarta edició repeteix el mot tan de l’anterior família per a continuar la redacció capitular. Inclou cinquanta famílies els capítols de les quals hi coincideixen amb els de la segona edició, excepte els capítols omesos corresponents a les famílies de Claramunt, Crespí, Castellví, Cucaló, etc. fins a un total de quaranta-sis famílies presents a la segona edició que el copista deixa de consignar-hi. No hi ha cap capítol familiar extret de la primera edició ni tampoc del quadern fragmentari c. Hi afegeix dues famílies: Albión i Vives i contràriament a les altres edicions no aporta cap escut, malgrat que deixa els espais en blanc que els correspondrien.