Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 20

La historiografia valenciana, de tradició deficient assuavida per les noves recerques, excel·lí en castellà, paradoxalment, tot just quan el català iniciava un tomb històric que el faria virar vers una singladura astènica. Després de l’esclat revolucionari de les Germanies i d’ésser aixafats tots els seus seguidors fins al segle XVII, l’embrió cronístic despuntà amb un intent afable de reprendre les fonts històriques nacionals del País Valencià.²²⁰ Pere Antoni Beuter, un «capellà il·lustrat i vagament erasmista» en fou el precursor i escriví la Història de València en dues parts, la primera en català editada el 1538 i la segona en castellà, ampliada, publicada l’any 1551 i reeditada el 1604.²²¹ A Beuter hom atribueix la invenció del mite més difós de tota la història de la Corona d’Aragó, el naixement de la llegenda de les quatre barres, que narra sense esmentar-ne la font, segons Riquer perquè n’era l’autor.²²² L’any 1557 s’estampà el Libre dels Fets de Jaume I, el qual no es tornaria a reeditar fins al segle XIX. Anys també d’epitafi per a l’escola satírica valenciana, ressuscitada per Onofre Almudéver a la dècada de 1560,²²³ substituïda trenta anys després per l’Academia de los Nocturnos de la mà de Bernat Català de Valeriola, dietarista de la Germania.²²⁴ Martí de Viciana, fill de la petita noblesa, notari i funcionari de la monarquia, tenim-ho en compte, edità la seua obra en aquesta conjuntura històrica, malament i a repèl de la classe social a què pertanyia. La seua crònica pretengué assumir la història pròpia, en una línia subtil de curiositat erudita que en no res qüestionava l’establishment polític i cultural. L’adopció d’un to monàrquic exalçatori, a la recerca d’un entroncament amb les dinasties medievals anul·lava els possibles efectes crítics, en sintonia ideològica amb d’altres autors coetanis. Ambdós autors difícilment podien esdevenir més que benemèrits estudiosos d’un passat que, en el cas de Beuter, s’endinsava en excessos llegendaris.

Per sobre d’aquest paisatge històric, l’obra de Viciana excel·leix, al marge d’incloure tot de llegendes i meravelles dins la seua crònica —que verament i certa ho fa amb delectança. Fou la primera vegada que un autor establí un model historiogràfic per a la seua obra i el seguí fidelment: «fui induzido a scrivir esta historia, e no común, sino de reyes y grandes príncipes, reduziendo todo lo bueno de ellos a compendio por traher tantas cosas loables de los reyes que hasta hoy no se hallan en un volumen ni aun en muchos». Viciana no se’n va ni poc ni massa d’aquest projecte i ocasió hi haurà de comprovar-ho en aquesta anàlisi tan fragmentària. En el decurs de la crònica, l’autor es mou per dreceres que voregen la realitat quan no la superen, per la reproducció de llegendes d’època medieval, sobretot si tracten sobre gestes cavalleresques, com les narrades sobre la família Perellós. Per fonamentar les afirmacions, Viciana recorre a aprovados auctores i ocasionalment transcriu documents sencers, com el cas del testament de Jaume I que desvelen el coneixement profund que el cronista tenia de la historiografia medieval i moderna. L’abundància de matèria procedent de l’imaginari històric en la Crònica de València, no fa de Viciana un historiador al marge del ‘costum’, si ens permeteu el mot; algunes de les llegendes històriques incloses a la seua obra ja foren reproduïdes sense cap repugnància per autors tan prestigiats com Beuter, Carbonell o Zurita.