Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 7

Els volums que integren la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino ens han pervingut malgrat els entrebancs i les dificultats històriques patides per a reeixir exitosament, amb excepció del Libro primero, del qual no disposem de cap prova tangible que permetés asseverar-ne l’existència. De la crònica tan sols hi romanen aquests tres llibres dels quatre teòricament editats. El Libro primero, dedicat suposadament a la ciutat de València d’ençà que fou erigida, és conegut a través de les nombroses al·lusions incloses per Viciana als altres tres llibres cronístics. Tan sols hi existeix una referència de primera mà escrita per un escriptor català coetani de Viciana, Lluís Ponç d’Icard, autor del Libre de las grandesas i cosas memorables de la antiquíssima, insigne i famosa ciutat de Tarragona, atès que aquí es perd el rastre bibliogràfic de la primera part. Amb uns arguments similars als usats per Viciana, Ponç d’Icard justifica vanament l’opció lingüística castellana per a la traducció de la seua obra, segons es desprèn de les afirmacions de l’autor contingudes al pròleg de l’edició castellana. Tanmateix, entre ambdues cròniques hi existeix una diferència substanciosa perquè d’Icard es conserva íntegre el manuscrit català original, editat l’any 1984 per Eulàlia Duran, que ja féu notar aquesta circumstància.¹⁸ Al Libre de las grandesas Lluís d’Icard descriu els bisbats de la diòcesi de Tarragona i en arribar al de València apunta:

El obispado de Valencia también fue sacado de la subjección que tenía al de Tarragona y hecho arçobispado por el papa Calixto el año del Señor MCCCCLV a suplicación del rey don Alonso de Aragón, y el obispado de Mallorca también fue sacado de la subjeción del arçobispado de Tarragona y puesto en la del arçobispado que se hizo de Valencia. Del arçobispado de Çaragoça lo escrive el obispo de Gerona, en el libro primero, capítulo de la descripción de España mediterránea y Pedro Alcocer en el dicho capítulo XXXV. Y del arçobispado de Valencia muy largamente lo escrive Martín de Veciana en la primera parte de la Historia de Valencia, donde ha puesto la bula de la nueva erection.¹⁹

Tret d’aquest esment, no s’ha localitzat cap document complet o fragmentari, ni imprès ni manuscrit, que reproduïsca qualsevol text del Libro primero, mancança que contrasta força amb les nombroses còpies manuscrites del Libro segundo dedicat a la noblesa, malgrat haver sigut el llibre més perseguit de la producció vicianesca.²⁰ La inexistència absoluta d’exemplars del Libro primero ha presentat dubtes raonables i fonamentats sobre si verament s’hi arribà a editar. Des de ben aviat fou un document cercat i cobejat pels estudiosos que esmerçaren un especial esforç per aconseguir alguna informació veraç sobre les dades d’edició, contingut, extensió, etc. Des de les primeres temptatives de reconstrucció, frustrades, de Josep Rodríguez al final del segle XVII fins al bibliògraf Borrull, que realitzà l’estudi de l’obra íntegra al segle XIX, cap iniciativa ha significat la recuperació del Libro primero ni la reconstrucció entera del Libro segundo, ni s’ha trobat cap document que confirme l’escriptura catalana dels manuscrits originals. Gregori Maians i el seu germà Joan Antoni ocuparen molt de temps i esforç per aconseguir els quatre volums de la Crònica de València de Viciana i només obtingueren una edició incompleta del Libro segundo i un exemplar del Libro quarto.²¹

Del Libro segundo es coneixen si més no, dues edicions originals i un quadern fragmentari encastat dins l’edició primera (1564, 1568, 1578), a més d’una represa de la segona estampació, feta a final del segle XVII o principi del XVIII. Hem convingut a designar aquestes quatre impressions amb les lletres a, b, c i d, d’acord amb la seriació tradicional de l’obra. Hi hem localitzat vint còpies manuscrites i quatre de fragmentàries, totes en versió castellana. En edicions impreses modernes, hi ha una reimpressió del segle XIX (1881), un facsímil de l’estampa de 1881 imprès l’any 1970, una altra còpia facsimilar universitària de la tercera i quarta edició feta l’any 1972, un facsímil de l’edició de 1881 impresa el 1980, una altra de fragmentària sobre Gandia de 1980 i una d’actual de 2007. Sebastià Garcia qualificava d‘angustiosa la mancança d’exemplars del Libro segundo i això que hom comptava amb quatre edicions i un reguitzell de còpies manuscrites, majoritàriament del segle XVIII.²² Malgrat l’existència d’aquestes edicions, ni tan sols a través dels còdexs manuscrits coneixem a hores d’ara l’edició completa, tot i haver obtingut una difusió considerable, principalment a partir de còpies manuscrites del divuit.²³ Aquesta fortuna bibliogràfica, però, manté encara avui moltes zones ocultes, enigmes irresolts, dificultats de mena per reconstruir la trajectòria editorial i una manca atípica d’estudis sobre la matèria que incideix en la recerca negativament.

Del Libro tercero disposem d’una única edició de l’època (1564), d’una reimpressió moderna (1881), d’una de facsímil (1972), d’una reimpressió facsimilar de l’estampació de 1881 (1980), d’una edició de bibliòfil que conté el facsímil i la transcripció (1986), d’una fragmentària (1970), d’una edició crítica recent (2002) i tan sols dues còpies manuscrites.

Diferent fortuna seguí l’edició del Libro quarto, del qual només tenim notícia de l’edició barcelonina (1566), de dos estampacions en facsímil (1972, 1990), de quatre còpies manuscrites del segle XVII i d’una edició crítica actual (2005).²⁴

Molts i diversos autors han tractat del decurs bibliogràfic d’aquesta obra i des de ben antic. Nicolás Antonio ho féu a finals del segle XVII i continuaren la recerca d’altres autors pertanyents al brillant i efímer moviment de l’escola valenciana il·lustrada, al capdavant del qual s’hi trobava Gregori Maians, ajudat pel seu germà Joan Antoni. Onofre Esquerdo, Rodríguez, Borrull, Torres, Forner, Doñate, Sebastià Garcia Martínez, etc. han dedicat estudis al tema, a més d’una llarga nòmina d’autors i d’historiadors interessats pel devenir d’aquesta extensa i enigmàtica crònica.²⁵ A hores d’ara resulta evident que la labor de recerca realitzada al llarg de les centúries ha permès que se’n feren moltes còpies manuscrites, atesa la dificultat intrínseca d’obtenir cap exemplar de l’obra impresa de qualsevol dels quatre volums. La gran quantitat de còdexs arribats del Libro segundo potser podria atendre a l’interès de nobles, erudits i bibliòfils del període il·lustrat per aconseguir una còpia estampada o manuscrita d’aquest llibre, sabuda la seua raresa i per tant l’elevat valor bibliogràfic i, lògicament, econòmic.²⁶

Fóra possible que la popularitat i difusió aconseguida per la crònica de Martí de Viciana, sobretot pel Libro segundo, signifique l’existència de més còpies manuscrites no descrites aquí. La nostra intenció ha estat elaborar un inventari de les edicions i manuscrits coneguts fins avui, amb la certesa absoluta que en aquesta recerca resta encara molt per dir i analitzar. Descrivim a continuació les edicions i manuscrits que hem entès a localitzar: