Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 15

El Libro quarto el cronista el dedicà completament a narrar la revolta de les Germanies de València. A causa de les coaccions i amenaces de la noblesa, a més de l’adopció de les cauteles necessàries per evitar les respostes contràries d’aquelles famílies implicades en la revolta agermanada, el llibre fou editat a Barcelona a la impremta de Pablo Cortey l’any 1566.¹⁵³ Aquest text recull la relació més minuciosa, incisiva i fonamental que es coneix de la revolta de les Germanies de València, en un episodi de la qual, succeït a Alcanyís, fou mort el seu pare. La base per a la redacció d’aquesta quarta part està constituïda per l’experiència personal —fou testimoni presencial dels fets, bastant equànime, malgrat la parcialitat manifesta—, el recurs a d’altres testimonis coetanis i la consulta d’una considerable suma de documentació escrita. Vista l’enorme importància històrica atorgada a aquest text, causa estranyesa que no es tornés a imprimir fins a la còpia facsimilar feta l’any 1972 per la Universitat de València. El títol del llibre es perllonga per catorze línies a la portada i retrata amb precisió les preeminències socials:

Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista, en el qual se contienen las discordias, guerras y muertes causadas por la conjuración plebea, nombrada Germanía por los inventores della, y cómo fenesció y fue el reino restituido en paz y sossiego, así por la prudencia, saber y grande esfuerço del illustríssimo señor don Diego Hurtado de Mendoça, conde de Melito, capitán general de los reinos de Aragón, y de Valencia y del principado de Cataluña, y condados de Rossellón y Cerdaña, como por la fidelidad y armas de los grandes, varones, cavalleros, ciudadanos, tierras y gente plebea leal que emplearon sus personas, estados y bienes siguiendo al capitán general sirviendo al rey. Dirigido al cathólico e invictíssimo señor don Phelippe, rey de las Españas, etc., nuestro señor.

A la portada, a sota del títol, es reprodueix un escut amb les armes de Felip II i finalment, el lloc, l’impressor i la data. A la contraportada s’inscriu un escut amb les armes de la ciutat de València i tot just davall la llegenda «Autoris effigies Ano domini 1565», hi ha un retrat del bust de Viciana a l’edat de 63 anys: «Etatisque auctoris Anno 63». Posteriorment s’hi introdueix un text epigramàtic del jurista valencià Miquel Jeroni Oliver dedicat al monarca.

La crònica comença al foli següent amb la numeració correguda a partir del f. 1, amb un títol més escurçat on es torna a citar el virrei Diego Hurtado de Mendoza i una breu justificació de l’autor que introdueix el tema sense solució de continuïtat. Es tracta d’una destacada crònica sobre la Germania escrita des del bàndol reialista però que no deixa de reconèixer la vàlua, l’ímpetu i el valor dels agermanats en alguns episodis bèl·lics narrats minuciosament. Hi delata fidelment les intencions de l’autor i «el designio apologético hacia don Diego Hurtado de Mendoza».¹⁵⁴ El relat és majoritàriament cronològic, amb algunes ocasions en què l’autor recorre a la retrospecció per fer més entenedor alguna part del text. Coneguda era la militància mascarada de Viciana i per tant en massa ocasions ha sigut qualificada de molt parcial la summa agermanada del Libro quarto. Certament no són floretes les paraules que ixen de la seua ploma per referir-se als avalotats, però també entra dins la comprensió del cronista la magnitud de la tragèdia social i la capacitat dels actors per a sobreposar-se als esdeveniments. Quan alguna cosa li resulta grata dels agermanats, no es fa de pregar per lloar-ho sense estridències però amb cert deix orgullós que l’acosta sorprenentment als avalotats, almenys, com a compatriotes: «Y fue ésta la primera resseña general que los agermanados hizieron, la qual fue hermosa vista, porque los valencianos todo lo hazen con mucha gracia y perfectión».

Des d’un bell principi hi sura la intenció dels nobles d’allunyar la possibilitat d’una revolta i d’atribuir els avalots més importants, com el de la Seu, que concità una adhesió majoritària dels sectors populars,¹⁵⁵ a la gent forastera, estranya als valencians i propi de persones danyoses: «por ser los más dellos advenedizos han suscitado y causado muchos males con propria y depravada intención» Viciana se’n fa ressò d’aquest rebuig a atorgar als naturals de la terra la generació del conflicte social i reprodueix la lletra del braç militar al rei en què carreguen contra la gent aplegadissa mentre orgullosament i impúdica hi exhibeixen una arrogant i incontestable condició nobiliària:

Y no podemos sufrir, de libertos que somos por los privilegios reales, que tan merescidos tenemos y hotorgados, venir en subjectión de gente popular. Advierta le suplicamos, vuestra majestad, los ánimos de los cavalleros que tales pueden estar que vean sus vidas honra y haziendas puestas en manos y ordinación de gente inconciderada y amotinada, de la que la mayor parte es advenediza y estrangera y desamorada a esta tierra.

Hi sovintegen al Libro quarto les manifestacions d’aquesta mena amb una intenció evident de salvaguardar davant la corona la fidelitat i concòrdia del regne. És per aquest motiu que el cronista, sempre que ve a tomb, adverteix que els agermanats són gent d’ordre i organitzada però que en algunes ocasions no han pogut contenir l’ímpetu ‘nociu’ per «tener en su seqüela millares de hombres estraños advenedizos que procuran rebolver la tierra por ponerlo todo a saco». Una forma sagaç i astuta de desviar l’atenció del nucli dirigent agermanat per focalitzar-la en un grup heterogeni de gent que en realitat eren els qui no seguien les instruccions assenyades dels Tretze de València perquè la majoria inobedient eren «vagamundos y gente advenediza».

No està exempt el cronista de les influències socials que s’esdevenien al País Valencià del primer terç del segle XVI. Pensem que Martí de Viciana a penes era un jovencell de vint anys quan esclataren els conflictes agermanats. Vivia a València durant el germen revolucionari, entre 1519 i 1520, quan se succeïren els conflictes primigenis que derivaren en la gran solsida social valenciana. No gosaríem afirmar que veia amb bons ulls la revolta, sobretot perquè atemptava contra la seua classe social. Un regne sense cavallers era un desig compartit pels partidaris de la Germania. Tanmateix, preses aquestes cauteles, sí que advertim subtilment una línia d’aproximació o fins i tot de comprensió de les causes que generaren la revolta que es dissol però, en començar les confrontacions bèl·liques per a finalitzar en un abrupte final punitiu: «Escarmienten en esta Germanía o más por sus malos efectos enemiga, para que conoscamos tener un Dios, una ley y un rey cathólico, benigno y mansueto». Que d’això es tractava, de mantenir el poble en ordre i obedient.

Dins el discurs històric coherent, Viciana no s’està d’introduir algunes dissensions corregides voluntàriament al final però que de principi susciten una certa estranyesa, com és l’admiració encoberta que professa al líder agemanat Vicent Peris, a qui titla inicialment de home d’insuperable cor, briós, de «grande ánimo y destreza». Epítets que contrasta amb la imatge negativa de persona aïrada, furiosa, tirana. Un retrat que desdiu l’escriptura anterior i que s’encabeix al capítol on descriu la mort de Peris. En aquest episodi el tracta de covard i apresat per la por: «lleno de miedo se entró en la casa, tan sin fuerças como la oveja queda de la vista del lobo». D’altres cronistes, un de presencial, desmenteixen la pusil·lanimitat de Peris i retraten amb admiració la defensa i valentia del líder agermanat.¹⁵⁶

Aquest text ha servit de font indispensable als historiadors que han estudiat aquest esdeveniment revolucionari. Resulta evident que sense la informació fornida per aquest cronista, la història de les Germanies, l’anàlisi estamental i econòmic d’una part important de la noblesa valenciana o la valoració de la historiografia renaixentista des del prisma valencià, hagueren seguit per altres camins.

El Libro quarto no roman exempt de polèmica i ni d’enigmes, més aïnes contribueix amb algunes aportacions interessants al carisma misteriós que arreceren les obres d’aquest autor. La primera qüestió que sobta és el trasllat de l’encàrrec de l’estampa a Barcelona, circumstància inicialment valorada com una mena de maniobra de distracció del cronista, potser per les amenaces inferides de l’experiència negativa del Libro segundo, per les comminacions fetes possiblement a l’impressor o potser «escarmentado sin duda por las cuestiones habidas en torno a la primera i segunda parte».¹⁵⁷ No és el principal escull que hi trobem, però. A la taula de continguts d’aquest volum, en arribar als capítols del Libro quarto explica que «en el principio tenemos la dedicación de la obra, censura del Sancto Oficio de la Inquisición y prólogo» cosa que no hem pogut contrastar, atès que hi manquen tots tres textos. La nova consciència cultural, de «suavitat y elegància» en dirà Carbonell, de refinament en definitiva, es féu present els darrers anys del segle XV, sobretot a partir de l’adveniment d’Alfons el Magnànim.¹⁵⁸ A finals del segle XV, el canvi en l’objectiu final es combinà, ocasionalment, amb el recurs a la filologia i l’arqueologia per criticar alguns aspectes llegendaris acceptats per la historiografia. Aquest rigor no impedí que els historiadors acceptaren, sense cap mena d’aprensió, fonts llegendàries procedents de la cronística medieval, de difícil contrast llavors.¹⁵⁹