Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 16

La creació ex novo d’un regne de dimensions polítiques allunyades dels paràmetres catalans i aragonesos, forjat per Jaume I, és adoptat plenament per Martí de Viciana per assimilar dins l’aristocràcia valenciana totes les famílies aplegades amb la conquesta cristiana i bandejar uns orígens territorials que en cap mesura hom podia admetre. València era ‘terra de moros’ i per tant d’heretges de sang. No podia esdevenir cap nissaga noble d’aquesta ascendència terrena. D’ací els enormes esforços del cronista per establir una distància de ‘seguretat’ amb els vassalls d’origen àrabs i fer que els nobles valencians foren assentats a partir de la conquesta jaumina. Viciana esmerçarà tot el coneixement i ho repetirà a qualsevol ocasió: «Y aunque por la variedad de los nombres y antiguidad de los tiempos e mudanças de ellos no podemos rastrear de donde de más allá es su origen, contentarnos emos, como se haze en otros muchos illustres linages, que se contentan con ser de la conquista.» Així s’esdevenia, una divisió fictícia però reconeguda entre els llinatges de conquesta i els altres nouvinguts. D’aquesta manera s’integren tots els cavallers que acompanyaven el monarca dins la mateixa categoria militar: «E quando el rey don Jaime de Aragón con sus cavalleros aragoneses y catalanes entró a conquistar el reino de Valencia, truxo muchos cavalleros, de los quales hallamos muchos que trocaron sus nombres con el apellido de las tierras que posseían o donde sus solares conoscidos tenían». És a dir, els cavallers heretats al regne de València perdien l’origen familiar i adoptaven els noms de les terres que posseïen, al marge que les famílies foren originàries d’altres llocs diferents a la Corona d’Aragó: «cavalleros que vinieron a la recuperación de España, que estos procedían de altas y esclarescidas sangres de Francia, Alemania, Italia y de otras provincias». Una hàbil maniobra de Viciana per evitar suspicàcies entre l’aprensiva noblesa valenciana que no arribà a reeixir, malgrat els grans esforços dels cronista per salvaguardar les possibles ‘ofenses’ comeses en la redacció de la crònica i facilitar públicament l’esmena del contingut, si així s’esdevenia.¹⁶⁰

La intencionalitat de la Crònica de València obeeix a un propòsit ideològic on es fa patent la influència exercida per la puixant burgesia econòmica, que sobresurt entre les línies del Libro quarto a l’hora de relatar les accions dels agermanats i l’arrecerament d’una jerarquia caduca i opressiva que durant els temps revolucionaris del segle XVI veié perillar la seua hegemonia social a causa de la nova classe emergent i la incompetència manifesta per avançar-se als esdeveniments.¹⁶¹ Fruït d’aquest ascendent notem una potent voluntat alliçonadora que es desprèn de les reflexions formalitzades als pròlegs on cristal·linament expressa la seua ideologia:

La Historia haze a los hombres sabios, y prudentes y avisados, porque con exemplos y muestras de las cosas passadas da aviso y regla para determinar las presentes (...) La Historia es común a todos, porque los reyes y príncipes hallan a quien imitar y con quien compitan en virtudes y excelencias; y el capitán, avisos, y ardides y actos de esfuerço y fortaleza de que se aproveche y use; los governadores y magistrados, leyes e costumbres e maneras de governar que tengan por dechado

No resulta suficient aquest afany didàctic sinó que durant tot el text abunden les referències a una concepció moral catòlica que guia la redacció de la crònica. Aquesta filiació cristianitzant, per dir-ho així, obliga a determinades inflexions textuals que posteriorment són desmentides per la recerca i comprovació documental a què en la majoria de situacions es veu obligat el cronista per mantenir la paraula dada de no alterar la veracitat dels actes ni sobrevalorar-los, com ha vingut afirmant una i altra vegada: «digo que relataré verdades, las quales he sacado de privilegios, bullas e otras verdaderas scripturas, algunas dellas guardadas en poder de cuyas son, e otras conservadas en archivos de ciudades, castillos, villas, lugares e universidades».¹⁶² El dur contrast d’aquesta declaració amb els principis argumentats per a escriure la seua crònica històrica són palesos al pròleg del Libro tercero quan argumenta els beneficis que produeix a la societat comptar amb historiadors competents. Atorga gran credibilitat als textos clàssics entre els quals cita amb delectança els textos bíblics: «¿Qué cosa es el sancto Evangelio sino historia e cuento verdadero?» Probablement tenia davant la certesa de les històries bíbliques y bevia dels vents tridentins que bufaven amb força durant aquest terç final del segle XVI.

D’aquests condicionants ideològics es desprèn la força d’algunes manifestacions vicianesques que s’esmunyen per les vores de l’escriptura i permeten esbossar les probables línies ideològiques en què es movia el cronista, tan contradictori de vegades. Viciana havia deixat passar l’ocasió de definir-se davant l’estroncament del casal de Barcelona causat per la mort sense descendència de Martí l’Humà. De fet prosseguí sense dificultat amb els regnats dels fills de Ferran I, Alfons el Magnànim i Joan II, al quals dedica un brevíssim espai a pesar de la importància d’ambdós monarques per al País Valencià. És en l’etapa de Ferran el Catòlic on el cronista s’esmerça més per a presentar-nos un monarca providencial ungit pels fets sobrenaturals ocorreguts durant la concepció i el naixement envoltats de faules. De fet, Viciana només evocava les llegendes reportades per altres historiadors i fins i tot pel propi monarca per a traçar un paral·lelisme entre l’aura llegendària que envoltava el mític rei Jaume I i els fets miraculosos ocorreguts a Ferran II.¹⁶³ La influència castellanista es deixa notar de forma patent al final del capítol d’aquest rei, a la mort del qual Viciana traça la línia de separació entre les dues dinasties, la finida i la que renaix procedent del centre d’Europa:

Aquí dexamos de prosseguir en la línea de los reyes de la invencible casa de Aragón, por quanto en este ínclito don Fernando de Aragón, por los peccados de los pueblos, se acabó la dinastía de los reyes de Aragón y ha passado la Corona de Aragón en la antiquíssima casa de Austria. E trataremos de la línea y suscessión de los muy altos y muy poderosos reyes christianos y cathólicos de Castilla, hasta llegar a la sereníssima reina doña Isabel. Y entonces escriviremos de la unión facundíssima matrimonial de don Fernando de Aragón e doña Isabel de Castilla, reyes sussodichos, por el qual matrimonio se hizo la conjunción e agregación de las Españas citerior e ulterior.

No amaga l’historiador les seues preferències ideològiques rere cap subterfugi intel·lectual, sinó que expressa amb contundència i nitidesa la seua creença religiosa en què només la culpa i el pecat han estat el motor que ha variat el decurs històric de la Corona d’Aragó per a subsumir-la dins d’una estructura superior formada per dues línies convergents. L’historiador no planteja ni recorda quins han estat els pecaddos de los pueblos, però resulta difícil no formular una relació de causaefecte entre la guerra de la Unió i la guerra civil catalana en l’extinció dels reis d’Aragó, segons es manifesta el cronista. La forassenyada acusació al poble de ser l’únic responsable final de la desaparició dinàstica no deixa de ser una argúcia per a justificar la lloa i l’exalçament a «los muy altos y muy poderosos reyes christianos y cathólicos de Castilla», els quals no devien comès haver cap pecat a ulls de Martí de Viciana perquè els deixa impol·luts de qualsevol culpabilitat. La llarga trajectòria ideològica espanyola d’unió peninsular formulada per l’arquebisbe Toledà al segle XIII es materialitza en aquest episodi escrit per Viciana a l’hora de vaticinar la fusió d’ambdues corones. No serà la darrera vegada que l’historiador caurà en la temptació de descobrir rere derrotes de les missions imperials un ambient de culpa i pecat propici al fracàs, com la desfeta de la guerra d’Argel: «sino considerássemos lo que dize David, que Dios se vengará de sus enemigos con sus enemigos, como en este caso que Barbarroxa y Argel son el verdugo de nuestras culpas y peccados».

L’orientació ideològica de Viciana denota estar imbuïda fortament d’aquella moral catòlica de persecució a l’heretgia i de salvaguarda de les institucions dedicades a mantenir els principis de la creença i les implicacions que se’n derivaven. Conegudes són les missives de les institucions valencianes a Ferran el Catòlic perquè preservés els organismes locals davant la instauració del tribunal de la Inquisició a València i mantingués la independència foral per a judicar els casos d’heretgia que hom pogués presentar.¹⁶⁴ Una actuació que navega contra les gestions fetes per Joan de Coloma en favor de crear el tribunal i estendre l’àmbit d’actuació a les terres regides pels Reis Catòlics:

Deven y devemos mucho al dicho secretario por lo que trabajó y procuró con los Reyes Cathólicos y beatíssimo pontífice romano que se pusiesse la Sancta Inquisición contra la herética pravedad y apostasía, sin la qual Inquisición todos los fieles christianos lloraríamos. O bienaventurados papa y reyes que tal obra hezistes y dichosos los que en ella concurristes, pues nos alimpiastes de la escoria y preparastes la conservación de la Iglesia, previniendo a esta mortal y pestífera secta encendida por nuestros peccados en Alemaña y Francia.

No era aquesta la impressió dels diversos territoris de la Corona d’Aragó on la Inquisició s’instaurà forçada per la voluntat reial. Aquests balbuceigs contestataris del patriciat valencià a Torquemada i el tribunal castellà a través dels jurats de la ciutat es convertiren, una volta confirmada l’autoritat del tribunal al regne de València, en una maniobra d’aproximació al Sant Ofici per aprofitar la influència de tan elevat organisme vers els interessos polítics de la ciutat, per a la qual cosa mantingueren una acollida cordialment calculada, fins i tot abans del nomenament de Torquemada com inquisidor general de la Corona d’Aragó.¹⁶⁵ Particularment convençut del profit social de l’actuació inquisitorial es mostra Viciana, que posa el tribunal en la base de la prosperitat. Una pauta ideològica difícil de bandejar que l’emparella si no l’adscriu directament al fonamentalisme catòlic sorgit de Trento: «año de MCCCCLXXX, pusieron e assentaron el officio de la Sancta Inquisición contra los hereges y apóstatas de la religión christiana. Que fue y es el remate de nuestro bien en España, donde la fe de Christo y su cruz tienen puesto el fundamiento, según más largamente de este Sancto Officio en la primera parte havemos tratado».

El tractament que Viciana atorga als àrabs residents a la península Ibèrica i als ultramarins, no hi fa distincions, planteja un dubte preocupant sobre la coneixença de la realitat i la cultura àrab exhibides pel cronista. Definir els àrabs com bestiales agarenos és un anacronisme evident si no acudim al filtre religiós i assimilem l’apel·latiu a la categoria d’heretge o contrari a la doctrina cristiana, on tindria un acoblament ajustat al pensament de l’escriptor manifest en aquest text: «poco a poco domaron aquella gente bárbara e la pusieron so el yugo suave de la santa madre Iglesia». Viciana coneix l’etimologia de la denominació ‘moro’ «les nombran moros porque vinieron de la provincia de Mauritania» però es nega a usar-la perquè entén que no és un nom apropiat a uns descendents d’Ismael, fill primogènit d’Abraham, concebut amb l’esclava egípcia Agar a petició de la seua esposa Sarai, vella i sense descendència. Aquesta argumentació serveix d’excusa per anomenar agarenos els àrabs ismaïlites: «por tener su origen de Ismael, hijo de Agar la ancilla, que éste es el más propio nombre que les compete». Ara bé, el raonament exhibit no pertany a Martí de Viciana sinó que copia les línies mestres de l’historiador medieval Rodrigo Ximénez de Rada, el Toledà.

La crònica de València, segons asseverava l’historiador l’any 1574 en un llibre de lloança de les llengües, fou escrita originàriament en valencià i vessada pel mateix autor al castellà.¹⁶⁶ A l’estudi introductori d’aquesta nova estampa, Germà Colón s’ha mostrat escèptic davant aquesta asserció, en qüestiona la veracitat i es pregunta si realment Viciana traduí la seua obra, en funció de la inexistència d’originals, perquè «tot fa suposar que, en la seua producció, ha pensat i escrit directament en castellà. Crec sincerament que la confessió als jurats té per finalitat excusar-se per haver emprat la llengua aliena».¹⁶⁷

La traducció castellana de l’obra de Martí de Viciana ha estat considerada pels tractadistes com un paradigma de la defecció lingüística de la classe dirigent, una mena de trahison des clercs en una conjuntura propícia a l’ús del castellà. Fóra massa senzill anul·lar el context de l’anàlisi i caldria considerar algunes raons de pes que pogueren induir el cronista a la traducció, si és que l’escrigué en català inicialment. La publicació en castellà de la crònica devia valorar-se, a final dels segle XVI, des de l’òptica de l’abast comunicatiu i de convertir-la en més comunicable, més «universal».¹⁶⁸ L’obra esdevenia «moderna» i perfilava una línia d’actuació lingüística encetada per Beuter, entre d’altres. De fet, el castellà tenia un predicament important dins la ciutat de València i, òbviament, entre la noblesa del País Valencià. Quan «encara no arribàvem a la meitat del XVI (...) el castellà era entès i —poc o molt— sabut i parlat», escriu Fuster.¹⁶⁹ A partir de l’anàlisi de la producció impresa durant el segle XVI, Margarita Bosch féu notar un increment de l’edició de textos en castellà que a la segona meitat superà el 52% del total de llibres. Aquesta autora atribueix el decaïment del material imprès en català, entre d’altres causes, a l’allunyament cultural de Catalunya, a l’elevada immigració i a l’ascens del castellà com a llengua vehicular dels textos llatins.¹⁷⁰ Per a Ferrando, el decantament vers la llengua castellana significà una elecció «pràctica i possibilista».¹⁷¹ Altre raonament incideix en valorar la qüestió econòmica i la major difusió de la seua obra arreu del ‘domini imperial’ si es publicava en castellà, malgrat que signifiqués una renúncia vergonyant a la llengua materna.¹⁷² Temps hi hauria després per a les disculpes més o menys sinceres. L’opció lingüística exercida pel cronista es posava al servei de la monarquia i avalava el dret a l’estat absolut desitjat per Carles I. Pretensió on la historiografia representava un paper ben destacat en la consecució dels objectius imperials del monarca.¹⁷³

Sense el menor interès d’intervenir dins l’estèril polèmica dels colors de la senyera reial, cal advertir que, durant aquesta època almenys, no apareix cap divergència cromàtica en els colors de la bandera valenciana d’origen reial. En cada moment que hi fa presència la senyera, el cronista la detalla i no s’està d’exhibir els colors als quals se sent molt pròxim per pertànyer a la petita noblesa valenciana i formar part del grup escollit de notaris. Iniciades les hostilitats bèl·liques, Viciana relata detalladament el moviment dels agermanats abans de constituir-se en exèrcit comandat per Simó Borrell, membre dels Tretze: «los XIII començaron a mover la gente y ayuntar banderas de guerra en el patín del monasterio de San Francisco, adonde acudió uno de los Treze, nombrado Simón Borrell, corredor de cuello y alférez de la ciudad, con una bandera de amarillo y colorado, pues la bandera de la ciudad estuvo alçada, a los XIII y todos los desseosos de la guerra corrieron a porfía a llevar banderas, para acompañar la bandera de Valencia». Són molts els casos en què apareixen els colors de la senyera emmarcats en actuacions oficials de qualsevol d’ambdós bàndols i no cal inventariar ací totes les ocurrències de l’obra de Viciana, i en són moltes. M’acontentaré amb el trasllat d’una de les afirmacions més evidents sobre la procedència dels colors reials de les quatre barres històricament denominades armes d’Aragó. El text s’emmarca dins les normes del tractat d’armes que Viciana reprodueix dins el quadern fragmentari de la tercera edició c:

El hijodalgo que fuere preguntado que blasone las armas de su rey natural o las suyas propias, tiene obligación de responder a la pregunta en esta manera, que se quite la gorra de su cabeça y levantado en pie diga:

— El cathólico don Philippe, por la gracia de Dios rey de Aragón, etc., mi natural señor, trahe por armas un escudo coronado con corona real, en campo de oro, quatro palos de gules. Estas armas dio el rey Luis de Francia, año de ochocientos y quarenta, a don Joffre, conde de Barcelona, en jornada que tuvo contra normandos, porque siendo malherido el conde, puso el rey sus quatro dedos en las heridas y tintos en sangre los passó por el escudo de oro del conde, dexando señalados quatro palos diziendo: «Conde, tus armas serán éstas». Passaron estas armas después en Aragón quando don Remón Belenguer, conde de Barcelona, casó con doña Petronila, princesa de Aragón. Estas armas son nobilíssimas por tener el más noble metal, y el más noble color, y ganadas en batalla y de mano de rey. Y más se ennoblescen por traherlas mi rey, las quales yo, N, como a fiel súbdito y natural, por mi señor y rey, las defenderé y manterné hasta morir en la defensa dellas. Y cubra su cabeça con reverencia y assiéntese.

És intenció del cronista recordar i alliçonar els cavallers valencians sobre quina és la correcta forma de blasonar les armes reials vist que per a Viciana, alguns nobles valencians devien desconèixer la forma correcta de blasonar i el significat de les armes i els blasons: «bien será que se exercite en leer este libro y verná en conoscimiento de armes y blasones con que responderá acertadamente a las preguntas que se le hizieren». Fóra comprensible que aquest excés de preocupació, sinó prepotència, pel nivell instructiu dels cavallers derivés en una crítica esquerpa a la publicació d’aquest nobiliari valencià. De la forma de blasonar els cavallers es desprèn de manera indubtable la forma i color que adoptaven les armes reials al regne de València del segle XVI, segons aquesta declaració. Són molt nombroses les publicacions fetes sobre aquest afer i no calen, pensem, més alteracions ni intervencions doctrinals que embullen més encara els interessos del País Valencià.¹⁷⁴