Читать книгу Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino - Martí de Viciana - Страница 14

El Libro tercero fou publicat a la ciutat de València en la impremta de Joan Navarro l’any 1564 després d’un intent anterior que no reeixí. Segons relata Sebastià Garcia, d’acord amb les dades de Torres i Forner, s’imprimiren els cinc primers fulls que contenien la censura inquisitorial de 6 de setembre 1563, la dedicatòria de Viciana a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i nét de Ferran el Catòlic, el pròleg del l’autor i dos sonets d’Onofre Almudéver, un dels quals en lloança de la crònica és reproduït al Libro segundo i l’altre és dedicat a Ferran d’Aragó. La impressió es deturà per causes inconegudes i es reprengué posteriorment amb una dedicatòria nova adreçada a Giner Rabaça de Perellós, datada el 5 de novembre 1563, amb la inclusió d’un llarguíssim capítol dedicat a la família Perellós. Una operació que féu sorgir una nova zona de penombra, tan cara a Viciana. En reprendre l’estampació del text, en alguns exemplars se suprimiren els folis I-IX, tot just, el que tractaven dels Perellós, de tal manera que la numeració presenta aquest salt numèric per començar a partir del foli X. Les conjectures sobre aquest comportament resulten de difícil comprensió. Sebastià Garcia apunta cap a un hàbil ardit del cronista a fi de defugir la innegable pressió de la noblesa valenciana i cercar l’empara de Felip II, manifesta al colofó, i del noble Giner Rabaça de Perillós, vista la dificultat experimentada amb l’edició del Libro segundo. En el mateix sentit s’atribueix a aquest historiador, si no al mateix impressor, la responsabilitat d’aquest canvis.¹³³ En tot cas unes incògnites de difícil resolució mentre no disposem d’altra documentació que la mera conjectura sobre els fets ocorreguts.¹³⁴

El Libro tercero és una extensa crònica històrica amb especial esment als regnats del Reis Catòlics, Carles I i Felip II distribuïda en dues parts essencials. La primera l’ocupa la crònica estricta, és a dir, el relat de les diferents etapes històriques que menaran a la creació del regne de València i la corona regnant posterior. La segona tracta del patrimoni de reialenc al País Valencià.

Abans d’iniciar la narració històrica, l’autor introdueix una mena de proemi explicatiu sobre les bondats de la història justificades a través de cites dels grans autors clàssics com Salomó, Temístocles, Homer, Aristòtil, Cícero i molts altres, alhora que explica la metodologia i l’ordre que seguirà en la redacció del Libro tercero, d’on hom pot col·legir-ne el contingut. Amb aquest exordi Viciana s’allunya de la historiografia medieval per construir un discurs diferent basat en escripturas antiguas i documentació d’arxiu, és a dir, en la recerca històrica i no en el llegendari.¹³⁵ Una afirmació que posteriorment el cronista desmentirà a través de la via dels fets en incloure nombroses llegendes de tradició historiogràfica catalana a les quals atorga carta de credibilitat, com els corporals de Daroca o la divisió carolíngia del Principat, al costat d’altres d’extracció nobiliària o popular no menys fabuloses.

Viciana recorre a la trajectòria històrica de la Corona d’Aragó per encetar la crònica perquè, segons explica: «tuve affición a la lición de la dulce historia y especialmente a la que trata de las vidas y heroicos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragón, de los quales acordé copilar un breve compendio». Per a resseguir les diverses etapes històriques com la fundació del regne d’Aragó, l’autor divideix el text en capítols, cadascun dels quals s’ocupa del regnat d’un rei, d’acord amb l’ordre cronològic de successió, una estructura que repetirà durant tota l’obra. Comença amb el sobirà Garcia Énnec Aritza i continua fins al regnat de Ramir II el Monjo, temps en què es produí la unió del regne d’Aragó i el comtat de Barcelona en les figures de Peronella i Ramon Berenguer IV. Hi prossegueix amb la història de Catalunya a partir dels antecedents llegendaris del mite d’Otger Cataló fins a la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Hi són comunes les llegendes del cicle carolingi o les nacionals reportades per la historiografia catalana medieval. Per a la conversió al cristianisme de la reina de Narbona en companyia de les cent donzelles ressegueix el relat fabulós de les Històries e conquestes de Pere Tomic que alhora l’extrau de la crònica del Pseudoturpí.¹³⁶ En la construcció llegendària del monestir de Sant Joan de la Penya, Viciana s’inspira en la crònica reial de Sant Joan de la Penya, manada escriure per Pere el Cerimoniós.¹³⁷

El tractament atorgat a cadascun dels reis resulta bastant reduït, si exceptuem el monarca Jaume I, fundador del regne de València, a qui dedica una especial cura amb la inclusió de diversos episodis com la llegenda sobre la fundació del monestir de Santa Maria de Benifassà, els corporals de Daroca i la inserció del testament del rei Jaume en traducció castellana. Singular atenció mereix el tractament brevíssim i ‘neutre’ de Martí l’Humà, darrer rei de la nissaga del casal de Barcelona. Cap esment al final transcendent d’una etapa històrica i l’inici d’una altra, i tan sols un comentari marginal a les alteracions bèl·liques suscitades per Jaume d’Urgell inscrit dins el regnat de Ferran d’Antequera. En aquest capítol, el cronista s’atura en el compromís de Casp sobre el qual manifesta una opinió favorable al rei castellà a partir de la transcripció d’una hipotètica instigació de Vicent Ferrer poc creguda pels historiadors: «Mira, no curéis más deteneros en acordar la sentencia, que la justicia da el derecho al infante don Ferrando de Castilla. Y esto e no otra cosa se hará, porque de lo alto procede y no de la tierra».¹³⁸ La crònica incorpora una transcripció fragmentària en llatí de la sentència del compromís de Casp. Hi continua el cronista fins a Ferran II en què tanca el període de la Corona d’Aragó per emprendre la línia successòria del regne de Castella des de Pelagi fins a Isabel I.

A partir d’una concepció jeràrquica de la corona, Viciana manté la numeració aragonesa dels reis, segurament per entendre que el regne d’Aragó estava en l’origen de la dinastia regnant al País Valencià. Trenca aquesta trajectòria de numeració el capítol de Pere el Cerimoniós, epigrafiat com «Del rey don Pedro tercero», en el qual Sebastià Garcia ha volgut veure una equivocació allà on Ferrando adverteix un tribut a la font consultada, en aquest cas, l’historiador Carbonell. Viciana segueix la seriació d’acord amb els reis d’Aragó i per aquest motiu en arribar a Pere el Gran, l’introdueix sota el títol «Del rey don Pedro tercero de Aragón» coincident amb el de Pere el Cerimoniós. Entenem que no es tracta de cap error sinó fruit de la voluntat del cronista de mantenir el nom del rei, intitulat «Pere lo terç», que veiem confirmada en la presentació dels aspirants al tron de la corona aragonesa: «Don Fernando, infante de Castilla e hijo del rey don Juan de Castilla y de doña Leonor, hija del rey don Pedro tercero de Aragón».¹³⁹

Ferrando apunta vers una actitud ideològica de supeditació del regne i la corona a l’imperi carolí i a Castella en particular, perquè en la relació de títols amb què són presentats pel cronista, el regne castellà precedeix el d’Aragó mentre el regne de València és desplaçat després de Croàcia, de Lleó, de Navarra.¹⁴⁰ Molt més allunyats apareixen els títols del comte de Barcelona, de Flandes, Tirol... Molt ens temem que en realitat es tracte d’una qüestió atribuïble al protocol imperial. Analitzem-ho. En aquelles circumstàncies en què el cronista ha d’enumerar la totalitat de títols d’ambdós monarques, pare i fill, Carles V i Felip I d’Aragó, procedeix de forma similar, de tal manera que més aïnes sembla un calc de l’encapçalament dels documents reials a què tenia abast gràcies a la diligència de Francesc Sellés, secretari del marquès de Zenete, que a una voluntat de preterir el regne valencià, cosa que tanmateix hi ocorre, tot i que en poques conjuntures: «Esto que he dicho sé, porque lo tracté muchas vezes con el dicho Cellés, al qual el virey havía mandado que me comunicasse el registro de las cartas y provisiones que se hazían, porque con más verdad yo pudiesse escrivir esta historia». Per sobre de tots els títols relacionats, en l’enumeració de Carles V precedeix el d’«emperador de Romanos» per continuar amb el d’Alemanya i Castella i tot seguit el regne d’Aragó. Similar disposició notem en el text dedicat a Felip II, en el qual han desaparegut el títol imperial i el d’Alemanya i comença l’enumeració amb Castella seguida d’Aragó. El context que acull aquesta exposició és la jura dels furs feta pel rei Felip a les corts de Montsó. Viciana hi transcriu el jurament del monarca i l’acceptació dels tres braços. Són aquests documents els que degueren influir en l’ordenació protocol·lària dels estats del rei que veiem reproduïdes en la jura valenciana del sobirà: «El sereníssimo señor don Philippe, primogénito de la cesárea, cathólica y real magestad, y príncipe de Castilla, de Aragón y de Valencia, etc. jura por nuestro señor Dios y la cruz de Jesuchristo y los quatro sanctos Evangelios». Juren els tres braços a través dels síndics: «juramos por nuestro señor Dios y sobre la cruz de nuestro señor Jesuchristo y los sanctos quatro Evangelios, por nosotros y cada uno de nosotros corporalmente tocados, a vós, el sereníssimo señor don Philippe, príncipe de Castilla y Aragón, en príncipe nuestro». Ara bé, en traçar la línia d’ascendència del príncep Felip, Viciana es decanta de forma evident per la nissaga castellana, fet que adoba l’argumentació de Ferrando i Escartí sobre l’ús de la ideologia del cronista favorable a Castella:

La sangre y línea del cathólico rey don Philippe procede de los más altos y nobles reyes christianos del mundo, porque si tratamos por parte de los altos reyes de Castilla, desciende del rey don Pelayo, que fue de los godos, y por esta parte hallamos que han discurrido más de MCC años en los quales la casa del rey de Castilla nunca ha quebrado el hilo, viniendo de padre a hijo, o hija, o hermano, o sobrina o primo, sin salir del linage y línea real de los reyes godos, de donde començó; ni ha passado el sceptro real a otro linage estraño, lo que no se halla en reino de christianos ni aun de infieles, que tanto aya durado por legítima successión y sangre; porque en todos á havido mudanças muy notables y han passado los reinos a otros linages o gentes por nuevas conquistas. Y si tratamos por parte de los cathólicos reyes de Aragón hallamos que desciende del rey don Garci Ximénez, primero rey de Sobarbre y también godo en sangre. Y por parte de los condes de Barcelona, de la nobilíssima casa de Baviera.

Notem el to laudatori i admiratiu cap al reis de Castella que contrasta durament amb el laconisme dedicat a Aragó i Catalunya. Una línia d’herència gòtica no rompuda per la invasió musulmana, inspirada profundament en l’obra del gran patriarca de la historiografia castellana Rodrigo Ximénez de Rada, el Toledà, projectada com un camí de futur que el cronista no s’està de airejar en relatar l’inici de la conquesta de Granada: «que havía sietecientos y setenta años que los agarenos la tenían ocupada en gran daño y mayor afrenta de Castilla».¹⁴¹ Com no reportar ara i ací l’anàlisi serena de Terradell sobre el comportament dels ibers i aplicar-ho nítidament a la ideologia desplegada pel cronista. Per a Viciana, esdevenir castellà era la seua manera d’integrar-se en l’Imperi espanyol forjat ultra les fronteres peninsulars.

Viciana centra una gran part del llibre en la figura de Carles I, el Cèsar, i en els objectius imperials del monarca. Narra l’episodi del toisó d’or, algunes de les corts realitzades a Castella i a la Corona d’Aragó i amb motiu de les esposalles de Carles I amb Isabel de Portugal, traça la línia dels reis portuguesos i es deté en la creació de l’orde del Crist, d’escassa bibliografia a casa nostra. Una orde nascuda de l’anihilació del Temple i comparable a la fundació de l’orde de Montesa. Els enfrontaments bèl·lics entre Carles I i Francesc I de França i la guerra de religió ocupen un espai considerable dins el capítol de l’emperador que convé retenir. Potser jutjaríem equivocadament l’historiador Martí de Viciana si entenguérem que la llarga dedicació a l’enfrontament entre Carles I i Francesc I fóra causada per l’interès merament històric de la contesa. Hi subjau una intenció política inscrita dins una altra batalla lliurada fora dels camps de batalla i dels episodis bèl·lics: la guerra de propaganda. Els poderosos interessos barallats influïen en l’agitació intel·lectual europea i les diverses opcions prenien forma a través de pàgines impreses. Cadascun dels contraris cercava confirmar les seues tesis i difondre-les en la literatura impresa. És potser aquí on caldria inscriure la seqüència històrica narrada per Viciana on el monarca francès és posat sota el criteri dirigit del lector per no haver-se comportat de forma adequada al seu rang: «el rey de Francia lo havía hecho vilmente y ruínmente en no cumplir lo que havía jurado y prometido». Una aspecte important de la guerra ideològica desllorigada que incideix sobre els mecanismes de poder, la circulació de les idees polítiques i la propaganda partidària. L’ampul·losa coronació reial, la conquesta de les terres d’Amèrica amb Hernán Cortés i Pizarro de protagonistes, a més de les guerres africanes reben un tractament important dins la crònica de Viciana. Un vehement «epílogo de la vida y hechos del gran césar» tanca la història de Carles I a qui professa una idolatria immensa: «Éste fue el príncipe más cathólico de su tiempo, cuerdo en la paz, valiente y esforçado en la guerra, no en cosa tirano sino en todo rey bueno y justo», sense que calga cercar més exemples d’aquest tenor molt profusos en aquest volum.

Una llarga relació dels títols de Felip I d’Aragó precedeixen la notícia sobre les corts de Montsó, a les quals assistí el cronista. Viciana transcriu el text presentat al príncep pels tres braços de les Corts Valencianes abans de l’acte solemne de jura dels furs a fi de salvaguardar els interessos valencians. Hi transcriu, a més, el jurament fet pel monarca. Contrasta l’escassa atenció prestada al matrimoni de Felip amb Maria Tudor, reina d’Anglaterra, als súbdits de la qual tracta de «gente áspera y mal domada» amb el casament amb la tercera esposa, Isabel de Valois, en el qual cas, d’acord amb el sistema adoptat anteriorment, cuita a esbossar la nissaga del casal de França a partir de la llegenda dels quatre reis negres i de Clodoveu, el primer rei cristià.¹⁴² Una faula històrica coneguda i difosa per la historiografia catalana que el cronista continua fins a la ‘poncella’ de França Joana d’Arc, on abandona els afers reials francesos per defugir els regnats més bel·ligerants amb la Corona d’Aragó, circumstància que explica amb una excusa bastant fútil: «De manera que si no fuesse el cuidado que tenemos de concluir con nuestra historia de Valencia, y porque no nos calumnien que hazemos largos incidentes en diversas y estrañas materias».¹⁴³ Amb una breu justificació, hi prossegueix l’origen del regne de les Dues Sicílies fins a l’entroncament amb la Corona d’Aragó amb què es clou l’apartat cronístic.

Novedós resulta per a l’època el tractament del patrimoni reial, bandejat pels historiadors locals «lo que hasta hoy por ningún otro á sido escrito», reconeix emfàticament l’historiador. Aquest treball confereix al Libro tercero un valor per sobre de l’intrínsecament històric. D’acord amb la promesa esbossada al pròleg, Viciana mamprèn la descripció minuciosa del patrimoni reial al País Valencià amb un particular seguiment que recorrerà el territori de dalt a baix d’acord amb el plantejament de seguir l’ordre de conquesta:

Y por salir de la obligación lo escriviremos y de esta manera, que siguiremos el orden que tuvo el siempre vencedor y glorioso Conquistador rey don Jaime, començando la conquista por el castillo y villa de Morella, a Buriana, Peníscola, Xérica y Valencia. Por ende trataremos de todas las villas que ganó antes de ganar a Valencia; dexaremos a Valencia porque della estensamente havemos tratado en la primera parte, passaremos a tratar de las tierras que después de Valencia el victorioso rey ganó, y desta manera daremos orden a que de todas las ciudades y villas reales, y de todo lo mejor que de cada una dellas havemos visto escrivamos, con presupuesto que no se entiende perjudicar en la precedencia a ninguna. Y assí, Dios mediante, daremos fin a este tercero libro.

Resultava força ambiciosa la pretensió de realitzar un balanç complet del reialenc valencià i tanmateix, l’autor esmerçà un enorme esforç en recórrer el territori a fi d’aconseguir la documentació adient per incorporar-la a la crònica. Badenes i Bernat han consignat les visites i desplaçaments personals de l’historiador a diversos indrets i poblacions a fi d’aconseguir informació de primera mà.¹⁴⁴ A través d’una tècnica acumulativa, el cronista hi sintetitza la història de les ciutats i viles reials. La vasta recerca realitzada forneix cada capítol de dades relatives a la producció agropecuària, facilita el nombre de veïns, la renda ordinària, a més de detallar les esglésies, els convents, les manufactures, si les hi ha, les relíquies que contenen, etc. Tot i que, a l’hora de valorar aquestes dades, cal mantenir certa cautela per l’excessiva tendència a l’arrodoniment de les xifres que s’observa.¹⁴⁵

Una anàlisi del contingut agrícola de la crònica proporciona informació variada sobre el País Valencià amb un tractament desigual del territori. La inclinació vers el domini de naixença és manifestada sense subtileses a través de l’extens tractament textual dedicat a la Plana, inclosa Borriana, i l’escassa informació compresa per a d’altres llocs com l’Alt Millars. La menció laudatòria a la producció bladera valenciana contrasta amb la forta importació d’aquest cereal a través del port de València durant la segona meitat del segle XVI. A desgrat d’aquests daltabaixos, la crònica vicianesca ofereix, valorada en conjunt, una panoràmica global bastant aproximada a la realitat agrària valenciana.¹⁴⁶

Viciana tracta la totalitat del reialenc valencià amb excepció evident de la ciutat de València, estudiada al Libro primero en paraules de l’autor. Resten fora de l’àmbit de recerca del cronista les possessions de l’Església, però dóna notícia complida de l’ordre de Montesa i d’alguns monestirs emblemàtics com el de Santa Maria de Benifassà, fundat per Jaume I, Santa Maria de Valldigna, la cartoixa de Valldecrist, fundada per Martí l’Humà, i alguns altres més. No hi tenen cabuda les propietats de l’arquebisbat de València, del Capítol de la Seu, del bisbat de Tortosa i dels ordes de Calatrava i Sant Jaume de l’Espasa, vistes teòricament al Libro primero.¹⁴⁷

En l’estela de la crònica històrica i a fi d’il·lustrar algunes ciutats i viles de reialenc, l’historiador encarrega uns gravats del natural per a la realització dels quals cerca finançament municipal. El primer gravat reproduït al Libro tercero és de la vila de Borriana, segona en la relació patrimonial després de Morella. Un gravat certament original que adopta una forma circular per a resseguir graciosament el fossat i la muralla que circumcidava la ciutat. Hi continuen els escuts de Borriana amb les tres corones i el de les armes reials de Vila-real. A la pàgina següent, f. CXXXXIv, es desplega un plànol de la vila que ha estat objecte de controvèrsia finalment resolta. Per al dibuix d’aquest gravat, el claver Miquel Guitart pagà «al magnífich en Rafael Martí de Viciana, notari de la ciutat de València, e o per aquell a son fill Mateu de Viciana, trenta reals castellans per ops de fer o tallar hun retrato e o discreptió de la dita vila al natural y un scut ab lo senyal real para la discreptió per aquell feta de la dita vila en la corónica». Un gravat que posteriorment i a causa d’un evident error d’impressió, apareix al Libro quarto sota el títol «Nules», on hi havia acampat l’exèrcit realista comanat per Francesc Despuig, comanador major de Montesa. Durant molt de temps aquesta confusió féu pensar als nulencs que el plànol reproduït a la crònica vicianesca es corresponia amb la disposició de la vila, cosa que finalment aclarí i desmentí Doñate Sebastià.¹⁴⁸ Entre d’altres gravats, hi destaquen el de Castelló, rectangular, l’espectacularitat de la vila d’Onda, amb el castell a sobre del turó, el d’Alacant, elaborat de manera que la figura natural esculpida per l’erosió de la muntanya, coneguda com la «Cara del Moro», es representada gairebé com si d’un dibuix a burell es tractés. La silueta octogonal de la torre de Silla ha causat més d’un problema d’interpretació en entendre’s històricament que aquest dibuix no pertanyia a la torre de la població i per tant s’havia extrapolat o bé hi existia una equivocació evident a l’hora de imprimir el gravat dins el capítol de la comanda de Silla. Tanmateix, les excavacions arqueològiques de l’entorn de l’anomenat castell han posat de relleu l’existència d’una muralla protectora que ha fet canviar la perspectiva d’anàlisi i acceptar les línies defensives del disseny octogonal amb troneres reproduït a la crònica vicianesca.¹⁴⁹

Alguns autors han pretès albirar una aproximació al paisatge a través de les abundants descripcions que realitza durant els viatges pel País Valencià. Certament, Viciana manté una capacitat descriptiva destacada i d’alguna manera es podia dir que concep el territori com un tot al servei de l’home. Aquesta percepció antropocèntrica manifesta la ideologia religiosa dominant de l’època en què la natura és un bé a disposició dels humans per a llur aprofitament.¹⁵⁰

L’abast de les lectures historiogràfiques de Viciana per al Libro tercero s’intueix extens i dilatat. Sebastià Garcia, que n’ha examinat detalladament l’horitzó bibliogràfic, traça una línia formativa que denota la curiositat científica del cronista. Hi destaca l’ús destre de la historiografia catalana i aragonesa medieval i el vast coneixement d’autors clàssics com Ciceró o Catul, a més d’una nodrida relació de filòsofs, gramàtics, historiadors i escriptors de l’època que denoten una perseverança en l’actualització remarcable.¹⁵¹

El procés de redacció degué concentrar-se en pocs anys, sobretot els anys compresos entre 1560 i 1564, perquè hi són freqüents les datacions internes en què revela la data d’una visita o el temps en què escriu. En el relat del miracle dels corporals de Daroca explicita que «Scrivo pues yo últimamente en este año de MDLXIII»; en la relació de l’ordre de Montesa, es deté en la figura de Pere Galceran de Borja, darrer mestre de Montesa i germanastre de Francesc de Borja, IV duc de Gandia i general dels jesuïtes llavors: «Éste preside por la gracia de Dios hasta oy que contamos VII de setiembre año de MDLXIII», és a dir, un dia després de ser expedida la llicència de l’inquisidor fra Miquel de Carranza. D’aquí hom pot deduir que malgrat haver obtingut l’autorització per a imprimir el Libro tercero, l’historiador continuà la redacció a posteriori com manifesta al capítol del concili de Trento: «donde se ha continuado hasta en este año MDLXIIII». L’ús del pretèrit en aquesta frase adoba el raonament de Viciana a l’epíleg a la crònica inclòs al Libro quarto quan assevera que suspèn l’activitat redactora de la crònica per la visita reial. No és l’única datació relativa a l’any de la impressió perquè hi figuren un total de sis datacions de l’any 1564, si n’exceptuem les dues de la impressió. De l’anàlisi d’aquestes datacions interiors, es desprèn que Viciana mantingué viva l’escriptura del text després del quatre de desembre de 1563 en què es clausurà el concili de Trento. En parlar del monestir del Escorial, el cronista s’atura a parlar dels llibres musical del cor escrits per «Cristóval Ramírez, escriptor de libros de iglesia, natural y residente en esta ciudad de Valencia, donde y en su casa de presente los escribe, según de todo ello he visto la fe en un aucto que passó ante Joan Suárez, notario de su magestad y escrivano público, a dos de henero deste año MDLXIIII» o en relacionar els càrrecs de la vila de Borriana: «En este año de MDLXIIII es baile de la villa por el rey Guillem Vallmoll». En altres paraules, Viciana aprofità fins el darrer moment per a incorporar matèria nova a la seua crònica i és evident que alguna part fou tractada amb una extensió inferior a la desitjada, com la guerra de Granada, que el cronista havia previst de relatar àmpliament dins aquest volum i fou reduïda a penes a dos fulls entre els quals Viciana hi transcriu orgullosament una lletra tramesa pel rei Catòlic a l’avi del cronista on li anuncia la conquesta de Granada: «según paresce de la victoria por una carta real que de mi abuelo heredé y tengo guardada».

Finida la guerra del regne de Granada, el cronista emprèn el relat de la conquesta americana a partir dels viatges de Cristòfor Colom —natural de Génova, escriu— del qual relata dos dels viatges fets i la concessió a Castella, feta per Alexandre VI, de les terres descobertes. La crònica enllaça immediatament amb la figura de Hernán Cortés i la conquesta de Mèxic. Viciana dota el devenir històric de color i energia narrativa que incideixen favorablement en l’amenitat lectora. La rapidesa dels esdeveniments i la documentada relació, coincidents amb les dates històriques, fan d’aquest fragment un dels més reeixits literàriament de la crònica.¹⁵²

L’estudi patrimonial del reialenc valencià es clou en la vila i castell de Cullera, punt final que dóna pas al colofó del Libro tercero fet per l’impremter Joan Navarro a catorze d’abril 1564.