Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 10

En realitat l’entenia. Recordo que quan jo vaig arribar a Altafulla –només un any abans que ell, no a mitjans de setembre sinó a finals, quan la tardor ja havia començat a rellevar suaument l’estiu– a mi també em feia pànic que algú se’m pogués acostar i fotre’m la tabarra. Feina i soledat. No feia ni dues setmanes que m’acabava de separar –de separar de tot, pràcticament– i no volia saber res de ningú. Adeu a la ciutat. Adeu a una dona que al seu moment vaig estimar de debò. Adeu al meu fill, que començava la facultat. Era un exili en tota regla i no volia distraccions de cap mena. Pura misantropia. Vida d’eremita. Banys al matí i al vespre, després de sortir a córrer o a caminar. La resta del dia tancat a casa traduint, o al balcó, mirant el mar. Només trencava una mica l’aïllament quan al matí entrava a La Torreta per fer un cafè, i encara que podia dir un bon dia general –això sí, el més fluixet possible–, de seguida m’afanyava a agafar el diari del racó i buscar un lloc en una taula de fora, els auriculars enfonyats perquè ningú tingués la temptació d’acostar-se’m. Ni pel carrer ni pel passeig, em confiava, i si veia venir algú de lluny canviava de vorera, o m’atansava al mur, o abaixava la vista al mòbil, fins que a poc a poc em vaig anar adonant que tota aquella tropa de solitaris que m’envoltaven eren tan gelosos de la seva soledat com jo mateix i em vaig relaxar.

Estava exhaust. El meu matrimoni –per dir-ho d’alguna manera– no havia fracassat perquè ho havíem deixat córrer, sinó per tots els anys que feia que ho havíem deixat córrer i encara no ho havíem deixat córrer. Suposo que havíem aguantat tot el que havíem aguantat pel Roc, però quan se’n va anar a València a estudiar Belles Arts, a la seva mare i a mi ens va fer l’efecte que d’alguna manera era ell que havia aguantat per nosaltres. I que per això se n’anava, perquè no haguéssim d’aguantar més.

Que ràpid que havia anat tot! No em creia que el Roc ja fos gran i que tirés pel seu compte, tan lliure i decidit. Els primers dies, quan baixava a la platja, abans de tastar l’aigua, em tapava la cara amb les mans, fins que em vaig adonar que davant del mar no calia dissimular.

Sempre em commou, el mar, tan indiferent.

Jo sí que conec bé Altafulla. Des dels dos anys. Des que els meus pares –joveníssims, amb prou feines vint-i-cinc anys– van sortir amb el sis-cents de Terrassa amb tota la il·lusió del món (i dues maletes i el seu primer fill a la cadireta del darrere), a la recerca d’un lloc per estiuejar. No van triar la Costa Brava perquè ja devien saber que són platges que t’enfonses només entrar a l’aigua, i perquè cap allà sobretot hi anaven les famílies més acomodades, tret que t’agradés el càmping, i al meu pare no li agradava gens. La Costa Daurada. Tarragona. Altafulla. Se’n van enamorar a l’instant. Aquella renglera de casetes blanques arran de mar, una platja plena de rocs inofensius, i sobretot un mar que et permetia banyar-te setanta metres endins sense deixar de tocar de peus a terra en cap moment. Si haguessin sigut pioners haurien clavat l’estaca allà mateix. L’hi van clavar, no l’estaca, sinó el para-sol. Cada estiu. Cada mes d’agost, canviant d’apartament quasi cada vegada, fins que els tres germans ens vam fer grans i amb uns estalvis secrets de tota la vida es van poder comprar el seu propi apartament davant del passeig –un apartamentet, que deia la meva mare per rebaixar la impressió que els causava als amics i familiars que s’haguessin pogut permetre una casa davant del mar–, perquè en poguéssim gaudir també els fills i els nets.

Totes les vides són tristes, es visquin com es visquin, que deia la Rodoreda.

Ara farà deu anys, quan el meu fill en tenia vuit o nou, un dia de primers de juliol d’aparent bona mar, el meu pare va patir un atac de cor mentre intentava tornar cap a la vora sense saber nedar després que uns corrents se l’enduguessin cap endins, i la meva mare va decidir que, almenys per a ella, Altafulla s’havia acabat. Creu i ratlla.

Vaig tornar jo, primer amb el permís dels meus germans –primer de la Nora i després del Jan, en aquest ordre–, i després de la meva mare, tot i que ja el tenia. Però no es va poder estar de dir-me: mentre no el facis malbé. No m’ho deia de broma. Era la gran por de la meva mare, que el pogués fer malbé, com tantes coses –sense anar més lluny el meu matrimoni, quin disgust– o tot el que espatllava quan era petit. Tens unes mans que semblen peus, em deia sovint el meu pare. I jo, picat, li contestava, i uns peus que semblen mans, presumint de bon futbolista. Ho reconec. No és que fos especialment maldestre, sinó que era descuidat, desendreçat, donava molt poc valor a les coses, fins que s’acabaven fent malbé.

No el faré malbé, tranquil·la. I ho hauràs de dir als teus germans. Ja els hi he dit. Llibres, discos. L’ordinador. La bicicleta. Una mica de roba, i poca cosa més. Vaig arribar de nit, amb el Seat Alhambra que havia heretat també del meu pare (si no de què, sent traductor?), i el primer que vaig fer va ser sortir al balcó. Allà el tenia. El mar de la meva infància, pràcticament a tocar. Bramava. Però que lluny! Vaig pensar un segon en el meu pare, el meu amic Enzo Varotto, la Guida, i tots els altres. Però ja va estar. Quedava molt lluny, tot plegat; m’hauria d’haver concentrat massa per rescatar-ho i convocar-los de nou davant meu. Vaig abaixar la persiana i vaig tornar a sortir a la llum del matí. En realitat, l’única enyorança no era la dels meus estius, sinó dels estius del meu fill. Era a ell a qui veia, saltant onades amb el seu pare al costat.

–Marcel! Roc! –ens cridava el meu pare des del balcó alguns dies d’estiu que els anàvem a veure–. Vinga, prou d’aigua! A sopar!

Sí, prou. Com diu un amic de Barcelona, si els fills ens trobessin a faltar tant com nosaltres a ells, el món es moriria en dos dies de pura nostàlgia.

Crec que vaig estar quatre o cinc setmanes senceres sense parlar amb ningú. Només amb el cambrer excèntric de La Torreta, per demanar-li el cafè i per dir-li adeu quan pagava, si d’això se’n pot dir parlar. Ben mirat, m’hi hauria pogut passar tot l’hivern més o menys així si no fos perquè un matí radiant de finals d’octubre va entrar un home, prim, calb, amb una perilla vermellosa, tacat de pintura, amb unes ulleres mig de John Lennon però cent vegades més simpàtic que el Beatle, i la meva soledat va rebre una sacsejada. Em va cridar molt l’atenció la seva expressivitat, la manera com comentava la jugada amb el cambrer i un parell d’homes de la barra. I a ell el vaig encuriosir jo, allà al racó, perquè em va adreçar una mirada tan amatent que no vaig tenir més remei que somriure-li:

–Tot bé? –em va preguntar.

El seu somriure em va desarmar. Abans de dir-li res em vaig adonar de la dificultat per trobar les paraules, i quan per fi li vaig voler dir alguna cosa fins i tot la meva veu se’m va fer estranya. No sé si em va veure una mica aclaparat perquè es va afanyar a dir-me, amb alegria:

–Com veus, jo soc pintor! –i a part de la roba em va ensenyar les ungles i els palmells–, i això que em dutxo cada dia. Imagina’t si no ho fes.

Vaig riure. Se’m va acostar i em va oferir la mà:

–Baldiri.

Vam encaixar.

–Baldiri...

–Tu també?

–No, jo no –vaig riure–. Jo em dic Marcel.

Em va dir que algun cop ja li havia semblat veure’m de lluny, però que ara, per fi, em veia de prop, i aquell toc d’humor tant d’un altre temps em va acabar de guanyar. Em va preguntar, tornant a la barra:

–Estàs vivint aquí baix-a-mar Marcel?

Li vaig dir que sí, i ell em va dir que ell vivia a prop dels Munts. Em va preguntar si sabia on eren els Munts i li vaig dir que sí, que jo era mig altafullenc, que hi venia a estiuejar amb la meva família des que tenia dos anys.

–Coi! Mig altafullenc, m’agrada! –i va riure–. Però no sé si la gent d’Altafulla et deixarien ser ni tan sols mig altafullenc.

El cambrer hi va estar d’acord i els vaig acompanyar en els riures.

–D’on ets tu? –li vaig preguntar.

–De la Barceloneta.

No de Barcelona sinó de la Barceloneta. Ja en feia pinta, i no sé per què mentre comentàvem la jugada me’l vaig imaginar amb una guitarra i entonant el «Mediterráneo» del Serrat amb una colla d’amics xarnegos. Em va semblar un home tan agradable que m’hauria pogut dir el que hagués volgut. El vaig convidar a seure amb mi i em va dir que no, gràcies, amb una educació exquisida.

–Tinc feina –va dir.

–Em sap greu –vaig contestar jo, fent-li un gest, i es va petar de riure.

Des de la barra em mirava amb aquells ulls espurnejants.

–I tu, que no tens feina? –em va preguntar.

–Sí, ara m’hi poso –li vaig dir, i amb la mateixa franquesa que ell m’havia dit que era pintor, li vaig dir que jo era traductor.

–Traductor? –va dir amb una fascinació com si li hagués dit astronauta.

N’hi vaig fer cinc cèntims, traient-li tota la màgia que vaig poder i més, i encara n’hi hauria tret més si no hagués tingut cura de no decebre’l.

–Ens faltava un home de lletres, aquí baix-a-mar...–va dir sobtadament seriós–. De professió, dic. Perquè n’hi ha un que escriu, però que no vol que se sàpiga. Ja te’l presentaré. A part d’aquest, tenim una professora de matemàtiques, molt feminista, un biòleg, un ex-director de cinema, una psicoanalista gens feminista, un americà mig filòsof... Bé, en realitat, quan ens coneguis veuràs que més o menys tots som una mica de lletres... Almenys ens agrada molt discutir.

Quan se n’anava vam tornar a encaixar.

–Em dic Baldiri –em va tornar a dir, i per un moment vaig dubtar si no es recordava que ja s’havia presentat feia dos minuts.

–Jo, Marcel.

Vam riure. Estic segur que sí que se’n recordava, i simplement va voler segellar el que era clar que estava destinat a ser el principi d’una gran amistat.