Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 9

El primer cop que el vaig veure, apareixent des del passeig del mar, el cabell curt, blanquinós, una mica espurnejant pel primer sol del matí, massa vestit pel bon temps que encara feia –duia texans llargs i vambes, per exemple–, caminant com caminava ell, les mans a les butxaques, amb aquella cadència gairebé xulesca, ja es veia que era més inseguretat que una altra cosa, els auriculars de rigor enfonsats a les orelles, dirigint-se cap a La Torreta, el bar d’on no feia ni mig minut jo acabava de sortir, no vaig pensar que s’assemblava a mi sinó que era jo mateix, entrant a La Torreta per recuperar alguna de les coses que em deixo habitualment, el mòbil, les ulleres, els auriculars, o el cap. Sé que és absurd, però fins i tot em van venir ganes de recular per comprovar-ho, fins que de cop em vaig adonar que l’únic que volia realment era veure més de prop aquell nouvingut, obligar-lo a mirar-me als ulls per veure si ell també em reconeixia a mi.

El segon cop que el vaig veure va ser l’endemà a la tarda, caminant en direcció contrària a l’estació de tren, amb una motxilla grossa a l’esquena i una maleta a la mà, el sol de ponent enganxat al clatell, i la funda d’un instrument creuada al pit, ja no vaig pensar que s’assemblava a mi, ni per descomptat que era jo mateix, sinó exactament que era el que era, un músic –vaig pensar un trompetista i no m’equivocava– que venia a instal·lar-se en un lloc tan silenciós i obert com la part de baix-a-mar d’Altafulla per poder tocar tant com volgués sense molestar a ningú.

El tercer cop que el vaig veure va ser l’endemà abans del migdia a la plaça dels Vents, ja vestit amb texans curts i xancletes, comprant verdura al colmado –mongeta tendra, un grapat–, i el vaig tornar a veure aquella mateixa tarda passant amb una bicicleta per un dels carrers perpendiculars –una bicicleta més aviat de noia, o més de passeig, amb el manillar arrodonit i una cistella al davant–, i el vaig tornar a veure l’endemà assegut davant d’un diari sota les moreres de La Torreta, sol en un racó, els cabells xops i una tovallola estesa al respatller de la cadira del costat.

El cinquè dia, el sisè dia, el setè dia. Potser no diré bé l’ordre, però el vaig tornar a veure a la plaça dels Vents, un altre cop comprant al colmado, un segon cop passant amb la bicicleta i un altre fent un cafè a la terrassa de La Torreta, sol al racó, davant d’un diari. La vuitena o novena vegada que ens vam creuar va ser a la tarda, al vespre, corrents –és a dir, fent running–, ell per una vorera del carrer que toca a la via del tren –el carrer de la Fassina, se’n diu–, jo pel mig del carrer, tots dos amb auriculars, i encara que em va tornar la mirada un moment, no estic segur que em retornés el gest de salutació.

Llavors vaig haver de baixar tres dies seguits a Barcelona per coses de la meva feina de traductor, i ja no me’l vaig tornar a trobar fins dimarts o dimecres de l’altra setmana, un altre cop a la terrassa de La Torreta, davant del diari, els auriculars posats. Vaig agafar un diari de dins, vaig demanar un cafè i em vaig instal·lar a fora, no davant seu sinó en una taula una mica apartada, per no destorbar-lo. Naturalment, no vaig parar d’observar-lo de cua d’ull i em vaig adonar que així de prop no ens assemblàvem gaire, per no dir gens, i això en el fons em va tranquil·litzar. No sé si va ser això (pensar que no teníem res a veure) que em va donar permís, una de les vegades que va aixecar distretament el cap, per preguntar-li:

–Eres tu, oi, l’altre vespre, qui corria pel carrer paral·lel a la via del tren?

El vaig sorprendre. Desagradablement, em sembla, per la cara que va fer. Es va treure un auricular, i ho vaig repetir.

–Sí que devia ser jo –em va dir sense acabar de somriure–. Perquè tu em sembla que també eres tu.

Ell a mi sí que em va fer gràcia. Vaig pensar que aquest mig acudit l’hauria pogut fer jo també, encara que jo l’hauria fet més amablement. De fet, em van sorprendre més aquelles poques ganes de ser simpàtic que la ironia:

–Estàs vivint a Altafulla? –li vaig preguntar abans que girés la vista al diari.

Va fer que sí amb el cap.

–I què tal?

–Bé, de moment...

Vaig tornar a somriure. Aquell de moment havia sonat amb un matís irònic, com si el moment es referís a la meva interrupció. Tranquil, que no seré jo qui et trenqui les oracions, li vaig estar a punt de dir, però potser en la seva resposta no hi havia doble intenció i vaig callar. Vaig girar la vista al diari i de seguida la vaig tornar a aixecar. No volia semblar-li apegalós, però aquella reticència a una mínima simpatia em tenia molt encuriosit i no vaig poder evitar tornar a interrompre’l:

–Ja veuràs que la gent aquí «baix-a-mar» és tranquil·la...

Semblava concentrat llegint, però segur que dissimulava, perquè de seguida va aixecar el cap i em va dir:

–D’on dius?

–Baix-a-mar, n’hi diem aquí. No coneixies Altafulla?

Va fer que no amb el cap.

–Gens?

–Gens.

Vaig esperar-me que m’expliqués els matisos d’aquest gens, però no ho va fer. I què hi fas aquí?, em van venir ganes de preguntar-li. Però amb un que es fes l’antipàtic ja n’hi havia prou, i una mica com a amfitrió li vaig dir que Altafulla estava dividida en dues parts per la via del tren i la carretera: el poble, i la part dels apartaments i la platja, és a dir, baix-a-mar.

–I no tenen res a veure –vaig afegir–, això és com una illa, sobretot a l’hivern. Si visquessis al poble no et dic res... Però a baix-a-mar tothom va a la seva.

–Això espero –em va dir.

Vaig riure, ara obertament.

–Tranquil, t’ho asseguro –li vaig dir–. Això no és el típic poble –vaig insistir–, és més aviat una terra de ningú, com un balneari, una mena de no-lloc.

–Un no-lloc?

–Sí, tots els que hem assumit que mai tindrem un lloc venim a parar aquí.

Li vaig aguantar la mirada. Vaig esperar que somrigués almenys una mica, és el mínim que es mereixia una frase com aquella. Somreia, però més aviat semblava que se’n volia burlar. Em vaig anticipar; me’n vaig riure jo mateix, em vaig acabar el cafè i me’n vaig anar cap a dins. Ves a cagar, idiota, vaig pensar, mentre demanava un altre cafè i em quedava a la barra. Aquesta va ser la primera trobada amb l’Edu, el trompetista. El Nino Rota, com n’hi deien alguns companys seus músics de Barcelona –o Niño Roto–, encara que d’això no me n’assabentaria fins al cap d’uns mesos. Me’n recordo com si fos ara, d’aquell matí de mitjans de setembre, i ja han passat set anys. Quin paio! Amb una altra actitud, li hauria donat la mà per presentar-me, i segurament li hauria pagat el cafè. Però no s’ho mereixia. De fet, ni es podia imaginar fins a quin punt la meva tranquil·litat era tan sagrada com la seva. Però m’havia cridat tant l’atenció aquell posat que va anar d’un pèl que no torno a fora per repetir-li que estigués tranquil, que no patís, que ningú l’emprenyaria. I afegir que només jo, perquè veiés que podia ser tan irònic com ell. Però ho vaig deixar estar –perquè a part d’irònic no volia semblar obsessiu– i al final me’n vaig anar per l’altra porta.