Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 15

Plovia. El que no havia apuntat a l’agenda era la pluja que faria aquell dimecres, 14 de desembre. Em feia tanta il·lusió el sopar que quan al migdia vaig veure que començava a ploure fort, vaig començar a patir com una criatura per si s’anul·lava, com si en comptes d’un sopar tingués un partit de futbol sala o una excursió. Perquè no se’m fessin molt llargues les hores d’espera, em vaig concentrar en la traducció. Però no em concentrava, i a mitja tarda, en ple xàfec, vaig agafar la capelina groga i me’n vaig anar en cotxe a la bodega de Torredembarra que hi ha just davant de l’església. El detall per als nens ja el tenia decidit. Un llibre per a cadascun, dues novel·letes, una juvenil per a l’Adriana, i una infantil per al Víctor, traduïdes per mi, encara que això no pensava dir-ho. Em faltava el vi, i que no fos un vi qualsevol. Vaig arribar a la bodega completament xop, interrompent la contemplació avorrida de l’aparador de la mestressa, que, després de mirar-me esverada, de seguida es va adonar que si havia sigut capaç de desafiar aquella pluja és que l’ocasió devia ser important, i es va entretenir a explicar-me totes les característiques de quasi tots els vins, una mica perquè pogués encertar en la tria, una altra mica per donar temps a la pluja a parar.

La pluja no va parar, però mentre corria cap al cotxe amb un conca de barberà sota el braç –«suau, una mica afrancesat», crec que em vaig decidir per això, per preparar una broma que després no vaig fer– encara vaig tenir l’humor d’entrar en un quiosc i comprar tres sobres de cromos, almenys per assegurar-me el tret davant del Víctor.

La pluja va parar en sec cinc minuts abans de les nou, mentre em dirigia cap als Munts per recollir el Baldiri, però això no va impedir que ens poséssim a cantar «Singing in the rain» amb les finestres mig obertes malgrat el fred, atents a les olors que havia despertat la pluja. Com que els dos ponts que passen per sota la via els havien tancat per «inundació», vam haver de fer la volta per fora i entrar al poble per la primera rotonda de la carretera. Seguint les indicacions del Baldiri, ens vam ficar cap dins i des de dins vam anar sortint un altre cop cap a fora. No vivien enmig del poble (per sort, segons el Baldiri), sinó en una vora, en una casa amb una gran porta de fusta que no donava a la casa sinó a un pati amb una mica de pati i jardí. Custodiat per la Swing, ens va obrir el Víctor, tímid i expectant, els rínxols esvalotats. La gossa va tenir una gran alegria, però el nen encara més. Primer va abraçar el Baldiri, i després a mi, amb una naturalitat que em va deixar molt parat. A dins no ens esperava ningú. La Marie no hi era, i el Fran era a la cuina, d’esquena a nosaltres i amb el davantal posat.

–Com si fóssiu a casa nostra –ens va dir, girant un segon el cap.

L’acudit l’hauria pogut fer el meu pare. De fet, sovint el feia el meu pare, idèntic. Menys els amfitrions, tot semblava a punt. La taula parada –paradíssima–, el menjador, gran i endreçat, com acabat d’estrenar –només hi havia quatre llibres fora de lloc, entre el sofà i la tauleta, vaig pensar que la Marie els havia tret expressament de la prestatgeria perquè veiés que en aquella casa es llegia, o que almenys ella llegia–, el sopar i una olor de bosc que era massa. Primer se’ns va acostar el Fran, eixugant-se les mans, i acceptant-me el conca de barberà com m’hauria acceptat un Don Simon. I, tot seguit, des de dalt d’una escala recta que hi havia a tocar de la paret, va començar a baixar la Marie, amb sabates de taló i un vestit tan senzill com absolutament tardorenc. Les floretes les hi va tirar el Baldiri, i així jo em vaig poder dedicar a la pura contemplació badoca i mal dissimulada. El Fran també es va girar un segon i el Víctor es va quedar mirant la seva mare amb no sé quina cara mentre ella ens somreia com dient no em mireu així que em feu vergonya, encara que es notava que no n’hi fèiem gens, de vergonya. En realitat no anava molt arreglada; a part del vestit, simplement s’havia recollit els cabells, suposo que perquè se li veiessin bé els ulls –una mica pintats, jo crec, relluents, negres– i les dues arracades, de cadeneta, amb dues pedres al final.

–No sé si jo faria el mateix efecte si aparegués des de dalt d’unes escales –va dir el Baldiri.

–Haurien de ser molt altes –vaig dir jo.

–Ai, què voleu, si el dormitori el tenim a dalt –va rondinar ella–. Un altre dia ja em canviaré abans.

Ens va fer els petons i les abraçades que tocaven, i just en aquell moment des d’algun racó d’aquell menjador enorme va aparèixer una nena adolescent, més semblant al seu pare que a la seva mare, i es va quedar quieta, incapaç d’avançar.

–Ella és l’Adriana –va dir la Marie–. Però és tan tímida que, si no t’ho dic jo, ella no et dirà res.

–Ai mama!

Es va acostar per fer-li dos petons al Baldiri, i a mi em va allargar la mà fins que aquesta diferència de tracte li va fer com vergonya i també em va fer dos petons. L’Adriana ja no era una nena, sinó una adolescent alta com jo i, ja que hi érem, li vaig allargar un llibre, i crec que em va dir gràcies.

–Ja sé que a tu no t’agrada llegir –li vaig dir al Víctor mentre li oferia el seu llibre–, però t’aguantes –i abans que tingués temps de fer cap ganyota, vaig treure els tres paquets de cromos, i la cara li va canviar tan exageradament que vam riure. Mentre el Víctor s’afanyava a obrir els sobres, la Marie li va prendre el llibre, el va obrir i el primer que em va demanar és si l’havia traduït jo.

–No –li vaig dir.

–Tu no ets el Marcel tal? –em va preguntar.

Sí, suposo que sí que l’era. Però no els hi havia dut perquè els hagués traduït jo, sinó perquè creia que eren uns bons llibres per a nens (i perquè els tenia per casa), i em vaig dedicar a explicar-los una mica de què anaven fins que em va semblar molt més raonable atendre l’emoció del Víctor amb els cromos nous.

–Jo tinc un fill que quan tenia la teva edat començava totes les col·leccions i no n’acabava cap –li vaig dir mentre m’ensenyava tot un balón de oro.

–Aquest tampoc les acaba mai –va dir el Fran.

–Que no?! –va protestar el Víctor amb un èmfasi que ens va tornar a fer riure molt.

–Jo, Víctor, de petit, abans de fer col·leccions preferia jugar a futbol –li vaig dir–. I era molt bo.

–Eres bo, tu, jugant? –em va preguntar la Marie.

–Encara ho soc –li vaig dir–. I tu, Víctor, què tal?

El nen es va arronsar d’espatlles, amb un gest que em va tocar la fibra. I per demostrar-me que no era falsa modèstia, em va obligar un moment a sortir a fora i sota l’únic trosset de porxo que no estava xop, es va posar a fer tocs, o almenys a intentar-ho. La Swing de seguida s’hi va afegir.

–Veus, no en tinc ni idea –em va dir.

Vaig somriure. És ben bé que a una certa edat només poden ser xuletes els nens que juguen bé a futbol. Semblava tan abatut com conformat. Li vaig demanar si ja s’hi veia, amb tants cabells, abans que la tornés a perdre. Era el meu torn. Li vaig prendre la pilota a la Swing i m’hi vaig posar.

–Ho saps, oi, que fent col·leccions de cromos no s’aprèn a jugar a futbol?

–Ni pintant parets i baranes tampoc –va dir el Baldiri encenent-se un cigarret–. Passa-me-la xato.

Li vaig passar la pilota, va fer tres o quatre tocs fins que se li va escapar.

–Si que anem bé –vaig dir.

–I com s’aprèn a jugar a futbol?

Vaig girar el cap, sorprès. La pregunta no era del Víctor sinó de la seva mare, a través de la finestra de la cuina.

No em vaig atrevir a contestar. Li vaig tornar a prendre la pilota a la Swing i de nou vaig començar a fer tocs, amb una cama i l’altra, sense comptar-los, però molts més dels que fa un jugador de futbol en una presentació, fins que la vaig plantar i la vaig passar al Víctor.

–Fer tocs no és res –li vaig dir com si la Marie no hi fos–, només és pràctica. Si practiques faràs tocs, si no, no en faràs. Fer tocs no té res a veure amb saber jugar a futbol, però com més tocs facis, més confiança tindràs amb la pilota i això sí que et servirà per aprendre a jugar...

No m’esperava un aplaudiment de la Marie, a part del del Baldiri, però potser tampoc que digués això:

–Fran, prepara’t, avui tenim tres nens a sopar.

Ni per un rei. De primer una amanida sensacional de bolets amb trossets de pera i formatge, i de segon, unes galtes de porc rostides no menys sensacionals.

–Tot això ho has fet tu sol, Fran? –li vaig preguntar.

–No siguis primitiu, Marcel –em va dir la Marie–. Si hagués hagut de fer jo el sopar, no hauria tingut temps de posar-me guapa –i va esclatar a riure.

El primer brindis el va proposar el Baldiri. Per vosaltres, va dir molt seriós. Malgrat l’alegria general, en realitat em sentia una mica aclaparat. La Marie semblava tan contenta de tenir-me com a convidat que em va fer por que el Fran se’n pogués malfiar, però ell també estava la mar de feliç i relaxat, i amb el Baldiri al costat, i aquelles dues criatures tan boniques, i el vi, de seguida vaig abandonar les prudències. Els primers minuts van parlar sobretot el Baldiri, el Fran i la Marie, bàsicament de coses del poble, per posar-se el dia. L’Altafulla d’hivern, tan desconeguda per mi. El Víctor de tant en tant els feia callar i explicava la seva versió. Jo alternava silencis amb comentaris insignificants o petits acudits a l’estil del Baldiri o el Fran. L’única que no deia res era l’Adriana. Amb les galtes de porc va arribar el torn de les preguntes. Suposo que era el tracte d’aquell sopar, que la Marie em pogués fer totes les preguntes que se li acudissin, o almenys les que s’havia guardat a la granja.

–No siguis tafanera –li anava dient el Fran.

–Deixa estar. Si no vol contestar que no contesti. Va, digues.

Les vaig contestar totes, amb tanta gràcia com vaig saber, i defugint la veritat sempre que era necessari. Què hi feia, a Altafulla, a part de traduir. És a dir, de què fugia? Com es deia el meu fill, quants anys tenia, què feia, la separació, quin horòscop era. Ell, jo, la meva ex. Tot breu, pràcticament un qüestionari Proust. El que no sabia la Marie és que acabava de topar amb un altre tafaner, i quan va baixar la guàrdia jo també n’hi vaig voler fer alguna. Per exemple, com es van conèixer amb el Fran.

–En un ball d’envelat a la plaça del Consolat –em va dir la Marie–. Jo havia vingut de vacances a la Costa Daurada amb una amiga, en plan hippy, i per pura casualitat ens vam instal·lar al càmpig d’Altafulla que abans hi havia a tocar del mar. No sé què hi fèiem, al ball, a part de mirar la gent ballar, quan de cop se m’acosta aquest i em demana per ballar. I esclar, amb tota aquesta envergadura, no li vaig poder dir que no. Ja no em va deixar en tota la nit.

–En què parlàveu?

–No parlàvem. El Fran era molt guapo amb vint anys.

Me’l vaig mirar: escurava les galtes de porc amb una concentració de viking

–Encara ho és –va dir el Baldiri.

–Res a dir? –li vaig preguntar jo.

Ni tan sols va fer que no amb el cap.

–No me’n recordo de res –va dir.

Els seus fills només somreien, cadascun a la seva manera. Em vaig imaginar que no sabien res del passat dels seus pares, ni en volien saber res. Vaig dir, només per desenterbolir la possible mínima nostàlgia d’aquell home tranquil:

–És curiós que et diguis Fran i que el teu destí hagi sigut conèixer una francesa.

–Em va batejar ella –em va dir–. Fins llavors jo era el Francesc.

Me’l vaig mirar. Ja no feia cara de Francesc. Fran li esqueia molt més. Em sentia inspirat, vaig dir:

–És normal que marxant de París la Marie no volgués un Francesc.

–Que dolent, Marcel! –va exclamar la Marie abans d’esclatar a riure.

No era l’únic. Jo crec que una de les raons perquè bevem és perquè ens puguin fer gràcia els acudits dolents. El Baldiri ja en duia uns quants, i el Fran entre mossegada i mossegada també havia deixat anar els seus. M’agradava molt aquell home que podia passar del riure més infantil a la meditació quasi mística davant d’unes galtes de porc que havia fet ell mateix. No sé qui m’agradava més, si ell o la seva dona. I no faig broma.

Suposo que perquè no fos dit, a l’hora de les postres, va ser ella que es va aixecar i ens va servir una copa de gelat amb trossets de figa tardana, cosa que em va produir un arravatament d’eufòria. Vaig agafar l’ampolla de vi –el meu conca de barberà–, vaig omplir una mica més les copes i ara vaig ser jo que, embriagat per tot, els vaig donar les gràcies per aquell gran sopar i vaig proposar un brindis per la tardor i l’esperança que després de la tardor ja no vindria l’hivern.

–No feu cas al Marcel –va dir la Marie als nens.

Va ser l’últim gest dels nens, el xim-xim. L’Adriana va desaparèixer sense dir res, mentre que el Víctor va sortir corrents i va tornar amb el pijama i ens va fer petons i abraçades.

–Quins fills més bonics –vaig dir quan ens vam tornar a quedar sols.

–Increïbles –va dir el Baldiri–. El Víctor i l’Adriana.

Vam callar, i el silenci per fi es va fer present entre nosaltres, quan ja no hi havia perill que ens incomodés. Recordo que flotaven moltes coses, en aquells moments. Algunes se’n van anar; algunes es van quedar. El vi m’havia embriagat prou, no només pels acudits dolents, o per buscar sense gaire prudència els ulls de la Marie, sinó per deixar anar segons quines efusions sentimentals. Vaig dir que el Víctor em recordava molt el meu fill a la seva edat. Un nen noble, bo, emocional. Menys amb la perruca. I com que no en vaig tenir prou, vaig afegir que l’Adriana em recordava un amor de la primera adolescència, una nena a qui mai vaig sentir la veu, i de qui sospitava que era per això que me n’havia enamorat tant. Vam tornar a riure i vam tornar a callar. El Fran va voler trencar la meditació amb un tòpic:

–Mala senyal quan els fills es fan grans.

El Baldiri ho va reblar amb un altre:

–És llei de vida, Fran. Ells es fan grans, nosaltres ens fem vells.

No és que els vulgui disculpar, però si es diuen en el moment adequat, hi ha tòpics que brillen amb llum pròpia. Vam tornar al silenci. Ara era el moment que nosaltres seguíem parlant i els nens des de les seves habitacions venien de puntetes i paraven l’orella. Primer em vaig imaginar l’Adriana darrere la porta. Després la vaig imaginar amb els auriculars posats, mirant el mòbil. Qui va tornar a aparèixer va ser el Víctor, ara amb el relat infantil que li havia regalat. Va venir cap a mi i em va ensenyar la vora de la quarta pàgina doblegada per demostrar-me que sí que li agradava llegir.

–I em pots dir una mica de què va la història? –li vaig preguntar. I davant del seu silenci perplex, vaig afegir:– O per tu llegir només és anar doblegant pàgines?

L’enxampada va ser històrica. Vam esclafir a riure, sobretot meravellats que un nen tan bo hagués tingut aquella ocurrència. La Marie va fer veure que el renyava, i al final per evitar que el nen s’inventés cada vegada una excusa per tornar, se’l va endur cap a dalt dient-li tot de coses en francès que ell contestava també en francès. Van ser uns segons màgics. Per la cara d’atenció que feia el Baldiri li vaig voler demanar si sabia francès, i em va dir que no calia saber francès per saber què es deien.

–A veure, què es diuen? –li va preguntar el Fran.

–Ara la Marie li acaba de dir al Víctor que els llibres no es dobleguen per la vora de dalt sinó per la vora de baix.

Vam ofegar els riures. Però teníem més ganes d’escoltar que de riure, i durant més de deu minuts vam anar intercalant acudits dolents amb un silenci que ens permetés escoltar el xiuxiueig entre una mare i un fill que no vol dormir. Quan la Marie va tornar a aparèixer ens va demanar de què rèiem, però no vam contestar perquè ja feia estona que no rèiem de res.

–Voleu una infusió? –ens va preguntar.

Ni tan sols es va esperar que li responguéssim. Després d’entrar un moment a la cuina, va anar cap a l’equip de música i va posar un CD. La llarga introducció de guitarres, piano, clarinet i violins no em va deixar espai al dubte. Cesária Évora, ni més ni menys. Dedicada a mi, vaig pensar. La Marie m va mirar un moment, com si busqués la meva aprovació.

–La coneixes? –em va preguntar.

–Personalment no. Però sí. M’encanta.

Aquella veu de dona trista demanava que deixéssim tranquils per una estona els acudits dolents. Mentre ens servia les infusions i tornava a seure vam escoltar un parell de cançons, completament en silenci. Des de feia una estona ensopegava cada dos per tres amb la seva mirada i per un segon em vaig imaginar que jugàvem al joc de les mirades i me’n vaig avergonyir. El Baldiri va anar al lavabo, i quan va tornar es va posar a desparar la taula, sense que el Fran ni la Marie l’hi impedissin. Després hi va anar el Fran, i quan per fi amb la Marie ens hauríem pogut mirar sense interferències, vaig preferir aguantar-li la mirada un instant i res més. De seguida em vaig aixecar, i després d’ajudar un segon el Baldiri, jo també vaig enfilar el camí del lavabo.

M’hi vaig estar una bona estona. El mirall em retornava la imatge d’algú que hauria pactat amb el diable perquè la nit no s’acabés mai. A la tornada els vaig trobar tots tres asseguts al porxo, la Marie amb l’abric posat i el Baldiri i el Fran fumant. Vaig posar les mans a la meva infusió i els vaig tornar el somriure. El Baldiri, el Fran, la Marie. No havia sigut res: només una mirada. Cada vegada la mateixa, només una. No sentia gens que hagués travessat cap línia prohibida, ni sentia que ho volgués fer. Era el primer sopar que feia amb aquells tres desconeguts i la sensació és que em trobava davant de tres amics íntims.

Vam callar uns minuts, mentre seguíem el concert de la Cesária Évora per la porta entreoberta. Semblava que havíem sortit a fora només per sentir-la. Jo estava commogut. Les esgarrifances no només eren de fred. Li hauria passat a qualsevol. Les olors de la pluja, aquell sopar, el vi, la veu de la Cesária, els ulls de la Marie. Havia de dissimular d’alguna manera i al final vaig dir, un mica tartamut:

–Altafulla és molt important per mi.

I només dir-ho, vaig sentir les tres mirades sobre meu, no estranyades, però sí encuriosides. Primer vaig callar i després vaig intentar explicar-los per què era tan important. Els vaig parlar del primer estiu, quan amb només dos anys els meus pares van arribar a Altafulla sense saber res d’Altafulla, buscant una platja que no s’enfonsés de seguida perquè els meus pares no sabien nedar; de com cada estiu anàvem canviant d’apartament fins que els meus pares, amb els fills ja grans, se’n van poder comprar un; de la relació tan especial amb el meu germà; de la colla d’amics, de la Guida i l’Enzo, de la mort de l’Enzo a l’espigó, amb només catorze anys, després que li caigués un llamp (el Fran se’n recordava, va deixar el poble consternat); de la mort del meu pare mentre intentava nedar cap a la vora; de la meva separació; del meu retorn en forma d’exili. Feia molt que no parlava tanta estona seguida, i quan me’n vaig adonar vaig tornar a callar. Només vaig voler afegir:

–Vaig venir aquí per estar sol. No em pensava trobar-vos a vosaltres.

Tinc la sensació que la vetllada la vaig concloure jo, amb aquestes paraules. La Marie va estirar el braç i em va fer una carícia a la galta. Era el mínim, després d’aquella confessió. Com si s’haguessin estat esperant que acabés, el Baldiri i el Fran es van posar a badallar sense manies (suposo que també era el mínim), i per no semblar menys, em vaig posar a imitar-los. A la porta vaig abraçar-me amb el Fran i el Baldiri, com si ell també es quedés, i amb la Marie, que a part de l’abraçada, em va fer el petó més càlid des que la meva mare em feia petons. No em va importar que fos un petó sorollós de mare, perquè en el fons no ho era. I si ho fèiem bé, aquest podria ser el nostre secret.

De camí cap a baix-a-mar, dins del cotxe, el Baldiri es va posar a taral·lejar no sé quina cançó mentre jo m’empassava un silenci com feia anys. El vaig deixar al seu apartament dels Munts, però abans de pujar cap a dalt, va voler que l’acompanyés a fer l’últim cigarret. No vam parlar de res. L’únic soroll era el del mar, a aquelles hores un oceà. El Baldiri estava mort de son i jo tremolava de fred. Li vaig donar les gràcies, un cop més. Ens vam abraçar de nou, i me’n vaig anar cap a casa.

Només estirar-me al llit vaig ser conscient que la soledat és una cosa física, orgànica i sentimental.