Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 21

12 de novembre, dimecres. Avancem. A poc a poc, però avancem. El matí es va llevar mig plovent, i ja no va parar de mig ploure durant tot el dia. Vaig vestir-me, em vaig posar la capelina groga i me’n vaig anar a La Torreta. L’Edu no hi era i vaig pensar que no hi havia anat pel mateix motiu que jo havia estat a punt d’inhibir-me: perquè no ens trobéssim. Vaig fer un parell de cafès i, sense esperar-lo més, me’n vaig tornar a l’apartament i em vaig posar a treballar. Encara no m’havia ficat de debò a traduir L’étranger. De moment només me’l mirava de cua d’ull. Abans havia d’acabar una altra cosa. Vaig fer un parell d’hores fins que em vaig aixecar i em vaig acostar a la balconada.

Seguia mig plovent, però era tan fàcil com posar-se la capelina, baixar les escales, agafar la bicicleta i començar a pedalejar. Ni jo mateix vaig descobrir on anava ni amb quina intenció fins que vaig arribar al final del passeig i vaig fer la rampa. Perquè no em veiés passar, vaig fer tota la volta pel carrer de darrere fins que em vaig aturar a la cantonada de dalt, just a l’altra banda del carrer. L’apartament de l’Edu era allà mateix, però per l’angle no m’hauria vist ni sortint al balcó. Jo a ell tampoc, però el podia sentir. De fet el sentia. A través de les cortines d’aigua, de seguida es va començar a escolar el so delicat de la trompeta. M’hi vaig estar cinc minuts, allà quiet. Jazz i pluja. No estava malament. Malenconia al quadrat, per entendre’ns. Encara no sabia quin impuls m’hi havia dut, suposo que volia esbrinar si era un bon trompetista. Per exemple. No sonava gens malament, però era massa lluny per dir si era bo o només mig bo. M’hi hauria d’haver acostat més, almenys fins al peu de les escales. Em costaria d’explicar per què era important per a mi saber si era un bon músic, però ho era. Em vaig esperar cinc minuts més i al final vaig tornar a l’apartament, refent el camí que havia fet. Vaig traduir fins al migdia, vaig dinar, i abans de fer la becaina, me’n vaig tornar a La Torreta per fer un cafè. A fora hi havia el Baldiri, acabant-se el cigarret. Llavors ja quasi no plovia, només les escorrialles dels arbres de la vorera. Potser perquè ja se n’anava només vam comentar un segon la jugada i no li vaig dir res que al vespre anterior havia anat a córrer amb l’Edu. Després d’abraçar-nos com si ens acomiadéssim per una temporada llarga, vaig entrar al bar, em vaig acostar a la barra i vaig demanar el cafè. Just darrere meu va arribar l’Edu.

Sense impermeable, sense paraigua, amb un xandall balder i la seva caçadora texana.

Crec que tots dos vam tenir el mateix ensurt.

–Jo que m’he esperat a venir a aquesta hora per no trobar-te –li vaig dir.

Li faig fer gràcia. Mentre demanava un cafè per a ell i s’asseia a la seva taula, la sensació era aquesta; que encara que al matí potser no havia vingut per no veure’m, ara havia vingut per trobar-me. Em vaig afanyar amb el cafè, suposo que per dir-li, ja des de la porta:

–Què, com van les agulletes?

–Bé, poques.

–Avui jo hi tornaré, si vols venir...

Crec que el vaig agafar una mica a contrapeu, però també em va fer l’efecte que s’esperava la pregunta, que en realitat havia vingut per això. Però em va dir:

–No fa mal dia avui?

–Depèn. És molt agradable córrer mentre vas sentint totes les olors. No tens cap impermeable?

–Quines olors?

–Quines olors vols que siguin? Les de la pluja, de terra molla, de fonoll, de garrofer, de mar, de bèstia en zel...

Li vaig tornar a fer gràcia, i ja era el segon cop. Dubtava. Suposo que per no acabar de complaure’m, em va dir:

–Un altre dia, millor.

–Quan vulguis. Podem fer un altre camí, i així vas coneixent el territori.

Va fer que sí amb el cap, encara indecís. Però com que jo no em movia, de cop em va dir:

–Anem-hi avui, si vols.

–Entesos –jo, sense immutar-me–. Et passo a buscar a dos quarts de vuit, com ahir.

Millor avui. Tots dos estàvem impacients. Jo per tornar a córrer amb ell, ell per enfrontar-se novament a l’aventura de creuar un bosc a les fosques. Fins a dos de vuit faltaven encara quatre hores. Em va semblar un món. Vaig fer una mica de becaina i em vaig asseure a traduir. Si hagués quedat amb una noia, m’hauria aixecat cada dos per tres per entrar al lavabo i mirar-me al mirall. Em vaig anar aixecant, però no per anar al lavabo sinó per acostar-me al balcó. Em feia por que es posés a ploure fort i que ho haguéssim d’anul·lar.

A un quart de vuit, em vaig vestir i em vaig posar la capelina.

El passeig estava ple de petits bassals, però ara havia parat de ploure. El mar bramava com si l’haguessin condemnat a mort. Mentre m’encaminava cap a casa seva li vaig escriure que ja podia baixar. Tampoc em va contestar, sinó que així que vaig arribar va aparèixer a les escales, ja amb el frontal posat. No em va saludar, però em va semblar que em feia la broma d’encendre un moment el llum i enfocar-me com si volgués comprovar que era jo. Però potser només m’ho vaig imaginar.

–No tens un impermeable? –li vaig preguntar.

–Hauràs de tornar al Decathlon –em va fer somrient.

Li vaig tornar el somriure.

–Ves al xino.

Sense baixar de la vorera vam recular a peu fins al passeig, no junts, sinó jo al davant, i crec que tots dos somrients. Li vaig dir, mentre posava bé el cronòmetre:

–Vols fer un altre camí o vols passar pel mateix d’ahir per veure si veiem el gat?

–Com vulguis... Si m’assegures que només era un gat...

No me’n refiava, però donava gust que em somrigués d’aquella manera. Vam començar a córrer i, seguint la inèrcia d’aquella complicitat invisible, em van venir ganes de dir-li, mig de broma:

–Ja veuràs quantes olors.

I aquí es va acabar l’intercanvi. Jo crec que el va inhibir el soroll que feia el mar, la cursa que ens quedava per davant, tots els perills. Jo tampoc vaig dir res fins al cap de cent metres, quan passàvem pel costat del meu apartament:

–Jo visc aquí.

Amb prou feines un cop d’ull. No li importava saber on vivia, pel que semblava. Estava molt concentrat corrent. I vaig decidir concentrar-me jo també. Vam fer tot el passeig en silenci, i només creuar la línia de l’últim fanal, vam encendre els frontals. La nit era molt fosca. Al lluny de tant en tant rodolava algun tro. Mentre passàvem pel costat de les quatre embarcacions esportives del port nàutic va començar a plovisquejar un altre cop. Poquíssim, ho vam saber per la llum del frontal. Encara no havia decidit si passaríem pel mateix corriol del dia abans o ens desviaríem pel camí més ample, quan, assenyalant-li l’espigó, li vaig dir:

–En aquest tros de platja, fa trenta-cinc anys, al final d’un estiu, va caure un llamp i va matar un amic meu.

Ni un mínim comentari. Trenta-cinc anys, finals d’agost, érem quatre amics. Feia una tarda apagada, però no amenaçava tempesta. Acabàvem de fer un partit de futbol a la sorra i després ens vam banyar. Menys l’Enzo, que es va quedar a la vora. Érem molt amics. Jo estava boig per la seva germana. La Guida. Només que l’Edu hagués desviat la mirada amb una mica d’atenció, li hauria explicat això. Però no estava per històries. Potser es va pensar que l’hi havia dit per espantar-lo, perquè per un moment em va semblar que accelerava el pas. En realitat, estava impacient. La decisió la va prendre ell mateix. Volia tornar a passar pel mateix lloc.

–Vols passar tu a davant? –li vaig dir abans de ficar-nos pel caminet.

–Passa tu.

El vaig avançar i ens vam ficar pel passadís de canyes. Els ulls del gat tornaven a ser allà, passat el primer revolt, amagats dins la foscor. Verds, brillants. A l’instant es van amagar.

–Els has vist?

–Sí.

Res més. Vaig estar a punt de girar-me per veure quina cara feia. El vaig mirar quan vam entrar al camp de sembrat i es va tornar a posar al meu costat. No somreia, però feia cara d’haver somrigut. A poc a poc es va anar intensificant la pluja; la seguíem veient a través del llum del frontal, una mica torta, i ara també la notàvem. Vaig posar-me la caputxa i de seguida me la vaig treure per anar amb igualtat de condicions. Al final del sembrat vam descendir pel corriol que ens havia de dur cap al riu, però en comptes de girar a mà esquerra vam agafar el camí de la dreta, en direcció a l’estació de tren abandonada de Tamarit. És una zona molt frondosa i per uns segons ens va semblar que havia tornat a parar de ploure. Les olors, en canvi, eren més fortes.

–Tot això són esbarzers, canyes –li vaig dir–, però aquesta olor que sents és de fonoll.

De terra mullada. De cuc de terra. De garrofer. D’herba. De cactus. De benzina. De camió. Vam pujar fins a la zona dels camions de la benzinera. Cada cop plovia més fort, vam recular pel camí paral·lel fins a enllaçar de nou amb el camí del riu. Després de vorejar l’un al costat de l’altre tota la zona del càmping de Tamarit, se’ns va tornar a aparèixer el mar. Un esclat brutal. Vaig tornar a mirar l’Edu. Xop. La mateixa lluïssor d’alleujament. Prova superada, per segon cop. Com el dia abans, vam travessar junts els trenta metres de platja fins a la vora. Amb els dits vaig tornar a tocar la roca. Novament em vaig quedar sol.

–No ets supersticiós, tu?

No em va contestar. Durant cinquanta o seixanta metres em vaig esperar que em contestés però no ho va fer. No sé si per no quedar-me un altre cop sol, aquesta vegada no em vaig treure les vambes. Igualtat de condicions. Esperonats per la pluja, vam fer tot el revolt de la platja, no com si féssim una cursa, però sí amb la sensació que si un dels dos accelerava el pas podia donar permís a l’altre per fer el mateix i anar-se’n sol. La nit no podia ser més fosca. Ni una sola estrella. La lluna s’havia fos. Només es veia l’escuma de les onades. I la pluja caient.

Vam arribar a la zona del xiringuito completament amarats. Jo em vaig treure la roba ràpidament, em vaig ficar al mar i vaig nedar cap dins. Quan em vaig girar, vaig veure que l’Edu feia el mateix, amb els calçotets posats. El silenci, aquest cop, el va trencar ell per dir, quasi exaltat:

–Saps que això no ho havia fet mai?

Em va sorprendre moltíssim. El to vull dir. Vaig cridar, perquè em sentís:

–El què? Banyar-te de nit plovent?

–Ni plovent ni no plovent. Ahir va ser el primer cop.

Plovia molt. Ens miràvem. Semblava que fos molt lluny, però potser era allà mateix. Em va sortir de l’ànima.

–De quin planeta vens, tu?

No em va respondre. Només em va aguantar un segon la mirada, com si efectivament vingués d’un altre planeta, i després es va capbussar. Vaig mirar l’horitzó. Cada cop plovia més fort. Fet i fet, jo tampoc m’havia banyat mai al mar de nit i plovent d’aquella manera.

Vaig obrir els braços i vaig aixecar el cap al cel. Gerres d’aigua. Queia tanta aigua que vaig tenir la sensació que el mar s’havia posat de cap per avall. Llavors vaig tornar a buscar l’Edu. Es desdibuixava, a l’altra banda.

–Idiota! –vaig cridar–. Idiota! –vaig tornar a cridar.

Vaig esperar que acceptés el joc i que em tornés el crit, però no vaig sentir res. El soroll del mar i la pluja era molt gran, però segur que m’havia sentit. És igual si no volia jugar. Em vaig tornar a capbussar i vaig tornar a sortir. Durant un minut em vaig intentar estirar i vaig fer el mort. Però aquella pluja feia mal. No vaig tornar a veure l’Edu fins a pocs metres d’arribar a la vora. El vaig veure corrent, amb tota la roba agafada i corrent en direcció al seu carrer.

Em va deixar parat. Suposo que no tenia sentit esperar-me, però igualment em va estranyar que no em digués res, que ni tan sols es girés per fer-me un gest.

Que corregués, si volia córrer. Jo no tenia cap pressa. Amb tota la parsimònia del món, vaig agafar les coses i me’n vaig anar xino-xano cap a l’apartament. Em vaig dutxar, vaig encendre els dos radiadors. No vaig mirar el whatsapp fins que vaig tenir el sopar fet. Em vaig preguntar si ell devia haver encès l’estufa de llenya. Tenia ganes d’escriure-li alguna cosa, però no sabia què. Per un segon em vaig imaginar que s’havia enfadat per haver-li cridat idiota. Impossible. Sabia que me’n penediria, però li vaig escriure: «No cal que siguem amics, però tampoc enemics». I perquè quedés clar en quin to estava escrit vaig afegir una emoticona d’aclucada d’ull. La seva resposta, immediata: un dit polze aixecat. I jo, tot seguit, una renglera d’emoticones de riure, encara que no tenia gens clar que hagués respost irònicament. Però m’era igual.