Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 7

Altafulla, a l’hivern, és com una illa. Desapareguts tots els estiuejants i, per tant, buida de cotxes i motos, i apagat el xivarri de bars, gelateries i restaurants, i desmantellats els dos xiringuitos, el del Marítim i l’altre, i deserta la platja –els dos quilòmetres de platja, de les roques del Fortí a punta de Tamarit– de famílies i criatures i colles adolescents, el mar –el soroll del mar, el silenci del mar– a poc a poc va envaint el passeig i els carrerons d’apartaments buits cap endins i cap als costats, i al cap d’uns dies és fàcil tenir la sensació que la seva presència t’envolta per tot arreu, bressolant-te dia i nit. És una sensació agradable, sobretot de nit, perquè et sents com a recer, lluny dels perills del món, pràcticament salvat, i si de tant en tant no pots evitar la claustrofòbia i la malenconia que els entra als habitants de les illes, no cal que esperis l’arribada de cap vaixell incert, sinó que simplement has d’encaminar-te fins a l’estació de tren, o agafar el cotxe i enfilar la carretera d’àlbers que hi ha a la sortida cap a qualsevol altre indret.

Esclar que marxar d’Altafulla (de la part de «baix-a-mar», que en diem els que vivim a la platja) no és tan fàcil. Perquè encara que no sigui ben bé una illa, quan agafes el tren o el cotxe tampoc n’acabes de marxar del tot, no només perquè sempre hi acabes tornant –o quasi sempre; de fet, de vegades ens arriba la notícia de gent que no ha tornat– sinó perquè no trigues a descobrir que aquest mar pacífic i fantasmal ha eixamplat el seu territori amb la intenció que no et deixis de sentir protegit, i alhora recordar-te que mai te’n podràs escapar.