Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 16

Després del primer sopar, va venir el segon. I després del segon, el tercer i el quart. Tot un hivern i quasi una primavera. I van venir noves mirades, sempre sota la supervisió inconscient del Fran; vigilàvem no només que no ens enxampés, sinó que si ens enxampava no el pogués molestar. Més innocents no podíem ser. I van venir els whatsapps, que eren com les miradetes, que mai passaven d’una certa línia, encara que sovint s’hi acostaven molt. Recordo el primer, l’ensurt vull dir. El vaig rebre només una setmana després del primer sopar, a primera hora del matí, quasi que no havia sortit del llit. «Què fas?». Vaig clicar la seva foto i la vaig ampliar, com havia fet sovint aquells dies. «Estava pensant en tu». I un grapat d’emoticones perquè quedés clar el to. «Vols que fem un cafè?». Tenia una estona abans de posar-se a treballar. Em va dur a un lloc a mig camí entre Altafulla i Torredembarra, en un bar de carretera, estranyament confortable, quasi secret, ideal per fer-se confessions. I ens les vam fer. Un davant de l’altra, només separats per una taula petita, de fusta. I van venir més visites a la granja, per veure-la a ella, i per veure’l a ell. I va venir una calçotada, no a la granja, sinó a la casa de la Lil, amb tota la colla del vermut i altra gent, i el vermut de cada dissabte, i alguns diumenges, en què de vegades la Marie i el Fran també s’hi apuntaven. I la primera visita del Roc, en què després d’anar-lo a buscar a l’estació el vaig dur a la granja perquè la Marie i el Fran el poguessin conèixer. I el moment que la Marie va posar cara d’estupefacció que aquell noi tan guapo fos el meu fill. I el moment del vespre quan ens va convidar obligats a sopar, i no només vam jugar a les miradetes la Marie i jo, sinó que em va semblar que ho feien l’Adriana i el Roc. I els partits del Barça a la Champions, fins que el van eliminar estrepitosament contra la Juve. I les sessions de futbol amb el Víctor a la pista de baix-a-mar, ell i jo sols, o amb altres amics, de vegades amb el Baldiri i el seu pare, en què no m’estava d’alliçonar-lo de com havia de posar el cos per xutar o fer tocs o driblar. I va venir el bon temps, i per tant la invasió gens subtil, els caps de setmana, de gent de segona residència, que per contrast es tornava calma absoluta entre setmana, i per tant de nou un territori propici per a la comunitat de baix-a-mar. I les trobades improvisades al mur del passeig amb el Baldiri i companyia. I els primers banys amb l’aigua gelada. I tres sopars al balcó del meu apartament, el tercer la nit de Sant Joan, en què després d’un bany col·lectiu i bastant catàrtic, el Víctor i el Roc va poder tirar tots els petards que van voler, i l’Adriana mirar-s’ho de lluny... I, espaiats al llarg de l’any, set o vuit cafès més amb la Marie, la majoria a primera hora del matí, i algun havent dinat, a l’hora que els nens tenien escola, en què vam seguir parlant i fent-nos confessions, de vegades en francès, perquè la gent que ens envoltava no tingués cap dubte que parlàvem de coses prohibides, cafès amb el permís, suposava al principi, del Fran, perquè m’hauria semblat molt estrany demanar-li si el seu home ho sabia, fins que l’hi vaig preguntar, rient, i em va dir, sí, esclar que ho sap, rient encara més. I aprofitant el bon temps, ja al juliol, dues passejades de bon matí per la vora del mar, des de casa meva fins a Tamarit i tornar, parant al marítim a fer el cafè, i el segon cop parant també davant de l’espigó, on després de prendre deu minuts el sol mig estirats a la sorra, quan ja repreníem la marxa, ella em va dir que l’esperés un moment, d’una revolada es va treure el vestit i els sostenidors, i va entrar corrents a l’aigua, mig xisclant, fins que el mar se la va empassar. No vaig tenir temps ni de reaccionar, ja sortia i em va demanava sisplau que l’abracés. I la vaig abraçar, naturalment. Primer amb roba. I després pell amb pell. Obligat per ella. Treu-te això, sisplau.

–És aquí on es va morir el teu amic... l’Enzo...?

–Sí.

–Abraça’m.

Li vaig pressionar les costelles, la musculatura, les vèrtebres. I llavors, en comptes de mossegar-li el coll i llepar-li la sal, que és el que em semblava que em demanava, li vaig preguntar de broma si això també l’hi diràs, al Fran, i em va dir, esclar, encara que si vols no l’hi dic. Moments, instants, trobades, en què vam parlar de literatura i de cinema, i de les infàncies i els fills, i de París i de Barcelona, i de l’amor i el desamor i dels canvis inevitables i de mil coses que a mi em semblava –o em feia illusió imaginar– que eren un subterfugi per no parlar de nosaltres dos, i a ella em temo que un subterfugi per escapar-se una mica d’Altafulla i de la feina de cada dia.

Més innocents no podíem ser, però no cal dir que l’abraçada a la platja em va deixar un regust estrany, violent. Durant uns quants dies, no parava de tornar-me el gust exacte de la seva pell. I em vaig espantar. Per no pensar-hi, em vaig tancar a traduir, això sí, amb el mòbil al costat i una sensació a mig camí entre el dubte i l’espera. El dubte es va esvair aviat; jo no li podia dir res. No tant pel Fran, sinó pels nens. Pel Fran també. Per tot. L’espera se’m va fer més llarga, però ella tampoc em va dir res. Ja no vam tornar a repetir el bany. Almenys no sols. Vam fer més cafès. Vam fer més sopars, i com si no hagués passat res –ves a saber què havia passat– vam anar tornant d’alguna manera on érem, fins que un bon dia va arribar l’Edu i les coses van començar a canviar, i aquest món concret, idíl·lic fins a cert punt, càlid i pacífic, lentament es va anar esquinçant.

*

No vull presentar l’Edu com el típic foraster que ve a espatllar-ho tot. Encara que si l’hagués de presentar d’alguna manera, potser ho faria així. Tornem pràcticament al principi. Mitjans d’octubre, un any després de la meva arribada. Ja feia tres o quatre setmanes que ens anàvem creuant, sobretot a La Torreta, a primera hora del matí, fent el cafè, o pel carrer, més o menys de lluny. Des de l’intercanvi estrany del primer matí que no havíem tornat a parlar. Si en algun moment té ganes d’abaixar la guàrdia, ja avisarà, pensava jo. Hi ha temps. Suposo que el Baldiri també el tenia més o menys localitzat, el que passa és que encara no havíem tingut temps de comentar la jugada. Va ser un migdia, un dia de cada dia. Érem a fora de La Torreta, acabàvem de fer junts un menú amb el vi corresponent. El Baldiri acabava el cigarret quan el vam veure passar amb la bicicleta, just per davant nostre, ràpid, sense mirar-nos.

–És nou, aquest, oi? –em va demanar quan ja era un tros enllà.

–Sí, és vell –li vaig dir.

Vam riure. Era la típica facècia que ens podíem fer amb el Baldiri. Aquesta no ens l’havíem fet, encara, però hi havia implícit el reconeixement d’Altafulla –la part de baix-a-mar– com una mena de balneari per a jubilats, de gent retirada, al marge de l’edat que tinguéssim. Li vaig dir que creia que era músic, o que almenys l’havia vist amb la funda d’un instrument que ben bé podia ser la d’una trompeta. Li vaig dir que l’altre dia havíem intercanviat quatre paraules a La Torreta i que no m’havia semblat especialment simpàtic.

–I tu, encara no t’hi has presentat? –li vaig preguntar.

–No encara. I això que és atractiu.

Me’l vaig mirar, sorprès.

–Què vols dir, atractiu?

–Així de lluny, no? Em recorda a tu els primers dies –i va riure.

Jo no vaig riure tant. No sé per què, em va inquietar el comentari. No que li hagués recordat a mi, sinó que l’hagués trobat atractiu. Era evident que l’Edu era atractiu, però hauria preferit que no l’hi hagués semblat, al Baldiri, o no fins al punt de dir-ho en veu alta. Li volia dir que de prop no ho era tant, d’atractiu, però li vaig dir, maldestre:

–De lluny qualsevol home pot semblar atractiu, fins i tot tu.

No sé si se’n podria elaborar una teoria gaire convincent, però diria que té una certa lògica que els forasters acabats d’arribar a un indret com baix-a-mar semblin atractius, ni que sigui per contrast amb les cares ja vistes. També diria que a poc a poc en aquest foraster se li van revelant les tares, i que des de molt aviat la gent deixa de veure’l com algú atractiu i només en veu les tares. De moment el Baldiri era tot just en la fase de veure-li les gràcies, perquè al cap de tres dies ens vam trobar pel carrer i em va dir:

–Confirmat, el paio de la bici és trompetista.

–Qui, l’atractiu?

–I no ho fa malament, eh.

Em va dir que de tornada cap a casa seva amb la bicicleta, a l’altura del carrer del xiringuito, li va semblar sentir el so d’una trompeta que sortia d’un balcó i es va aturar. Primer va pensar que era un disc de jazz, però sonava massa nítid perquè fos un disc i es va quedar escoltant fins que l’altre va sortir i llavors el Baldiri li va fer un gest amb la mà.

–Quant va trigar a sortir?

–No ho sé, tres o quatre minuts.

–Et vas quedar allà quiet tres o quatre minuts?

–S’hi estava bé, enmig del carrer escoltant jazz.

–I el tio?

–Què?

–Quina cara et va fer?

–També em va saludar.

–I no et va semblar una mica antipàtic?

–Estàvem lluny. Però no. Tímid, potser.

–I atractiu.

–Atractiu, atractiu...

Vaig mirar el Baldiri sense veure’l. Atractiu i músic de jazz. Era aquest, l’ordre? O si ets músic de jazz, tot el que hi va al darrere ja es dona per descomptat? Em van venir ganes de dir-li: «Saps que jo també vaig tocar la trompeta quan tenia onze anys fins que el meu pare em va dir prou?». Però li vaig dir:

–I on dius que viu exactament?

No era lluny del meu apartament. Al carrer del xiringuito, seixanta metres endins de la platja, el primer pis d’un grup de sis apartaments blancs, amb un tendal taronja, el del mig. Ves a saber quin em deia, perquè d’apartaments blancs amb el tendal taronja n’hi ha uns quants, però vaig pensar que no em seria difícil localitzar-lo tenint en compte que devia ser l’únic habitant del carrer, i més si tocava la trompeta.

Vaig estar a punt d’anar-hi només deixar el Baldiri. De fet, un cop a casa vaig deslligar la bicicleta i vaig fer quatre pedalades passeig enllà, però de seguida vaig recular i em vaig tancar a fer la becaina i a traduir. Em va fer cosa. Segur que quan havia passat ens havia clissat de cua d’ull, i no volia que em veiés i es pensés que hi anava per espiar-lo. Hi vaig anar l’endemà. Potser si a primera hora del matí no me l’hagués tornat a trobar a La Torreta, me n’hauria oblidat. Però tornava a ser allà, sota la morera, fent el cafè i mirant el diari... Estava massa encuriosit. Vaig fer tres hores de feina fins que abans del migdia vaig abaixar la tapa de l’ordinador i vaig sortir al balcó per veure si se sentia alguna cosa. No se sentia res, esclar. Només se sentia el mar, i les passes dels quatre jubilats que no tenen res més a fer que passejar-se amunt i avall. Feia un sol esplèndid. A les dotze en punt em vaig posar la caçadora texana, vaig deslligar la bici, i després de pedalejar fins al final del passeig, és a dir fins a la zona de pícnic, vaig fer la rampa i vaig girar a mà esquerra pel carrer del xiringuito.

No em va caldre mirar apartament per apartament. No duia ni cinc pedalades que em va arribar el so d’una trompeta; alentint la marxa vaig seguir avançant fins que vaig localitzar la balconada exacta d’on sortia. Vaig reconèixer el tendal taronja i la bicicleta de noia, lligada a baix. El balcó estava mig obert. Per no arriscar-me que em pogués veure, vaig fer mitja volta i vaig recular fins al principi del carrer. Però sense aturar-me vaig tornar a fer mitja volta i a càmera lenta vaig avançar fins al moment que es començava a sentir la trompeta.

Un trompetista s’ha instal·lat a baix-a-mar i no soc jo, vaig pensar.

Darrere meu se sentia el mar; davant aquell so afilat. Quasi sense voler vaig seguir avançant, a poc a poc, fins que just a sota del seu balcó em vaig aturar.

Si em veu, que em vegi, vaig pensar.

Jo no el podia veure, però d’això se’n deia tocar la trompeta sense manies. Si surt li diré que no sabia si es tractava d’un disc o d’una trompeta de veritat, se’m va acudir. Però ja es veia que no era un disc. El so era massa clar, però també massa indecís, encallat, estrident.

Era la sort de no tenir veïns, que podia tocar tan fort com volgués. Al pis de Terrassa, jo vaig acabar guardant la trompeta perquè tenia la sensació que molestava a tothom, no només al meu pare.

Tant de bo hagués pogut tocar cada tarda com tocava ell, amb la certesa que ningú et diria res. En realitat no era un soroll ni massa fort ni massa fluix, perquè no molestava a ningú. Era només un soroll més d’alguns dels sorolls que es podien sentir, el vent a les palmeres, el motor d’algun cotxe, el tren de ferros que passava cada dos per tres, el mar... Devia ser un simple escalfament, però, perquè de mica en mica la trompeta va començar a enllaçar les notes, i aquell so desendreçat va començar a fluir d’una altra manera, i tot d’una es va produir el miracle, o una cosa que a mi em va semblar un miracle, perquè va ser com si tota aquesta munió de petits sorolls callessin i callessin totes les coses del carrer, només per escoltar la trompeta, i aquest moment almenys es va estirar un parell de minuts fins que ell mateix es va aturar i va sortir al balcó amb la trompeta a la mà. Daurada.

El vaig saludar.

–No sabia si era un disc o jazz en directe –vaig dir.

El comentari no li va fer gràcia. Igualment, li vaig dir:

–Et puc aplaudir?

–Millor que no.

Crec que alguna cosa li va fer vergonya, o ràbia, perquè de cop em va dir:

–Saps com s’encén una estufa de llenya?

Vaig quedar parat. Vaig somriure, sense saber què dir-li, però encara em va deixar més parat quan em va fer un gest per convidar-me a pujar i es va ficar cap dins. No vaig reaccionar fins que vaig sentir la porta de dalt. Així, anava de debò que volia que pugés? Vaig deixar la bici allà repenjada i després d’endinsar-me per una mena de passadís amb un petit mur de pedra blanc, vaig començar a enfilar els graons d’una escala blanca, estreta, típica d’apartament de platja, almenys feia olor de salobre i a les vores hi havia sorra acumulada. Abans d’arribar a dalt –al replà hi havia tres o quatre còdols de platja bastant grossos– vaig pensar que li donaria la mà i li diria el nom i així trencaríem el gel. Però no em va rebre a la porta, sinó dos metres per darrere, mig ajupit a tocar de l’estufa de llenya, com si no m’esperés a mi sinó al tècnic d’estufes de llenya.

–Hola! –vaig dir sense acabar d’entrar.

Per dins també semblava el típic apartament de platja, si no hagués estat per aquella estufa de llenya allà al mig. A part de les poques coses que hi havia, em va sorprendre la pulcritud, l’ordre. En això tampoc ens assemblàvem. L’únic que era fora de lloc era la trompeta, ara al sofà.

Li vaig dir, content:

–Estàs bé aquí, no?

–Molt bé.

–A prop del mar, sense veïns... Hi ets de lloguer?

–Més o menys.

Vaig somriure. No calia insistir, si aquestes eren les respostes. Vaig acabar d’entrar i mentre ell s’apartava vaig ajupir-me davant de l’estufa de llenya. Vaig obrir la porteta de vidre. Cendra, una muntanyeta de cendra. Vaig obrir el calaix: més cendra.

–Suposo que tot això s’hauria de treure –li vaig dir.

–Suposo...

I per què no ho treus tu, per començar, em van venir ganes de dir-li. Però li vaig dir:

–Tens llenya?

–Abans de tocar res, m’agradaria saber com va.

Me’l vaig mirar un segon, des de sota. Quin paio. Això sí, era guapo. No només atractiu i punxegut, sinó guapo. Dins les cases les faccions dels altres prenen una resolució diferent. Pocs traumes devia haver tingut d’adolescent: o en tot cas els seus traumes devien ser uns altres. I a més, feia bona olor. Però a què venia, aquell posat? Tanta vergonya li havia produït que l’hagués estat espiant tocant la trompeta que ara volgués dissimular fent aquesta comèdia? O era la penyora que em volia fer pagar per tafaner? Vaig ficar els dits dins la cendra i els vaig olorar.

–Tens una bossa d’escombraries i una pala?

En tenia. Va entrar a la cuina i en va sortir amb una pala i una bossa d’escombraries, i me les va allargar. Vaig riure. Sense demanar-li permís –ni explicar-li de què reia– vaig fer dues coses, la primera treure’m la caçadora i deixar-la al respatller d’una cadira, la segona agafar la pala i descargolar-ne el mànec. Vaig omplir una primera pala de cendra i ho vaig abocar a la bossa d’escombraries. Vaig tornar a repetir el gest i abans del tercer el vaig veure sortir de la cuina ara amb un cullerot de fusta. Vaig tornar a riure: si és per això que m’havia fet pujar era d’agrair que em facilités les eines. Les eines i el descans.

–Vols una birra? –em va demanar al cap d’un moment.

Aquesta sí que no me l’esperava! I encara que a aquella hora hauria preferit un cafè amb gel, li vaig dir que d’acord. Vaig acabar la feina amb el cullerot –i mentre escurava les vores, em vaig imaginar que ara sortiria de la cuina per oferir-me una cullera més petita– i em vaig aixecar per agafar-li la birra. La vaig obrir i en vaig fer un glop llarg.

–Ara necessitaries llenya –li vaig dir–. La trompeta no crec que cremi.

No li vaig fer gràcia.

–M’ho imagino –em va dir–, però segur que té els seus trucs...

Segur. Fins i tot per inflar un globus calen uns certs trucs, vaig pensar. Amb una mica de llenya ho hauria intentat jo mateix. Vaig agafar el mòbil i, sense donar-li explicacions, vaig trucar al Baldiri. Era el primer cop que li trucava, devia pensar que era una urgència perquè me’l va agafar de seguida. I una mica ho era, una urgència. Com si no el tingués al costat, li vaig dir que era a l’apartament del trompetista –trompetista, vaig dir–, intentant encendre una estufa de llenya, i que ens faltava la llenya i l’expert. Em va dir si el podíem esperar cinc minuts i li vaig dir que millor tres.

–El Baldiri –vaig dir–, el pintor.

No sé com em mirava, però ja li havia netejat l’estufa i valia més que no em mirés de cap manera. Li vaig dir que el Baldiri era l’home calb tan simpàtic que l’altre dia també s’havia aturat sota el seu balcó. Sabia de qui li parlava. Li vaig dir que ell sí que tenia una llar de foc a casa seva, i segur que havia entrat a moltes cases amb estufes de llenya com aquesta.

–Va bé –em va dir abans que li seguís fent la fitxa del Baldiri.

Vaig beure una mica més, i per no esperar el Baldiri al seu costat em vaig dirigir cap al balcó i vaig donar un cop d’ull. Es veia el tros de carrer per on havia arribat amb la bicicleta. L’asfalt, les palmeres, un tros de passeig, la platja, el mar. Segur que m’ha vist arribar i fer la volta i tornar a fer la volta, vaig pensar. Segur que sap que només hi he anat per sentir-lo tocar la trompeta.

–Tens bona vista, eh –li vaig dir.

Em vaig girar. Es va arronsar d’espatlles. Ens separava la taula del menjador. Perquè no ens haguéssim de mirar, vaig desviar un instant la mirada cap a la trompeta. «Saps que quan era petit vaig tocar un any la trompeta?», em van venir ganes de dir-li, però li vaig dir:

–Aquí podràs tocar tan fort com vulguis...

Tampoc em va respondre.

–D’on vens? –li vaig preguntar.

–Què vols dir d’on vinc?

–On vivies abans?

–A Barcelona.

–Jo també. Quin contrast, no?

–Sí.

Em feia gràcia, en el fons, que tingués tan poques ganes de parlar. Per sort, mentre rumiava una altra pregunta o m’inventava el que fos, va arribar la carraca del Baldiri, a cops de botzina. Sense demanar permís, vaig sortir al balcó i li vaig dir que pugés. No hauria calgut dir-li res. Allà el teníem, tacat de pintura, rialler, esbufegant:

–Hola, xato, com estàs? –allargava la mà a l’amfitrió, sense manies–. Baldiri.

–Edu. –L’encaixada més natural del món.

Ho duia tot en una bossa, però abans no es va estar de donar un cop d’ull meravellat a l’apartament, bàsicament a dues coses, la trompeta i les parets, sobretot el color de les parets.

–No em diguis que l’has pintat tu –li vaig fer la broma.

Sense dir res es va acostar a la paret des d’on pujaven unes escales i la va acariciar.

–Tu ho has dit, xato! –va exclamar–. Tot el menjador. Beix i blau grec. Ja fa més de deu anys. Bona feina, veieu? –i ens ho demostrava fregant la paret.

Ens somreia, d’orella a orella.

–El propietari és un home molt maco, ara fa temps que no el veig. Em va dir que volia aquesta paret de blau grec i l’hi vaig plantar de blau grec. Com es diu, que no me’n recordo...

–Pere –va dir l’Edu.

–Exacte, Pere! És ell que t’ha llogat l’apartament?

–No ben bé.

–Què vols dir?

–Me l’ha deixat.

–Ostres. Sou amics, doncs?

–No exactament.

–Ah no? I com és que te l’ha deixat?

–Perquè és un home molt maco.

El Baldiri va esclatar a riure. Tots tres, vam riure, o més ben dit tots dos, perquè l’Edu només va somriure, una mica torçat, suposo que satisfet de l’acudit que havia fet. Se’n recordava molt del Pere, el Baldiri, i me’l va començar a descriure per veure si em sonava. Un bigoti, no cuidat com el de l’Edu, sinó deixat anar. Més aviat tipus Rodríguez de la Fuente o De la Quadra-Salcedo. Excepte el meu pare, no em venia ningú al cap, però tampoc es va esperar perquè, accelerat com anava, el que va fer va ser fixar-se en la trompeta.

–Eiii... –i s’hi va acostar, quasi de puntetes–, la puc agafar un moment?

L’Edu li va fer un gest, que cap problema. La va agafar, amb molta delicadesa, com si tingués por que es trenqués.

–L’he agafat amb una condició –allargant-l’hi a l’Edu–. Que ens toquis alguna cosa.

Estava convençut que s’hi negaria. Ni es va fer pregar. Se la va acostar a la boca i mirant un segon el Baldiri va bufar quatre acords sorollosos, com si ens volgués espantar. El Baldiri va deixar anar un riure entusiasta, badoc.

–Hòstia tio, ets boníssim! –va exclamar.

L’Edu va fer una ganyota, crec que amb un matís de vergonya.

–Ets bo? –vaig preguntar-li jo.

No em va fer cas. Sense deixar anar la trompeta, i sens dubte amb aquella mica de vergonya i de ràbia, va caminar fins a l’estufa i va demanar al Baldiri com ho veia. Durant estona em vaig sentir invisible. Sense estranyar-se que no hi quedés ni mica de cendra, el Baldiri va treure tot el material de la bossa. Uns guants. Paper de diari. Un grapat d’estelles d’una caixa de fusta de la granja del Fran i la Marie. I un petit feix de branques seques. Primer es va posar els guants. Després va ficar la mà dins per dins del tub de la xemeneia i va començar a rascar. «Fora hollín», va començar a dir «Fora hollín. El tub ha d’estar net. Fora hollín. Marcel, com es diu hollín en català?». «Com?», jo distret. «Hollín». «Sutge». Amb vocació didàctica va anar explicant a l’Edu com ho havia de fer. En un minut ja tenia construïda una petita pira. Al costat hi va rebregar un paper de diari, el va encendre i va tancar la porteta.

–No té cap truco –li va dir mentre es posava dret–, l’únic que has de procurar és que...

Jo ni l’atenia, al Baldiri. Si de cop m’hagués dit, a veure Marcel, com es fa, no hauria sabut ni per on començar. Només estava pendent de l’Edu, de la manera com escoltava el Baldiri, d’aquella mica més d’amabilitat que havia decidit dedicar-li a ell, del seu perfil. Quan va estar segur que allò cremava, va anar a buscar les escales i, sense demanar permís, se’n va anar cap dalt. L’Edu el va seguir. I jo darrere l’Edu. Una porta de fusta, blava, i un esclat de sol, gairebé violent. Les vistes eren fantàstiques. A una banda, el castell d’Altafulla i el poble; a l’altra, el mar. Sobre un fil de roba estesa hi havia peces de roba de l’Edu. Vaig reconèixer uns texans, els pantalonets d’anar a córrer. Algunes camisetes. Dues tovalloles. Ràpidament, el Baldiri es va acostar al tub de la xemeneia i amb les dues mans planes en va tapar el forat. Es va esperar mig minut, mirant-nos amb atenció de mag. Quan les va treure van començar a sortir filagarses de fum.

–Oxigen –va fer amb un somriure d’orella a orella.

El vaig aplaudir. Ja coneixia aquella faceta del Baldiri: la satisfacció, una mena d’orgull íntim per la feina ben feta. L’Edu li va demanar si volia una cervesa. Mentre baixava les escales li vaig dir si me’n podia pujar una per a mi també. Si n’hagués pujat una per a ell, potser hauríem brindat. El Baldiri va treure el paquet de tabac i l’Edu va acceptar un cigarret. Ens vam acostar a la barana que donava al carrer. La franja del mar. La línia de palmeres fins al passeig. El cel. Només se sentia el mar, el vent, jugant amb les palmeres. En aquell moment no passava cap tren. Feia un sol que torrava. El Baldiri va dir, assenyalant un segon el fum de la xemeneia:

–No passaràs fred.

Em va mirar i ens vam esperar fins que ens va venir el riure. L’Edu ens va mirar un segon com si no sabés de què rèiem, o com si no li importés.