Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 12

Penso en aquell primer vermut i m’adono que el paisatge humà de la meva comunitat altafullenca encara no s’havia completat. Sense comptar la bibliotecària (tot i que la podríem comptar), ni òbviament l’Edu, hi faltava una peça fonamental i absolutament necessària per entendre el que estic explicant. Una família. Una dona, un home i dos nens. Una família feliç, però aquest cop no a la manera del Tolstoi d’Anna Karènina, sinó una mica al contrari. És a dir, una família feliç no com totes les famílies felices, sinó a la seva manera. M’ho miro des d’una certa perspectiva, aquell dissabte de novembre, fent el vinet envoltat de tots aquells llops solitaris, i malgrat l’amistat benefactora del Baldiri, em veig ignorant i desorientat, mirant a banda i banda de la plaça, com si els busqués sense ser-ne conscient. Això és fàcil que ens passi mirant el passat. Hi ha fets que ens canvien la vida. Podem traçar una ratlla i veure’ns com érem abans d’aquests fets, i com érem o vam començar a ser just després. El moment abans de conèixer la Sílvia, la mort del meu amic Enzo Varotto a causa d’un llamp, el naixement del meu fill, la trucada de la meva germana per dir-me que el meu pare s’havia ofegat al mar... Aquell dissabte estava a punt d’ensopegar amb una d’aquestes ratlles, de fet ja hi era pràcticament a sobre, i em desplaçava sense saber-ho cap a l’altra banda.

No va ser el primer dimecres sinó el següent. Dimecres de campions. El segon o tercer partit de Champions del Barça d’aquella temporada, de lligueta, relativament intranscendent, no recordo ni vull recordar contra qui jugava. Més per ganes d’airejar-me i fer una birra que de veure el Barça, em vaig encaminar a La Torreta amb el partit ja començat. La sorpresa va ser meva quan vaig veure que el bar estava quasi ple. Tota aquella gent vivia a baix-a-mar? Amb aquella mitja vergonya tan meva, em vaig acostar a la barra, i al mateix temps que un home m’oferia el tamboret del seu costat, un altre em feia senyals davant de tot. Una mica atabalat, vaig trigar mig segon a reconèixer el Baldiri. Vaig anar cap allà i li vaig donar la mà, mig ajupit per no tapar al públic.

–Xato, et presento el Fran i el Víctor –em va dir.

El Fran era un home més o menys de la meva edat, alt, més aviat gros, amb uns ulls negres preciosos i un somriure infantil o distret, suposo que per culpa del Barça. Vam encaixar enèrgicament. El Víctor era el seu fill, un marrec de vuit o nou anys, amb uns ulls enormes i un cap ple de rínxols mig rossos i desordenats. Tenia una pilota de futbol als genolls i un àlbum de cromos al davant. Per distreure’l del partit, li vaig prendre la pilota. En comptes de mirar-me amb retret, em va somriure.

–El Víctor és un fenòmeno, ja veuràs –em va dir el Baldiri.

Li vaig tornar la pilota i em va somriure altre cop. Com que no hi havia cap cadira lliure, me’n vaig tornar a la barra. Va ser el Baldiri que va venir cap a mi, però no per xerrar sinó dir-me que sortia uns segons a fora a fer un cigarret

–No t’interessa, el Barça? –li vaig preguntar.

–Sí, però estic més enganxat al tabac que al Barça.

El vaig seguir amb la mirada, i en aquell moment, va entrar una dona amb un anorac verd fosc amb qui es van abraçar efusivament. Després, el Baldiri va continuar fins a la porta i la dona va travessar les taules fins al lloc que havia quedat buit. Tard o d’hora havia de passar, suposo, i va passar en aquest moment. El partit em va deixar d’interessar de cop. La vida en general em va deixar d’interessat de cop. Allà la tenia, la Marie, pocs minuts abans de saber que es deia Marie, fent un petó al seu fill –el Víctor només podia ser fill seu– i posant una mà davant dels ulls del seu home –el Fran només podia ser el seu home– perquè deixés de mirar el futbol i estigués un segon per ella i li fes un petó.

No era la seva bellesa. Ens podem creuar amb una dona espaterrant pel carrer i girar-nos per veure com s’allunya, però el que ens atreu d’una dona sempre és invisible. La Marie no em va semblar ni de lluny una bellesa. Era el que no es veia. L’aire, una barreja estranya entre timidesa i coqueteria, encara que no era coqueteria, potser millor una certa consciència de ser el centre i un desig secret de no ser-ho. La veu, l’accent. Parlava català, però no era catalana, se li escapava una erra francesa. Sí que era la seva bellesa, també. I tot el que es veia; els cabells, mal lligats al darrere, el perfil, el riure, les dents, els gestos mentre es treia l’anorac. Vaig mirar al meu voltant. No em va semblar que cap altre home la mirés. La mirava jo.

Ara ho sé: havia entrat per mi.

Tot i que no havia vingut a veure el futbol –ni per mi, suposo–, sinó a buscar el seu fill, com que encara faltava una estona per acabar la mitja part, es va aixecar un moment i va venir a la barra a demanar una birra. I va ser llavors que em va dir hola, molt somrient, com si sabés que havia estat tota l’estona espiant-la.

Sense el tamboret crec que hauria caigut de cul a terra. Mentre se’n tornava cap a la taula, el Baldiri va entrar i va venir cap a mi. Vam comentar el partit, però de seguida em vaig adonar que els seus comentaris estaven mancats de tota lògica futbolística.

–Cada dia m’avorreix més, el Barça –va dir al cap d’un minut, no sé si per justificar un segon viatge al carrer. Aquest cop vaig sortir amb ell. Em vaig esperar que encengués el cigarret per dir-li:

–Quina dona més simpàtica, no?

–Qui, la Marie? –Expulsava el fum per la comissura.– És un encant, una tia collonuda.

–Marie, dius?

–Què et sembla? És francesa. Quan va arribar a Altafulla la gent li deia la francesa, o la gavatxa, però és tan bona tia que ara tothom li diu pel nom. I alguns fins i tot, amb la erra com cal. És a dir, no Marí sinó Maguí. Viuen a dalt del poble.

Vaig riure: la erra com cal. Les anàlisis que em feia el Baldiri de cada cosa eren per petar-se.

–I molt guapa, no? –vaig dir.

–Guapíssima!

No havia volgut dir molt guapa, però havia dit molt guapa. No vam poder comentar res més, perquè en aquell moment va sortir el Fran, no perquè deixéssim de parlar de la seva dona, sinó per dir-nos que el partit li semblava un rotllo i demanar un cigarret al Baldiri. Un cop el va tenir encès, li va posar una mà a l’espatlla –una manassa, més aviat– i el Baldiri va fer el mateix amb el Fran. Durant uns segons van assajar uns passos de ball rus, tot seguit es van abraçar.

–Com estàs, xato?

–Bé, i tu?

–Ara feia dies que no ens vèiem.

Vaig fer una passa enrere, per no envair la intimitat dels dos amics. El Baldiri li va dir:

–El coneixes, el Marcel?

–Ens acabes de presentar a dins –va dir el Fran.

Vaig fer una passa endavant i vam tornar a encaixar.

–És un gran paio, ja ho veuràs... –va afegir el Baldiri.

–Sí, ja ho veuràs –vaig fer, rient.

De vegades els efectes entre una cervesa i la segona són més del doble. Vaig encaixar novament amb el Baldiri, i ells dos van fer el mateix, una mica com la típica escena dels germans Marx.

–A part de grans amics –em va dir–, el Fran i la Marie porten una granja als afores d’Altafulla, entre Altafulla i Torredembarra. Si vas a comprar ous, verdura o fruita, els trobaràs allà.

–I si no també –va afegir el Fran, rient fort.

No tenien el mateix humor, però el seu humor és d’aquells que es complementa i suma i sempre deixa un espai per a l’altre. Vaig pensar que hauria de ser prudent, doncs, perquè el meu humor no fes nosa, fins que em vaig adonar que l’única prudència que havia de tenir era de no ser gaire prudent. Vam parlar una mica del partit. Tots dos eren molt del Barça, però el Fran ho era d’una manera molt seriosa, i el Baldiri d’una manera molt poc seriosa. Vaig trobar les dues actituds exagerades, i em vaig quedar exactament al mig. A la mitja part van sortir la Marie i el nen mig abraçats, i es van acostar per dir-nos que marxaven.

–Marie, et presento el Marcel –va dir el Baldiri.

Ens vam fer dos petons. Per no atendre directament el seu somriure, li vaig prendre la pilota al Víctor i la vaig baixar a terra perquè intentés prendre-me-la. De seguida em vaig adonar que no era gaire bo.

–El Marcel fa poc que viu a baix-a-mar –va dir el Baldiri–, però ha estiuejat tota la vida a Altafulla.

–No et tinc vist –em va dir la Marie.

Vaig aixecar un instant el cap, mentre el Víctor intentava prendre’m la pilota; de seguida el vaig tornar a abaixar. Se’n burlava. En comptes de dir-li jo a tu tampoc, li vaig dir que era de petit, que hi estiuejava, que vaig estar molts anys sense venir, només alguna setmana cada estiu, fins ara.

–És traductor –li va dir el Baldiri.

–Ah sí? I què tradueixes?

–Llibres. –Em vaig permetre aquesta petita broma.

–Quina sort, no? –De nou se li va il·luminar un somriure.

–Literatura, sobretot. Novel·les, contes...

–A quines llengües?

La seva tafaneria era com a mínim tan sorprenent com la seva simpatia.

–Anglès i francès, sobretot.

–Jo soc francesa, sobretot, no sé si te n’has adonat.

–Me n’he adonat.

Quasi que em vaig obligar a allunyar-me’n per dissimular el desconcert que em produïa parlar amb aquella dona. M’hi van ajudar el Baldiri i el Fran. Es van situar un a cada banda del carrer i ens vam començar a passar la pilota. El Fran li va demanar a la seva dona que es fiqués al mig per fer un rondo.

–Víctor, on y va mon fils, que si c’était pour ces hommes-là demain tu n’irais pas à l’école ni tu ne ferais jamais rien de bon dans la vie.

El Víctor no va fer cas a la seva mare i es va posar al mig del rondo. La seva mare el va deixar una estona.

–Allez, Víctor, nous devons aller chercher Adriana.

–Vinga, fes cas a la teva mare –li va dir el Baldiri.

Primer va xocar amb mi. Després va fer una abraçada al seu pare, una altra al Baldiri, i va córrer cap a la seva mare. Un Twingo blanc els esperava a l’altra banda del carrer. Per la manera que tenia la Marie de moure’s, vaig pensar que no podia ser que no fos conscient que jo la mirava.