Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 17

Aquell primer any amb la Gradisca ens vam anar veient més o menys un cop per setmana. De mitjana. Improvisàvem. O hi anava jo directament, o ens enviàvem missatges. Com que no tenia cotxe, perquè no hagués de baixar a peu la passava a buscar per la biblioteca a l’hora de plegar, o una mica abans, fèiem la comèdia i ens dirigíem cap a baix-a-mar.

Si hagués tingut vint-i-cinc anys, potser hi hauria anat cada dia; però amb l’edat que tinc o la que ja tenia, aquell ritme ja ens anava bé, o almenys m’anava bé a mi. No era un sexe sofisticat ni gaire amorós. Era higiènic, desacomplexat, creatiu i gens complicat. Esbojarrat i divertit. Des del punt de vista sentimental suposo que ens teníem tant de carinyo perquè no hi havia risc d’enamorament per cap dels dos. Ella acabava molt més rendida que jo, però això no impedia que fos ella que hi volgués tornar i no pas jo.

–De debò no ho tornarem a fer? –em deia, refregant-se contra mi.

I jo li deia:

–De debò.

Xerràvem una estona, fent-nos carícies amb el dit, i alguna vegada fins i tot després d’anar a fer el pipí em revifava i hi tornàvem. Crec que se’m va anticipar, quan em va dir:

–No te n’enamoraràs, de mi, oi?

Vaig riure, sorollosament.

–Tard –li vaig dir.

–Burro! –em va contestar.

–Vols que me n’enamori, de tu?

–No pateixis, que jo tampoc ho penso fer de tu.

–T’ho agraeixo. Però que sàpigues que en el fons em sap greu.

No sé si em sabia greu o només l’hi deia per complaure-la. Era un fet: no ens podíem enamorar, i això feia la nostra relació una mica trista, si voleu. Però ho suplíem amb ganes i imaginació i frases postcoitals sovint tan literàries que ara em sap greu no haver estat atent per apuntar-les o gravar-les.

*

Famosa potser no, però la trompeta de l’Edu aviat es va fer relativament popular entre la petita comunitat de solitaris de baix-a-mar, en part gràcies al Baldiri, que ho va anar xerrant, en part (se m’acut) gràcies a la direcció que de vegades prenia el vent i que s’enduia aquell so afilat des del balcó de l’apartament de l’Edu fins a altra gent i altres indrets.

–Tu ets el que toques la trompeta? –li va preguntar, per exemple, el cambrer de La Torreta un matí, després de dur-li el cafè, prou fort perquè ho sentíssim els altres.

Un altre dia, vaig entrar a la carnisseria un moment després que ell en sortís i, mentre mirava com s’allunyava amb la bicicleta, la dependenta em va dir que creia que aquest noi era el que tocava la trompeta, com si donés per descomptat que jo sabia que hi havia un noi que tocava la trompeta.

El noi de la trompeta.

Li devien xiular les orelles. Un d’aquells dissabtes d’octubre, mentre fèiem el vermut amb la colla, el vam veure passar amb la bicicleta, i encara que el Baldiri el va cridar, no ens va sentir, o no ens va voler sentir, i va seguir pedalejant.

–Aquest és el que toca la trompeta –ens va informar el Baldiri–, es diu Edu.

Havia passat així tot ràpid, però la Lil en va tenir prou per dir:

–És guapo, aquest nano. –Almenys no va dir que era atractiu.

A part dels moments que ens vèiem més o menys de lluny, un dels dos passant amb la bici i l’altre a peu, o tots dos en bici, o tots dos a peu, o algun vespre fent running, o un parat comprant i l’altre passant, o tots dos comprant però a botigues diferents, sempre prou lluny per no haver de saludar-nos, i si no dissimulàvem, pràcticament ens trobàvem cada matí a La Torreta, a primera hora, fent el cafè. Quan jo arribava ell ja hi era, de vegades a fora, però cada cop més a la mateixa taula de dintre, la segona a tocar de la finestra, i aquí sí que el saludava amb un gest, o un bon dia, o un comentari mínim però sense esperar-ne cap gran resposta, i després d’agafar el diari, me n’anava a seure a la barra, o també a fora si feia bo.

No m’importava. Millor. Crec que ja havia assumit que la nostra relació no passaria d’aquí, quan un vespre de finals d’octubre, especialment ventós i fred, vaig sortir de casa a tres quarts de nou per anar a veure el segon o tercer partit del Barça de Champions, i allà me’l vaig trobar, assegut a la barra de La Torreta, acarat a la tele gran, amb els auriculars posats i una birra al costat. Vaig tenir una sorpresa. No m’ho esperava gens, que a un personatge com l’Edu li agradés el futbol, o que fos prou del Barça per haver-lo obligat a sortir de casa un vespre tan desagradable. Primer vaig saludar el Fran i el Víctor, que ja em guardaven un lloc davant de tot, i després vaig anar cap a la barra, directament cap a ell.

–Ei, no em diguis que tu també practiques aquesta religió –li vaig dir, més fals que jo què sé i, sense donar-li temps a reaccionar, vaig aprofitar l’embranzida per estendre-li la mà–. Algun dia ens havíem de presentar. Marcel.

–Edu –em va dir ell traient-se un dels auriculars, una mica desconcertat.

No va ser la típica encaixada forta, però tampoc fluixa. Durant uns segons vaig notar el tacte de la seva mà, i en comptes de fer-lo desaparèixer fregant-me la mà a la cama, em van venir unes ganes de tornar a encaixar, ara més fort, de debò, com dos homes. Vaig demanar una birra i li vaig dir:

–Vols venir a seure a la taula, que es veu millor?

–Des d’aquí també es veu bé.

Em vaig girar cap a la tele:

–Una mica lluny, no?

A mi no m’enredava. El partit es veia lluny, des d’allà. Una altra cosa és que s’hagués girat cap a l’altra tele i hagués avançat posicions. Vaig insistir, no sé per què, i al final contra tot pronòstic va agafar la birra i va venir. Vaig dissimular la sorpresa presentant-li el Fran i el Víctor. Amb el Fran va encaixar, i al Víctor li va fer una manyaga als rínxols que em va sorprendre una mica. Jo vaig seure al costat del Fran, i l’Edu es va asseure al meu costat, això sí, una mica apartat, com si estigués en una altra taula. Amb el Víctor al meu costat o al mig hauria sigut diferent. Els nens van molt bé per trencar el gel. Però tal com estàvem els tres homes res semblava gaire natural, o almenys no ho era per a mi. En aquells moments ja em penedia d’haver convidat l’Edu. Jo amb qui volia compartir el partit era amb el Víctor i el Fran, no amb ell. Ni l’emoció del partit ni la birra em van acabar de relaxar, potser perquè no ho era gaire, d’emocionant, el partit, encara que amb l’Edu al costat no m’hauria distret ni la final de la Champions. El problema és que el Fran és massa culer per abstreure’s del partit i compartir segons quins comentaris no estrictament futbolístics, i que l’Edu seguia el partit amb els auriculars posats. Quin maleducat. El problema era jo, i ho vaig comprovar quan per airejar-me em vaig aixecar per anar al lavabo i a la tornada vaig trobar-me que el Baldiri havia ocupat alegrement la meva cadira i, almenys des d’aquella distància, l’Edu semblava la mar de relaxat.

Potser era aquest, el problema: la distància.

Vaig quedar-me a la barra i vaig demanar una altra canya. Quan em va veure, el Baldiri em va venir a buscar, però em comptes de dir-me que tornés al meu lloc, em va demanar que l’acompanyés a fora a fer el cigarret. Però a fora feia un vent molt antipàtic i de seguida vam tornar cap dins. Sense moure’ns de la barra, al cap de deu minuts vam tornar a sortir i vam tornar a entrar, fins que just abans de la mitja part –com feia sempre–, va entrar la Marie, amb el seu anorac verd i una bufanda, i abans de creuar tota la línia de parroquians, va preferir venir directament cap a la barra per tocar-nos les cuixes i besar-nos.

–Quin aire més fred, nois! Escalfeu-me, sisplau!

–Tu n’as pas l’air parisienne, si frileuse –vaig fer jo fregant-li fort els costats, obedient.

Ens havíem tornat uns experts en apropar-nos fins aquella frontera on el cos passa a la banda del cos de l’altra sense arribar a cremar-se. Amb la gelor a les mans de les mans de la Marie, i la seva olor enganxada als narius i a l’ànima, em vaig fixar com s’acostava als seus homes, i descordant-se l’anorac i arrencant-se la bufanda del coll, els feia sentir el fred que duia i els exigia la mateixa escalfor que ens havia exigit al Baldiri i a mi al mateix temps que s’asseia a la cadira buida, al costat de l’Edu, i demanava al Víctor que s’assegués a la seva falda.

En aquests moments ni es van mirar.

Es van mirar un segon després. Primer ella a ell, i després ell a ella.

Segur que només m’ho imaginava. Però durant uns segons em va fer l’efecte que excepte el Fran i el Víctor ningú mirava el partit. Només ho feien veure. L’atenció s’havia desplaçat de lloc. Ho feien veure la Marie i l’Edu, per descomptat, i ho feien veure tots els parroquians i jo mateix. Tot el món pendent d’aquelles dues esquenes, separades amb prou feines per un parell de pams. Menys el Baldiri, que ni mirava el partit ni ho feia veure. Just quan l’àrbitre xiulava la mitja part, va tornar a treure el paquet de tabac i va anar cap a fora. Aquest cop no el vaig acompanyar. Sense apartar la mirada d’aquells dos, em vaig esperar els tres minuts que faltaven i llavors em vaig aixecar amb tots els altres homes i família i vam sortir. Mentre el Víctor intentava demostrar-me els tocs de pilota que feia (un any després ja passava de quinze), el Baldiri va dir, expulsant el fum per la comissura:

–És el trompetista.

–Qui és el trompetista? –va fer la Marie posant-se bé la bufanda, amb gestos visibles de fred.

–El noi que tenies assegut al teu costat.

–Ah. Tenia un noi assegut al costat?

–No te l’ha presentat el teu home?

–No m’ha presentat ningú, el meu home. I menys un noi.

–Fran, l’hi hauries d’haver presentat. Es diu Edu.

L’humor absurd i una mica alcoholitzat del Baldiri ens feia riure.

–Jo quan estic pel Barça només estic pel Barça, ja ho sabeu –va dir el Fran–. Edu, dius?

–Edu, sí –vaig dir–. Te l’he presentat.

–Víctor, tu saps de qui parlen? –va preguntar la Marie.

–Sí. Però no és un noi, sinó un home –va dir molt convençut el Víctor mentre ens passàvem la pilota.

–Un home, oi? –va fer la seva mare–. Ja deia jo. Em sembla que ja sé de qui parleu... És trompetista, doncs?

–Sí –vaig dir– toca la trompeta.

–Marie, no t’has assabentat que ha vingut un trompetista a viure a baix-a-mar? –li va dir el Baldiri.

–Doncs no. Ningú me n’ha dit res.

–Jo també vaig fer un any de trompeta quan era petit.

–Ah sí? I per què vas deixar-ho?

–Perquè molestava els veïns i el meu pare.

–I tenies vocació?

–La vaig desar al calaix, amb totes les altres.

–Per això l’Edu deu haver vingut a Altafulla, per no molestar els veïns ni el seu pare –va fer el Fran.

–No fa gaire cara de dir-se Edu –va dir la Marie.

–És el que ens va dir ell. Edu –va dir el Baldiri–. L’altre dia amb el Marcel vam anar a casa seva i li vam explicar com s’encenia una estufa de llenya.

–Tu l’hi vas ensenyar, i jo la vaig buidar de cendra –vaig matisar.

Em va mirar, tot parat.

–Ah, per això estava tan neta. Ja deia jo. Vas netejar-la tu, doncs?

–No ho va fer ell, no.

–Avui amb aquest fred potser l’ha encesa –va fer el Fran.

–El què?

–L’estufa.

–Segur –vaig dir–. És el dia.

–Per això deu haver vingut a La Torreta a veure el Barça –va dir el Baldiri–. Per fer temps mentre s’escalfa la casa.

–Segur –vaig tornar a dir–. Perquè tampoc fa cara de ser gaire del Barça.

–De l’Espanyol, deu ser –va fer el Fran–. No conec cap trompetista que sigui del Barça.

–El Rudy Ventura –va dir el Baldiri.

En general li agradaven bastant, a la Marie, aquells trios humorístics que improvisàvem de tant en tant. Però aquella nit reia molt més el Víctor que ella, que no parava de queixar-se del fred. Ja en tenia prou. Va dir al Víctor que ens fes abraçades, ella va fer el mateix, i ràpidament van caminar cap al Twingo i van marxar. Nosaltres tres també ho vam deixar aquí. Vam tornar cap a dins i, mentre ens dirigíem a la barra per demanar una altra cervesa, em vaig adonar que l’Edu també se n’havia anat.