Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 18

Se n’havia anat, però allà el tenia un altre cop, a primera hora del matí, assegut a la finestra.

El Barça havia jugat contra el Bruixes de Bèlgica. Ho acabo de buscar al google. Dimecres 29 d’obtubre. Barça, 3 – Bruixes, 0. Partit sense història. Partit per a l’oblit, com dirien, però en canvi a mi em ve de gust encetar aquí el calendari numèric d’aquesta història. Per tant, dijous 30 d’octubre. Havia sortit el sol però seguia fent vent i fred. El mar, en calma. Després de dir-li bon dia, aquest cop va ser ell que em va dir, amb una mitja simpatia que em va sorprendre:

–Haurem de canviar de bar.

Vaig somriure, una mica parat. Vaig anar a buscar el diari i vaig seure a la barra:

–A la plaça del Vents hi tens un altre bar... –li vaig dir, girant-me una mica cap a ell.

–Hi he anat un parell de dies, però no m’agrada tant. Només tenen un diari.

Estava parlador, ves a saber per què. Ho havia d’aprofitar:

–Vas marxar a la segona part... –ni tan sols era una pregunta.

–Ja en vaig tenir prou...

–De què?

Em va tornar el somriure, deixant a l’aire l’ambigüitat. Vaig recordar el moment que parlàvem d’ell, a fora. No crec que ens sentís. Prou feina devia tenir per marxar sense que el veiéssim. Igualment li vaig dir:

–Què, et vas sentir molt atracat?

–Què vols dir?

Atracat no era la paraula: ningú l’havia atracat.

–T’ho dic per insistir que vinguessis a seure amb nosaltres...

–Amb vosaltres?

–El Fran, el nen... després el Baldiri, la Marie... jo...

–Ah, amb vosaltres.

Vaig riure: es creia molt graciós.

–Ho vaig fer només per cortesia –li vaig dir–, perquè poguessis veure el partit de més a prop, però de seguida me’n vaig penedir. No et presentaré a ningú més, tranquil.

Només va aixecar una mica les celles, sense acabar de somriure. No m’acabava d’agradar que els meus acudits li fessin menys gràcia que a mi els seus.

–No has de patir per res –li vaig dir–. El Baldiri és encantador i molt divertit, ja ho veus. I la Marie i el Fran, igual... Ells són els meus amics d’aquí.

Va fer que sí amb el cap, falsament admirat. Vaig ignorar-lo insistint:

–Quan l’any passat vaig venir a viure aquí baix-a-mar no volia saber res de ningú. Més o menys com tu. Ara agraeixo tenir-los com a amics. Perquè els sento com a amics. Me’ls estimo de debò, vull dir.

M’empipava una mica pensar que pogués trobar excessiu o ridícul aquell simple sermonet sentimental. Per això hi vaig tornar, perquè almenys tingués motius per trobar-lo excessiu o ridícul.

–No cal que em miris així. Diuen que a partir d’una certa edat costa molt fer amics de veritat. Jo a ells els sento amics de veritat. M’ha canviat la perspectiva, conèixer-los. I tampoc és que ens busquem especialment. De tant en tant organitzem un sopar o ens trobem pel que sigui, però cadascú fa la seva... Simplement sabem que hi som, i amb això en tenim prou.

Suposo que vaig donar tantes voltes perquè no sabia com demanar-li què li havia semblat la Marie. Vaig girar-me cap al diari, només el temps de tornar-me a girar i dir-li:

–I la Marie, què et va semblar?

–Qui?

–La Marie..., la dona que se’t va asseure al costat... La dona del Fran.

Per un instant vaig pensar que em volia fer creure que no havia sigut conscient que se li havia assegut una dona al costat. Però em va dir:

–Què vols dir què em va semblar?

–Què et va semblar?

–Si em va semblar guapa, vols dir?

Vaig somriure. No volia dir això, esclar. Vaja, em sembla. Li vaig dir que jo també l’havia conegut en un partit de Barça de Champions i el que més em va sorprendre és que fos tan simpàtica. Se’m va quedar mirant, una mica desconcertat, fins que em va dir:

–És francesa, oi?

–Ah, t’hi vas fixar doncs.

–Sí, però a mi em va semblar més guapa que simpàtica...

Vaig riure. Ell també, quasi.

–Es devia inhibir amb tu al costat, però t’asseguro que és simpàtica.

–Me n’alegro.

–Almenys per ser francesa...

No sé si no connectava amb el meu humor, o preferia no fer-ho.

–Mira si és simpàtica –li vaig dir, recordant el primer que me n’havia dit el Baldiri, la qüestió era tornar-ho a intentar–, que ha aconseguit que la gent del poble passés de dir-li la gavatxa a dir-li simplement Marie, o fins i tot Maguí, alguns, amb la erra francesa.

–Que n’estàs enamorat?

Sobretot va ser el to. Em van venir ganes de buscar en el diccionari la diferència entre ironia i cinisme. Davant seu, consultant el mòbil. No m’agraden les persones cíniques. Però tampoc tenia ganes que em desagradés l’Edu, de moment.

–Una mica sí, naturalment –li vaig dir–. És inevitable sentir-se enamorat d’una dona com la Marie. Però també et dic que m’agraden molt el Fran, el nen, el Baldiri...

Anava fent que sí amb el cap, amb aquell posat. En realitat, no m’acabava de molestar aquelles poques ganes d’empatitzar amb el que li deia. Més aviat em sorprenia.

–Tot això t’ho dic només perquè ho sàpigues –li vaig dir somrient.

–Gràcies.

Ens vam aguantar la mirada, res, un instant. Em vaig tornar a girar cap al diari, vaig fullejar un parell de pàgines i aleshores em vaig tornar a girar per dir-li:

–Però tranquil, que ja no et presentaré a ningú més.

M’esperava. Va aixecar el cap del diari i va assentir diverses vegades.

–T’ho agraeixo.

–Només faltaria.