Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 14

Tots tenim el nostre caràcter. Traduint novel·les de vegades m’adono que els personatges ben aconseguits ho són quasi sempre malgrat l’ofici del narrador, com si fossin allà molt abans que l’escriptor es posés a escriure. Almenys amb això he tingut sort. El Baldiri, el Fran, la Marie, hi eren molt abans que jo em posés a escriure. L’Edu, no ho sé. Ara els canviaré els noms, potser, però intentaré no tocar gran cosa per no espatllar-los gaire. La bibliotecària, en canvi, sembla un personatge inventat i sé que per molt que m’hi esforci seguirà semblant inventat. Gradisca, l’he batejada, de seguida sabreu per què. La vaig conèixer el primer any, en ple hivern, quan ja havia anat unes quantes vegades a la granja i almenys havíem fet dos sopars amb la família. La farmàcia de baix-a-mar estava tancada i vaig pujar a la de dalt a comprar uns gelocatils per al típic mal de cap que m’entra quan he de traduir segons quines novel·les. A l’altra banda del carrer, en una placeta, vaig reconèixer l’edifici baixet on sempre hi havia hagut la biblioteca i on alguna tarda ensopida de la meva adolescència m’havia escapat per agafar algun llibre. M’hi vaig acostar, encuriosit. La porteta de sempre em va conduir a la biblioteca de sempre, petita, càlida, anacrònica. Aquesta va ser la primera sorpresa. Vaig trobar molt estrany que, tant que havia crescut Altafulla, la biblioteca seguís sent aquell cau de pols. La segona sorpresa va ser la bibliotecària. No era la velleta de tota la vida, amable i minuciosa, sinó una dona plena, amb un jersei de coll alt ajustat, que feia cara de tot menys de bibliotecària. Com a molt hauria pogut passar per usuària habitual, però no per bibliotecària. De fet, mentre m’encaminava fins al taulell mirant a banda i banda per no mirar-la només a ella, em va fer l’efecte que algú li havia demanat si es podia quedar un moment, que de seguida tornava. Però no: la bibliotecària era ella, i pel posat semblava disposada a defensar el seu territori amb totes les armes.

–Quina sorpresa –vaig dir amb un somriure educat.

–El què? –Ella, quasi a la defensiva.

–Que la biblioteca d’Altafulla segueixi sent la de tota la vida.

–I de moment no està previst que en facin cap de nova...

No sé com dir-ho. Si Federico Fellini hagués triat una bibliotecària per a un dels seus films, l’hauria triat a ella, almenys tenia el volum i aquella sofisticació vulgar d’alguns personatges femenins de les seves pel·lícules. I la coqueteria.

–Tu almenys sí que ets nova, no? –em vaig atrevir a dir-li.

S’hi va posar bé per respondre’m:

–No ho veus?

No dic la mítica estanquera, sinó la no menys mítica Gradisca, més elegant i somiadora. Vaig riure. Em va dir que l’Elisenda, la bibliotecària de tota la vida s’havia jubilat i li havien demanat a ella si podia substituir-la.

–Tu també ets nou, no? –em va preguntar.

Tot això en veu baixa. Al fons hi havia un grupet d’adolescents avorrides que ja havien aixecat el cap, no per recriminar-nos que parléssim sinó molt interessades en el que ens poguéssim dir. Li vaig dir que no gaire nou, només a mitges, que sí que feia poc que vivia a baix-a-mar, però que des de petit havia estiuejat a Altafulla amb la meva família, i que a les tardes pujàvem de tant en tant al poble, ja fos per fer una orxata a la Perla, per comprar carn, o per passejar per la vila closa fins al castell mentre fèiem temps per anar a missa o, ja de més gran, jo sol per anar a buscar algun llibre a la biblioteca, quan hi havia l’Elisenda. Em va voler mirar millor i va fer que no, que no em tenia vist. Una mica vergonyós li vaig dir que havien passat molts anys, i perquè no em seguís mirant li vaig demanar si podia donar-hi un cop d’ull, i em va dir que endavant.

Vaig estar un quart d’hora passejant-me pels diferents prestatges, molt més pendent de la Gradisca que dels llibres, fins que per a sorpresa meva vaig ensopegar amb els Contes de John Cheever, en traducció excel·lent del meu amic Jordi Martín Lloret, i va ser l’excusa perfecta per buscar un lloc per seure. Ves a saber què hi feia un llibre com aquell en una biblioteca com aquella.

Em vaig posar a l’altre extrem de les adolescents, no de cara a la Gradisca però tampoc d’esquena, perquè ens poguéssim llançar miradetes, i ens en vam llançar, almenys fins que em vaig submergir de nou en «El nedador», un dels millors contes que s’han escrit mai, i em vaig oblidar una mica de tot. No vaig reaccionar fins que la vaig veure moure’s a prop meu per dir-me que era l’hora. No sé si és el que buscava però ens havíem quedat sols. Li vaig dir si em podia endur el llibre i em va dir que si li deixava un DNI, esclar. I que si no també, que ja l’hi duria. Em va fer la fitxa allà mateix, i vaig tenir la sensació que a part d’escriure el meu nom també es fixava en la meva edat. Però només em va dir:

–Veig que ets de Terrassa.

–Sí, oi?

Després de demanar-me el número de telèfon, em va dir que tenia dues setmanes però que esperava que no trigués tant a tornar.

–Alguna excusa trobaré –li vaig dir.

Ja recollia. No me’n vaig saber anar sol. Vaig acompanyar-la fins a la porta, dissimulant. Un cop a fora va tancar amb una clau petita, i em va dir:

–Si la deixés oberta tampoc no entraria ningú.

No sé si va ser l’aire de tardor, el perfum suau d’aquella dona o les campanades de l’església que es van posar a tocar en aquells moments, que de cop em van venir unes ganes infinites de follar.

–I què hi fas, vivint aquí a Altafulla?

–Tradueixo.

Vam parlar uns minuts, sense moure’ns de lloc. Li va interessar molt que jo fos traductor, no tant com al Baldiri, però bastant més que a la resta de la colla. El meu desconcert anava en augment. La Gradisca seguia sense fer cara de bibliotecària, però sense deixar de fer aquella mica de comèdia, només amb aquella poca estona drets em va demostrar més empatia i sensibilitat que cap de les bibliotecàries amb qui m’he creuat mai. I cap ganes de marxar. Li vaig estar a punt de dir si volia prendre alguna cosa. Però em va fer por que es perdés l’encant d’aquell moment i li vaig fer un gest amb la mà, com si fos molt més lluny del que era, i me’n vaig anar. Hi vaig tornar l’endemà, amb l’ordinador, però bastant tard, només perquè em tornés a dir que era l’hora de plegar. I perquè entengués, esclar, que l’excusa havia sigut només ella. No tinc clar que hagi sigut el somni de qualsevol adolescent fer-s’ho amb la bibliotecària. En tot cas ho va començar a ser per a mi a partir d’aquells instants. Vaig guardar l’ordinador, vaig amagar-me entre els prestatges i en vaig sortir amb dues novel·les de la Rodoreda.

–Tens bon gust –em va dir.

–Gràcies –li vaig dir–. I tu?

–El meu gust és molt variable...

–Quins autors t’agraden?

Em va mirar fixament i em va dir:

–La Rodoreda m’agrada, eh. Però també soc molt de Ken Follet.

Primer el cor em va fer una sotragada. Després em va venir un riure, al qual es va afegir la Gradisca, però una mica distanciada. Però també soc molt de Ken Follet no era una frase per expressar la predilecció per un autor sinó una proposició en tota regla. Vaig decidir estar a l’altura i no esperar-me un tercer dia. Ella ja havia fet prou passos; ara em tocava a mi

–Qui t’espera a casa? –li vaig preguntar.

–Ningú.

–No estàs casada?

–Sí, però no m’espera ningú.

Estava massa espantat per riure. Vaig mirar el mòbil: només podien ser les vuit del vespre. Un cop a fora li vaig dir que tenia el cotxe allà i em va acompanyar. Fins a la via del tren vam avançar en silenci, un cop vam entrar a baix-a-mar ens vam relaxar i vam decidir parlar com si interpretéssim una pel·lícula de sèrie B o de Kaurismäki, suposo que per dissimular l’impuls que ens duia cap a l’apartament.

–Ets un home afortunat –em va dir mentre giràvem pel carreró cap a la porta de baix.

–Ah, sí?

–Tenir una casa davant del mar, per tu sol.

–No et pensis; avui soc afortunat.

A dalt la vaig convidar a una infusió de gingebre i ens hi vam posar amb una certa urgència. Perquè fos una mica menys fred ens vam fer petons, i vam deixar que fos l’altre qui ens despullés. Però no era gens fred. Gens fred.