Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 20

No tenia previst anar a Barcelona fins a la setmana següent, per veure l’editor i tot plegat, però hi vaig anar l’endemà mateix. És un tret que detesto del meu caràcter, la impaciència, una certa obsessió per complaure els altres. 11 de novembre, dimarts. Vaig fer un cafè amb l’editor, ràpid, gairebé només per brindar per la traducció de L’étranger, vaig travessar corrents la Diagonal i em vaig ficar al Decathlon de L’illa. Feia un dia fabulós. No parlaria del dia que feia si no fos important per a aquesta història; però després d’unes setmanes de vent i bastant fred, s’havia instal·lat un anticicló d’aquells de tardor que sembla que no se’n vulguin anar i provoquen el comentari unànime de sembla que hagi tornat l’estiu. Com tot el que tenen al Decathlon, n’hi havia de dues menes, de frontals, el car i el barat. Ara sí que tenia una excusa per escriure a l’Edu. Dues fotos i aquest missatge: «No et pensis que he baixat al Decathlon per tu», amb ironia, encara que tampoc m’importava que ho pensés. «Tria’n un». No va trigar ni mig minut. «El barat». Ja que hi érem: «Seràs a casa aquest vespre?». «Sí». Vaig imaginar-me que aquest laconisme responia al fet que estava assajant. Em vaig esperar al tren, ja de tornada, per escriure-li això, sense precaucions: «Vols que anem a córrer avui mateix i així ja l’estrenes?». Ni mig minut: una simple emoticona del dit polze. Vaig riure. Em quedava encara mig trajecte, el tren passava pels túnels del Garraf, on mai hi ha cobertura. Vaig començar a rumiar i a escriure una frase molt llarga, només perquè tingués l’ocasió de rematar el gag amb una altra emoticona o un monosíl·lab, però ho vaig deixar estar.

«Et va bé a les 7.30?».

«Ok».

No volia que se’m notés la il·lusió. Només una mica. Tampoc és que estigués molt il·lusionat. Però sí, em feia gràcia anar a córrer amb l’Edu. El missatge següent l’hi vaig enviar quan faltava un minut per a dos quarts de vuit, anant cap a casa seva, amb els dos frontals a la mà. «Estic arribant». No em va respondre. Primer vaig sentir el cop de porta i un soroll de claus caient a terra i l’arrossegar d’una pedra, i després el vaig veure apareixent des de les escales, aparentment distès, amb pantalonets i unes vambes grogues, com si no es refiés del frontal. Amb qualsevol altre amb qui haguéssim anat a córrer per primera vegada ens hauríem donat la mà. Amb l’Edu vaig preferir entregar-li el seu llum i, ja que l’hi havia anat a buscar a Barcelona, fer-li aquesta petita broma:

–No en tenien de la mida del teu cap.

Em va somriure, una ganyota. Fent servir d’exemple el meu –que era el mateix– li vaig explicar els tres botonets que tenia segons la intensitat de llum que necessités, i ell mateix se’l va ajustar i va clicar alternativament els tres botonets.

–Vols dir que fa llum?

–Espera’t que siguem al bosc.

–Gràcies. Després t’ho pago.

No me’l va pagar, mai. Vam caminar en silenci fins al final del carrer i abans d’arribar a la cantonada, vam començar a córrer en direcció a Tamarit. No és fàcil acordar un ritme quan vas a córrer amb algú per primera vegada i per uns instants se’m va acudir que amb l’Edu ens seria impossible. Mira que pensar el primer dia que s’assemblava a mi. No teníem res a veure, ni tan sols físicament. Més o menys érem igual d’alts, però ell era més prim, i alhora més pesat, o almenys ho semblava, potser a causa dels peus, dues autèntiques llesques predisposades a ensopegar fàcilment, vaig pensar. Com a trompetista potser t’enredava, com a runner no gaire. Per dir alguna cosa li vaig preguntar quanta estona volia fer i em va dir que no passéssim de quaranta minuts. Vaig mirar el rellotge i vaig posar el cronòmetre. Vam vorejar la plaça dels Vents i fent drecera ens vam dirigir fins a l’estació i ens vam ficar pel camí de terra que surt des d’una gran figuera perquè pogués començar a fer servir el frontal des del primer moment.

–Em confirmes que no ens sortirà cap animal? –em va demanar, clicant el botó que feia més llum. Me’l vaig mirar, un instant. Crec que m’ho preguntava de debò.

–T’ho confirmo. Com a molt algun runner com nosaltres.

El vaig fer riure, bastant més del que havia previst. Però era un riure nerviós, m’imagino que va pensar que entre que t’aparegui un animal i un runner en realitat no hi ha gaire diferència. Semblava realment expectant, o emocionat, i durant una bona estona va estar movent el cap d’una banda a l’altra, enfocant enllà i aquí, com una criatura.

–Què tal? –li vaig dir quan no havíem corregut ni tres-cents metres.

–Bé.

Vam córrer un quilòmetre completament en silenci i crec que sense adonar-nos-en vam trobar una cadència que ens anava bé a tots dos. A mi ja m’anava bé anar en silenci. El vespre era màgic, com tots els vespres de novembre a Altafulla. La quietud fabulosa dels camps, l’horitzó matisat de vermells, les olors, no calia que diguéssim res. Vam fer els quatre revolts amples que té aquest camí envoltat de sembrats fins que vam arribar al búnquer, la roca que separa la platja d’Altafulla de Tamarit, davant de l’espigó, i sense acabar d’entrar a la platja, de seguida ens vam ficar per un caminet de canyes i joncs acotat per una barana de fusta, molt estret, que ens va obligar a posar-nos en fila índia, jo vaig passar davant i en aquell moment de dins la foscor vaig veure els fosforescents de dos ulls verds que es van amagar de seguida.

–Ho has vist? –li vaig preguntar.

–El què?

–Les dues llanternes.

–Quines llanternes?

–Eren els ulls d’un gat, ja s’ha amagat.

–No fotis.

Em vaig girar, somrient.

–D’un gat, eh. En aquest revolt sempre n’hi ha un. No m’he recordat de dir-t’ho. Disculpa. El pobre té tanta por que només veure’t ja s’amaga. No pateixis.

Em vaig haver d’aguantar el riure. Darrere meu sentia que el seu esbufec era més de por que de l’esforç. Per no fer-lo patir, vaig augmentar una mica el ritme fins que de seguida vam aparèixer a un camp de sembrats i es va tornar a posar al meu costat. Me’l vaig tornar a mirar:

–Què?

No em va dir què. Perquè estigués tranquil li vaig dir que a l’hivern, a baix-a-mar, hi havia més gats que persones i que alguns es perdien pels camins, i que jo el primer dia també em vaig endur un ensurt. No semblava gaire tranquil. A la nostra dreta, s’estenia un camp amb unes vistes gairebé oníriques del castell d’Altafulla, il·luminat de groc, però ell no parava d’enfocar els esbarzers de la nostra esquerra com si busqués els ulls de qualsevol altra bèstia.

–A l’altra banda de totes aquestes bardisses hi ha el riu Gaià –li vaig dir.

–No sento res –em va dir al cap d’un moment.

–No sents res perquè l’aigua s’està quieta. És la part de la desembocadura.

Vam arribar al final del sembrat, vam fer una baixada un pèl abrupta i ens vam tornar a endinsar per una zona novament frondosa, en direcció al riu.

–Tots aquests camins a l’estiu són impracticables de la gent que hi ha –li vaig dir perquè veiés que malgrat la foscor no hi havia cap perill, i per acabar de calmar-lo durant uns minuts li vaig explicar quatre coses d’aquell territori, del Gaià, de la desembocadura, de la vocació dels quatre ecologistes de sempre de protegir la zona de les agressions dels de sempre, etcètera, fins que vaig considerar que ja havia parlat massa i vaig tornar a callar.

–Què, ja t’ha passat la por? –li vaig dir quan enfilàvem el camí que passa per darrere del càmping de Tamarit, ja una mica més clar.

–Sí, però no paris de parlar.

Vaig riure. I per un segon, vaig tornar a dubtar de si ho havia dit irònicament o de debò. Vaig deixar de parlar, a veure si m’ho aclaria, però va decidir no aclarir-m’ho i vam seguir corrent en silenci fins que després de vorejar el càmping de Tamarit de cop vam arribar davant del mar. Una aparició. Un xivarri escandalós. Una roca imponent. Vaig girar un moment el cap, per veure quina cara feia. Feia cara de cansat, però també em va semblar que li brillava una espurna d’alleujament. Prova superada. L’un al costat de l’altre vam travessar els vint-i-cinc metres de platja fins a la roca que queda sota del castell, jo la vaig tocar amb la punta dels dits, com demanava la tradició o superstició de tots els que arribàvem a peu fins aquí, almenys és el que feien els meus pares, i girant a mà esquerra vam seguir corrent, ja de tornada, cap a Altafulla.

–Diuen que porta sort.

–El què?

–Tocar la roca.

Es va girar, i per un instant vaig pensar que recularia per tocar-la ell també. Però no ho va fer i vam seguir endavant. Com que no m’importava que alguna onada em pogués llepar els peus, ni que semblés molt més alt que jo, no només vaig triar el costat de l’aigua sinó que em vaig aturar un segon per treure’m d’una revolada les vambes i els mitjons, quasi com invitant-lo a fer el mateix. Naturalment, tampoc em va imitar. Ni tan sols va apagar de seguida el llum del frontal sinó que es va esperar ben bé fins que les llumetes de la petita civilització que s’albirava davant nostre el van convèncer que ja no hi havia perill de res. Segurament, si l’últim tram no et regalés aquest paisatge, no hi aniria tan sovint, a córrer pel bosc: el mar, l’escuma constant, les estrelles, i aquella nit, apareixent des de l’horitzó, una lluna com un sol.

–Què tal?

–Bé.

Ja no vam dir res més. Respectant el seu ritme, vam fer tot el revolt de la platja passant per l’espigó, el Marítim, el començament del passeig, tota la renglera de casetes blanques, el pont de pedra, el meu apartament, el carrer de La Torreta, la caseta de la Creu Roja, fins que a l’altura del xiringuito vaig mirar el rellotge i li vaig dir que portàvem trenta-vuit minuts corrent, i vam anar parant, cadascun pel seu compte. Vaig allunyar-me uns metres i vaig tornar, sense acabar d’acostar-m’hi:

–Bé, no?

Esbufegava molt més ell que jo. Però se’l veia content, o mig content.

–Un altre dia ho proves sol –li vaig dir.

Em vaig treure el frontal i el vaig tirar a la sorra. Havia arribat el moment d’anar a la meva: em vaig treure la roba, la samarreta, els pantalons, els calçotets, i vaig anar entrant a l’aigua.

–No et banyes, tu? –Em vaig girar encara amb mig cul a fora.

Crec que el vaig deixar més parat que jo què sé, perquè va trigar una bona estona a dir-me:

–No està freda?

–Està boníssima!

Em vaig tirar de cap, vaig nedar unes quantes braçades i vaig tornar a sortir. L’aigua no estava freda, però s’endevinava que estava a punt d’estar-ho. L’Edu ni s’havia mogut.

–També et fan por els animals marins? –vaig cridar.

–Em fas por tu, idiota!

Vaig riure, amb ganes. Em vaig tornar a capbussar i uns metres enllà vaig tornar a sortir. Estava convençut que aquest cop tampoc m’imitaria, però al final es va anar traient la roba a poc a poc, com amb recança, i amb la mateixa recança es va anar ficant a l’aigua, això sí, amb els calçotets posats.

–Et banyes amb calçotets? –li vaig estar a punt de dir, però vaig preferir deixar-lo estar i que gaudís del bany tranquil·lament.

Silenci. Tot el mar per a nosaltres, i la lluna que s’anava enfilant. Mig ocultant les estrelles hi havia grumolls de núvols que no feien presagiar que l’endemà es llevaria plovent i no pararia de ploure en tot el dia. Potser ens hi vam estar un quart d’hora, sense dir res. Entre l’Edu i jo hi havia una bona distància però era tan gran el silenci que qualsevol cosa que ens haguéssim dit hauria sonat a confidència.

Vaig nedar cap dins, vaig fer una estona el mort, i vaig anar tornant.

Primer vaig sortir jo, arrossegat per les onades. I després ell. No sé si per trencar aquell silenci, mentre em vestia al final li vaig dir:

–Què, com va la trompeta?

–Bé.

L’Edu havia agafat la seva roba i s’eixugava amb petits copets. Després es va posar les vambes i la samarreta mig xopa.

–Així ets trompetista, doncs?

–Què vols dir?

Amb els cabells xops, el seu atractiu encara era més visible. El bigotet li conferia un matís d’home antic, disposat a posar-se en guàrdia.

–Si vius de la trompeta, si t’hi dediques.

–M’hi dedico, però no visc de la trompeta.

–I de què vius?

–De l’aire.

Vaig riure: esclar, de l’aire. Vaig agafar les vambes i ens vam encaminar cap a una de les dutxes.

–I ets bo o no? –li vaig dir mentre em treia la sorra dels peus–. No em vas contestar, l’altre dia.

Em vaig girar. No sé com em mirava. Em va dir:

–I tampoc ho faré ara.

–No saps si ets bo?

–No soc bo, tranquil.

Em feia gràcia, però no el volia molestar més, i al final li vaig dir:

–Saps que de petit jo vaig tocar un any la trompeta?

Ni ho sabia ni li importava, per la cara que va fer.

–No t’ho dic de conya... –vaig dir–. El meu pare volia que els meus germans i jo toquéssim un instrument i jo li vaig dir que volia tocar la trompeta. Li vaig donar un ensurt, a l’home, però perquè no fos dit em va acompanyar a la botiga i me la va comprar. Un any, vaig aguantar. Entre el meu pare, que li feia venir mal de cap, i un veí fanàtic que picava contra la paret, me’n van fer passar les ganes... Llàstima, perquè m’agradava molt.

No em va semblar que fos una anècdota sense importància, però va decidir no fer-me cas, o almenys no va fer cap cara.

–A tu no et va passar? –li vaig preguntar.

–El què.

–Un pare, o un veí, que no volgués sentir-te...

No em va contestar.

–A què et dediques, tu? –em va preguntar.

Vaig somriure.

–Soc traductor.

–De què?

–De literatura sobretot.

–Ja deia jo.

–Què deies?

No em va dir què deia.

–Traduir és trair, no? –em va preguntar.

No m’esperava que tirés del tòpic, quasi que em va decebre. Em van venir ganes de canviar de nou de tema, com feia ell, i tornar a la trompeta. Però li vaig dir:

–Al contrari. No conec un exercici de fidelitat més gran que el de traduir. De vegades penso que és exagerat.

–El què?

–La fidelitat que practiquem alguns traductors. Una altra cosa és que l’obra tingui gaire a veure amb l’original. De fet, anant bé no hauria de tenir-hi res a veure.

Com que no sabia com em mirava, vaig afegir:

–Traduir és fer tota una altra obra. Però això no és trair. Trair seria fer la mateixa. La majoria dels autors no suporten el que han escrit i la feina dels traductors és fer-ne una de nova, perquè se sentin una mica menys avergonyits.

Em vaig esperar que somrigués: no ho va fer.

–No et passa, a tu, tocant la trompeta –vaig insistir–, que com més et vols assemblar a un o altre músic menys t’hi assembles i has d’acabar fent la teva?

Una mica de gràcia sí que li feia. Però com si no volgués somriure davant meu va començar a enfilar el camí de casa seva i no va ser fins que era un tros enllà que em va dir:

–En principi no intento assemblar-me mai a ningú.

No em vaig poder aguantar el riure.

–No cal que ho juris! –li vaig dir mentre travessava descalç el caminet de la zona de pícnic i pujava els tres graons del passeig. Si l’Edu fins al seu apartament tenia uns setanta metres, jo en tenia una mica més del doble. Vaig entrar a casa desconcertat. Entre content i desconcertat. Havíem anat a córrer junts i ens havíem banyat junts sota el mateix cel. No tenia clar si tot plegat ens havia unit o ens havia separat encara més. Més lluny no. El seu crit d’idiota encara em feia gràcia. Això era una aproximació en tota regla. Aquell mig somriure final. Aquella conversa a les fosques. Vaig obrir el mòbil. L’Edu estava en línia. Vaig observar la seva línia imaginant que ell observava la meva. Vaig començar a escriure una petita broma, o buscar la foto d’un gat per enviar-l’hi, però ho vaig deixar estar. Vaig tenir dubtes fins que vaig deixar de tenir-ne: en realitat no s’havia trencat el gel. La part del gel de l’Edu que a mi m’hauria agradat desfer seguia sent de gel.