Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 11

Si em fan pensar en una persona bona i noble –a la manera, per exemple, del Pierre de Guerra i pau, el personatge de Tolstoi, a qui el príncep Andreu diu no et casis mai, si no tot allò noble i bo que hi ha en tu morirà–, penso en el Baldiri. Si fins i tot el nom té una ressonància russa. Des d’aquell dia, baix-amar per mi va passar de ser un lloc solitari i inhòspit a un lloc igualment solitari però una mica menys inhòspit. De fet, si no l’havia vist abans és perquè no l’havia volgut veure, perquè a partir d’aquell matí me’l vaig començar a trobar per tot arreu, si no cada dia, gairebé, a La Torreta, a mig matí o havent dinat fent el cigaló i el cigarret a fora, o passant de lluny amb la seva carraca plena de trastos, o amb la bicicleta, també de passeig, com la de l’Edu, o comprant al colmado o traient diners, o feinejant a la paret exterior d’algun apartament. De vegades tenia la sensació que només que aixequés el cap ja el veuria, i si efectivament el veia i no era gaire lluny, feia una cosa que no hauria fet amb ningú més, que era no passar de llarg fent veure que no el veia, sinó cridar-lo:

–Baldiri!

I si era relativament a prop fins i tot m’aturava uns segons i hi intercanviava quatre disbarats.

L’endemà mateix de la nostra primera trobada, per exemple, me’l vaig topar enfilat a una escala col·locant unes lones a la barana d’un balcó perquè no es taqués, i quan em va veure em va mostrar una alegria com si fes deu anys que no em veia.

–Marcel! Xato, què dius!

Xato: li encantava dir-me xato. Havia arribat feia uns vint anys, no directament de la Barceloneta, sinó de Pamplona, i no era independentista, ni unionista, sinó tot el contrari, i sobretot no semblava disposat a prendre partit ni pels uns ni pels altres, sinó per nosaltres i prou, els seus amics de baix-a-mar, ja que bona falta ens feia que algú prengués partit per nosaltres. Es trobaven –els seus amics, abans que jo arribés– cada dissabte per fer el vermut, en un dels dos bars de la plaça dels Vents, o a la mateixa Torreta, i encara que jo no tenia cap intenció de conèixer-los, un dissabte de finals de novembre que travessava distret la plaça dels Vents, vaig sentir que em cridava:

–Marcel!

Quan el vaig veure, enmig de dues taula ajuntades, envoltat de gent, em van venir ganes de tornar-li el gest i prou i seguir cap a una altra banda. M’hi vaig apropar amb precaució, dissimulant la mandra i suplicant-li amb els ulls que no em presentés.

–Us presento el Marcel –va dir–. Diu que és mig altafullenc...

Entre riures, vaig encaixar amb els homes i vaig encaixar amb les dones, negant-me a ajupir-me per fer els dos petons convencionals, una mica per mandra o vergonya, una mica perquè en una tertúlia de ràdio de dos dies abans havia sentit dir a una feminista que fer petons a les dones és un gest masclista, no havia entès gaire per què, fins que la Lil, la tercera noia em va dir, sens dubte ja pels efectes de l’alcohol, escolta tu, no fas petons a les noies?, i no vaig tenir més remei que ajupir-me, primer per fer-li els dos petons a ella, i després recular per fer-los a la Conxita i la Carme.

–El Marcel és traductor –va dir el Baldiri–. Traductor literari. Dels bons. Si algun dia llegiu una traducció que no us sembli una traducció és que és seva.

–No li feu cas.

Per sort, que jo em dediqués a la traducció literària no els va semblar ni una quarta part d’extraordinari del que l’hi havia semblat al Baldiri, només vaig haver de donar quatre explicacions bàsiques i al cap de mig minut vaig deixar de ser el centre d’atenció. Discutien, no sé de què, però discutien. Me’ls vaig mirar, un per un, mentre discutien. Vaig demanar una copa de vi, i una hora després encara discutien. Cadascú aportava la seva versió del món, algunes de tan estrambòtiques que segons com em feia l’efecte que es tractaven d’animals diferents. No sé d’on havia sortit, aquell grup. Per un segon vaig témer que fossin precisament això, un grup, una colla –la colla del Baldiri– i per tant que em volguessin incorporar a files, però de seguida –no aquell dia sinó els següents– ja vaig veure que només es trobaven espontàniament per fer el vermut els dissabtes i alguns diumenges, i no sempre els mateixos. Vaig aprofitar una pausa per dir, finalment:

–Tots vosaltres viviu a Altafulla? –I perquè veiessin que a part de reservat també tenia el meu humor, vaig afegir:– I on us amagueu durant la setmana?

–Lo mismo que tú! –em va deixar anar el Richard, amb el seu accent inconfusible–. Nos encerramos en casa para hacer bondad. Ya tenemos una edad!

No vaig aconseguir apartar-los de les seves discussions, i vaig demanar un altre vi. Suposo que perquè no em sentís al marge, la Lil m’anava llançant petites fletxes en forma de preguntes i jo les hi anava contestant amb esportivitat, i recordo que per un instant vaig pensar que llàstima que estigués tan malmès perquè hauria sigut genial tenir una història amb una veterana de guerra amb aquella espurna tan divertida.