Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 19

Tinc la teoria que als mals escriptors se’ls nota molt l’ofici; i que als bons no se’ls nota senzillament perquè no en tenen. I vet aquí una paradoxa, ja que per escriure una bona novel·la cal tenir molt d’ofici, amb la qual cosa podríem deduir que les bones novel·les estan escrites per mals escriptors, i les dolentes per escriptors notables. Sé que és una teoria que no hi ha gaire per on agafar-la, però a mi em serveix com a traductor. Ras i curt: si al davant hi tinc una novel·la en què es nota molt l’ofici, procuro fer una traducció en què la sensació d’ofici es dilueixi. I, en canvi, si hi tinc una obra on no hi ha ofici per enlloc, procuro posar-n’hi una mica.

El dimarts 4 de novembre vaig rebre un correu d’un editor important, molt amic, en què sense ni saludar-me em deia això: «Marcel, et veuries amb cor de traduir L’étranger?». Vaig enviar-li la resposta immediatament, tirant del mateix laconisme: «La novel·leta del Camus?». «La mateixa». «No». Em vaig haver de posar la mà al pit per por que el cor me’n sortís. No m’ho creia; vaig témer que fos una broma. L’havia esperada tant, aquesta proposta. Les vegades que m’havia ofert voluntari per traduir-la! La novel·leta del Camus era la meva obra de capçalera des dels vint anys. Literalment: des de llavors sempre l’he tinguda al capçal del llit, i tot i que l’he llegit un munt de vegades, sencera o a trossos, sentia que encara la tenia pendent. Per fi l’editor havia decidit escoltar les meves pregàries. Menys el cava al congelador per celebrar-ho, tenia a punt totes les eines. Per exemple, la versió en català de Joan Fuster. La vaig amagar en un calaix. Vaig agafar la versió francesa i vaig traduir-ne dues pàgines. Vaig treure del calaix la versió de Joan Fuster i les vaig comparar. Des del títol mateix ja era diferent. Fuster l’havia titulada L’estrany, jo L’estranger. Vaig editar per sobre les dues pàgines i les vaig enviar a l’editor. «Bravo!», em va respondre, previsiblement, tot i que estava convençut que ni se les havia llegit. «Per quan la vols?». «Per quan la tinguis. De moment no ho diguis gaire... Per si de cas».

A ningú. No vaig començar a fer bots d’alegria perquè era una alegria massa íntima. Ni tan sols em vaig posar a escriure als amics per compartir-ho, com havia fet altres vegades. Ni al Baldiri, ni a la Marie. Ni al meu germà, ni al meu fill. Per si de cas. Sense ser supersticiós, en aquells moments em vaig disposar a ser-ho. Vaig apartar de la taula –és una manera de dir– les traduccions que tenia en dansa i m’hi vaig posar com si l’hagués d’entregar l’endemà al matí, fins que de cop em vaig aturar. Quina pressa tenia? No ho pensava gaudir? Vaig tornar al principi: L’estranger o L’estrany?

Si em posés a pensar en qui dels dos era més estranger, si l’Edu o jo, tindria feinada. Tots dos ho érem molt, però cap dels dos ho era a la manera del Meursault. L’Edu estava obsessionat a tocar bé la trompeta; i jo a fer traduccions més memorables que l’original. La vida no ens era indiferent, a cap dels dos. Segurament al Meursault tampoc, però sí que l’hi comença a semblar la vida que du i la vida dels altres. Amb això l’Edu retirava més al Meursault, almenys en una part; a ell tampoc semblava que li importés gens la vida dels altres, especialment la meva. Ves a cagar, pensava ara quan me’l trobava cada matí a La Torreta, després de saludar-nos amb un mínim gest. Si no tens ganes que m’acosti, no m’acostaré. No m’hi vaig acostar fins que una nit benigna de novembre –el 10, dilluns– ens vam tornar a creuar corrents pel carrer paral·lel a la via del tren, a dos-cents metres de l’estació, més o menys al mateix lloc on ens havíem creuat la primera vegada. Jo duia un llum frontal i em vaig haver de treure els auriculars perquè em repetís el que m’havia dit:

–Que vas a la mina?

–Més o menys! –Li vaig tornar el somriure, però sense parar de córrer i pensant, ves a cagar, capullo.

Al matí, quan me’l vaig trobar a La Torreta, un altre cop va ser ell que va aixecar el cap del diari per dir-me, tot encuriosit:

–On anaves amb el frontal?

–A la mina, ja t’ho vaig dir –vaig anar a agafar el diari i a la tornada li vaig dir, asseient-me a la barra–. Anava cap a Tamarit a través del bosc.

El gest de sorpresa el va delatar.

–Que hi ha boscos, a Altafulla?

–Uns quants, sí... Tens aquest de Tamarit, que passa per la desembocadura del Gaià, el de Sant Antoni, dalt a l’ermita, un que pots trobar camí del far de Torredembarra.

–Però són boscos boscos?

–Són camins que passen per zones envoltades de vegetació, esbarzers, sembrats, petites pinedes. Sant Antoni sí que és més bosc. I si vas seguint la línia del mar cap a Tamarit en direcció a la Mora, te’n trobes uns quants. I a la Mora tens el mític bosc de la Marquesa.

–Per què, mític?

–Perquè sí.

Vaig riure.

–I no et fa cosa?

–Què vols dir?

–Jo què sé... Que et surti algun animal perillós...

Vaig tornar a riure, l’ocurrència no era per a menys. Perquè a més m’ho preguntava de debò. No animal, sinó animal perillós. Se’n va adonar, perquè de seguida es va començar a gratar els cabells del clatell, i va dir:

–És que soc molt urbà, jo. Però ha de ser guapo...

Aquell petit entusiasme infantil em va cridar molt l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat. Però primer em vaig acabar el cafè d’un glop i em vaig posar dret, per si havia de sortir corrents.

–Vine un dia, si vols –li vaig dir buscant una moneda a la butxaca–. Et compres un frontal al Decathlon i si vols t’ensenyo algun d’aquests boscos...

La proposta el va agafar a contrapeu. Es va tornar a gratar el cap; no crec que tingués polls, semblava més aviat un gest de timidesa, o d’indecisió.

–Vaig molt poc a Barcelona i anar al Decathlon em deprimeix –em va dir.

–Potser si vas al basar xino de la carretera trobes alguna cosa –i abans que em digués que això també el deprimia, vaig proposar–: Si vols te’l compro jo. Vaig sovint a Barcelona; a mi m’encanta anar al Decathlon.

Abans ho hagués dit. Va fer un gest que em va deixar encara més parat; es va treure el mòbil de la butxaca i em va demanar el telèfon. Si ell volia fer veure que era un gest natural, jo vaig fer el mateix. L’hi vaig dictar, número per número. Em va fer una trucada perduda, i quan va comprovar que efectivament el mòbil em vibrava, em va dir:

–Ara ja ens tenim –com remarcant la ironia, suposo que per compensar aquell abrandament sobtat.

Vaig dir, dissimulant el desconcert:

–Doncs quan el tingui et dic alguna cosa.

Els ulls, l’expressió, tot ell. Es va afanyar a endreçar aquella emoció tornant a un to neutre. Em va dir:

–Em fa gràcia anar a córrer pel bosc, de nit.

Ens vam aguantar la mirada, un segon. No cal que et justifiquis, li vaig estar a punt de dir. Li vaig dir:

–No deus ser tu, l’animal perillós, oi?

Va riure, inesperadament. O almenys em va ensenyar les dents, una mica, i em va semblar que no les tenia gaire ben posades, i vaig pensar que potser era per això que mai reia obertament. Primer vaig pensar això, i tot seguit vaig pensar que algú li havia trencat la cara, com al Chet Baker –amb dents ben posades o no, no era difícil imaginar que algú li havia trencat la cara, a l’Edu– i que no només era per això que no reia, sinó per això que havia vingut a viure a baix-a-mar. No vaig pensar res més. Sense donar-li temps de canviar de posat, me’n vaig anar. Només arribar a casa, el primer que vaig fer va ser registrar-lo a l’agenda. Edu, el trompetes. I entrar al seu whatsapp. Una foto quasi de carnet, mirant fixament endavant. Només hi faltava afegir «Se busca». No podia estar feta seriosament, aquella foto, però sens dubte era ell. De frase no n’hi havia cap. I’m using WhatsApp. Em van venir ganes d’escriure-li alguna cosa, només per saludar-lo. Però em vaig aguantar. Ara que l’havia deixat rient a contracor, no calia donar-li l’oportunitat per tornar-me-la. Me’l vaig estar mirant una llarga estona, fins que vaig tenir la sensació que ell també em mirava a mi. Trompetista, atractiu, irònic i inesperadament poruc.