Читать книгу El mar de cap per avall - Pep Puig - Страница 13

Dividir les dones entre simpàtiques i antipàtiques pot semblar excessiu. Però és una divisió que pots fer sense dificultats. Les dones simpàtiques ho són amb tothom, no fan distincions. Les dones antipàtiques només es fan les simpàtiques amb qui volen elles, i és això el que molesta, o almenys el que em molesta a mi. Personalment sempre he sentit una gran atracció per les dones simpàtiques –i també per les antipàtiques, que diria algun amic maliciós, però no, molt més per les simpàtiques–. I, en contra del que pot semblar, crec que tenen molt més misteri que les dones antipàtiques.

Al matí, només llevar-me, vaig enviar un missatge al Baldiri perquè em digués on era la granja del Fran i la Marie. Tenia un motiu per anar-hi, però el podia dissimular darrere d’un munt d’excuses sense que semblessin excuses. La principal, que tenia el rebost completament buit, i que no em podia esperar ni al mercat de dimarts ni anar al Mercadona o al Caprabo a comprar una verdura de qualitat dubtosa.

Interpretar una localització del google maps d’un territori que coneixes tan bé no és una tasca fàcil. Valdria més que m’hagués dit ves a buscar el camp de futbol d’Altafulla i un cop allà agafes el camí de pedra seca que passa per darrere, ves tirant enllà fins que no puguis més, llavors gira a mà dreta i ja ho trobaràs. Hi vaig anar per on m’indicava el mòbil, és a dir, per l’altra banda, i això em va obligar a sortir d’Altafulla per la carretera d’àlbers, fer la volta a la rotonda de l’autopista, tornar enrere i encertar l’entrada del camí, i com que no la vaig encertar, haver de tornar a la primera rotonda, després a la segona, i tornar-ho a provar, el primer trencall després del cementiri de Torredembarra a mà dreta i cent metres de camí enllà un altre cop a mà dreta. Allà la tenia, una porta metàl·lica ben oberta, i una paret de grafitis pintada amb un parell de gallines, una cistella plena d’ous i altres motius campestres. Jo no hi havia estat mai, però em sonava dels meus pares, la meva mare sempre em parlava d’una granja que quedava entre el cementiri d’Altafulla i el cementiri de Torredembarra on compraven la fruita i la verdura i podies agafar tu mateix els ous. Només podia ser aquesta.

Vaig endinsar-me per un caminet amb dues rengleres de tarongers plens de taronges, i vaig aparèixer en una esplanada amb una caseta blanca i quatre porxades amb tota mena d’eines i un parell o tres de tractors. Vaig deixar el cotxe a l’altra banda, a tocar de dues moreres, just davant d’un tancat metàl·lic on s’estarrufaven dos galls dindis. Tot això ho sé perquè després hi he anat un munt de vegades, no perquè recordi aquell primer dia. D’aquell primer dia recordo la llum diàfana de novembre, el silenci que es va fer després d’apagar el motor i sortir del cotxe, la cursa que va fer la Swing, una gossa simpatiquíssima amb orelles de guineu que es va deixar acariciar com si fes anys que ningú l’acariciava, i sobretot de la meva pròpia expectació mentre avançava cap a una caseta blanca. Només travessar la portella em vaig trobar amb la Marie, dreta darrere del taulell, les ulleres a la punta del nas, pesant i comptant la fruita d’una clienta. Hi havia una altra clienta remenant caixes. El Fran era a l’altra banda, fent no sé què. Vaig esperar-me que aixequessin els ulls per dir:

–Em falten ous.

–Mi-te’l! –va exclamar la Marie.

Els somriures ens delataven. A tots tres. De vegades passa. Sense deixar de pesar i sumar, ella em va dir que agafés una caixa buida de la pila de fora i que hi posés la fruita i la verdura que volgués que després ella ja me la cobraria. El Fran em feia gestos:

–Si et falten ous, vine.

La flaire i el xivarri em van arribar molt abans de creuar la porta del galliner. Podia agafar els ous dels cartrons que ja hi havia preparats a fora, em va dir, o, si em feia il·lusió, podia agafar-los jo mateix mentre recorria els dos passadissos de gallines engarjolades. No em feia il·lusió agafar-los jo mateix, però vaig agafar un cartró i el vaig emplenar ràpidament amb dotze ous per poder tornar aviat. Quan vaig sortir, el Fran em va dir que els deixés al taulell, al costat de la Marie. Vaig agafar un grapat de bossetes i les vaig anar omplint del que vaig anar trobant. Mongetes, patates, cebes, un bròquil, llimones, tomàquets, pomes, això per un costat. I llavors fruita de tardor, mandarines, raïm, figues, magranes. Vaig agafar també un pot de mel de romaní i una bossa de nous, i quan anava a agafar una garrafa d’oli em vaig aturar per poder tenir una altra excusa per poder tornar aviat.

–Ho teniu ben muntat, això –vaig dir.

M’agradava com em miraven mentre feinejaven. Com em mirava ella i com em mirava ell.

–És molt més gran del que es veu?

El Fran va deixar el que estava fent i em va demanar que el seguís. Resumidíssim: em va ensenyar primer l’altre galliner i la nevera on guardava les coses al final del dia, i a continuació em va fer una passejada per tot l’hort de verdures i arbres fruiters per mostrar-me que no era molt gran, però que portava molta feina; encara que m’ho anava explicant tot amb una precisió mandrosa, al final vaig tenir la sensació que em volia fer començar a treballar tot seguit.

–És agricultura ecològica? –li vaig preguntar.

–Si els polvos que hi tirem són ecològics, sí.

Vaig riure, ell encara més; no sé explicar-ho, però m’agraden els homes que riuen sense manies dels propis acudits. I el riure infantil del Fran era irresistible. Em va dir que no, que no era ecològica, com tampoc no era ecològica l’agricultura ecològica, i va tornar a riure. Després de fer tota la volta, la Marie va dir:

–Aquest noi deu tenir pressa.

–Tens pressa? –em va preguntar el Fran.

–Tranquil·la, ja he vingut amb la idea que em tindríeu segrestat una estona.

La segona clienta també havia marxat. Vaig agafar la caixa i la vaig dur al taulell.

–Gràcies per lo de noi –vaig dir mentre començava a pesar.

Va retirar un segon la vista de la bàscula i em va mirar, quasi estranyada.

–T’he dit noi?

Se li escapava el riure:

–Que no has de traduir, avui, que no tens pressa?

–He fet una pausa. Ara quan arribi a casa m’hi poso.

–Què estàs traduint, si es pot saber?

De vegades la tafaneria és la manera més ràpida d’arribar a l’altre. Li vaig explicar les dues o tres coses que estava fent, una novel·la, francesa precisament, i per satisfer la seva curiositat quatre referències i l’argument, i el punt on havia deixat la traducció.

–Que xulo, no?

–El què?

–Traduir. Deus tenir la sensació d’estar escrivint tu el llibre, d’alguna manera.

–D’alguna manera. Això és bàsic. Si quan tradueixes no entens que estàs fent un llibre nou, estàs perdut.

–I no tens ganes d’escriure algun dia la teva pròpia novel·la?

–Algun dia, potser, però em fa molta por que em tradueixin.

La vaig fer riure, més del que havia previst.

–Vigileu, que us entenc –va dir el Fran des de l’altra banda.

Li vaig preguntar, rient:

–També saps francès, tu?

–Va ser la condició perquè es quedés a Altafulla. Ella es quedava i aprenia català amb la condició que jo aprengués francès.

–No te’l creguis pas.

–D’on ets?

–De París.

Vaig aixecar les celles:

–Carai, quin canvi, no?

–Ni t’ho imagines. Durant molts anys no hi havia dia que no em llevés pensant que això era provisional... Fins i tot després de tenir l’Adriana encara hi pensava, i de vegades encara ho penso –i va tornar a riure.

–Encara hi ets a temps... –li va dir el Fran.

–Em faltaria el mar –va fer rient–. I tu? –em va preguntar tot d’una.

–Jo què? –li vaig preguntar.

–D’on vens?

–De Barcelona. I abans de Terrassa.

–Quin canvi, no, també?

Vaig fer que sí, sense esplaiar-me. Vaig esperar-me, divertit, que com a bona tafanera em fes la resta de preguntes, però no me les va fer. Se les va guardar. Vam comentar la jugada una bona estona. Tots tres, en general. M’agradava la complicitat que es tenien, les ganes de dur-se la contrària. M’agradava com reia la Marie, però potser encara m’agradava més com s’aguantava el riure.

Com si hagués superat una prova, de no sé on el Fran va treure mitja coca de ceba i en va fer uns quants talls. Ho vam acompanyar amb un parell de pomes pelades per ell mateix i mig vas de vi.

–Això ho feu amb tots els nouvinguts? –vaig preguntar.

–Només amb els que volem que tornin –va dir la Marie.

Va ser un moment, de seguida van entrar un parell de clients i vam dissimular com nens entremaliats. Abans d’anar-me’n la Marie va dir que això no podia quedar així. Va obrir l’agenda i em va demanar quin dia de la setmana que ve m’anava bé per sopar a casa seva. Vaig fer veure que no em sorprenia. Em van bé tots, li vaig dir sense dissimular. Dimecres, doncs, em va dir. Dimecres, 14 de desembre. Ja li diré al Baldiri que vingui també, i així no cal que tinguis por. Tot seguit em va demanar que li digués el número de mòbil i ella em va apuntar el seu i el del Fran en una targeta. I ho vam deixar així, fent-nos adeu amb la mà. Agafant la caixa de fruita ben agafada per no caure el primer dia, vaig caminar fins al cotxe dissimulant les ganes de saltar, seguit per la Swing, que no les dissimulava gens. Feia un dia preciós, preciós de debò. Un cop vaig arribar a casa, vaig agafar l’agenda, i vaig subratllar el 14 de desembre amb un retolador vermell, no per no oblidar-me’n, sinó per la il·lusió de tenir subratllat un dia tan important.