Читать книгу Viure Fàcil - Esther Masdeu - Страница 6

1

EL COS.

LA CRIANÇA RESPECTUOSA DEL COS

El teu cos és temple de la naturalesa i de l’esperit diví.

Conserva’l sa, respecta’l, estudia’l;

concedeixi-li els seus drets.

Henri-Frédéric Amiel

Començo a escriure aquest capítol justament el dia que una de les meves millors amigues ha estat àvia. Néixer, el miracle de la vida. En néixer, totes les persones som miracles. Som a partir del cos que veiem, el de l’altre o el nostre. Aquest petit que ha arribat avui al món omple de felicitat a les persones que ja l’estimaven abans de veure’l, a les que l’han ajudat a sortir, i a les del voltant que des de diferents vincles l’esperàvem, també; és un nou ésser a qui donem la benvinguda. Néixer, sortir a la llum, brotar, originar-se; paraules totes que evoquen un inici ple de joia. Néixer és màgia pura, per totes les oportunitats que s’esdevindran, tant per al nadó com per a qui estarà al seu costat.

El primer que som és un cos físic. A l’escola se’ns ensenya com funciona l’anatomia bàsica: les parts del cos, l’aparell digestiu, l’aparell reproductor, els cinc sentits, i, algun cop, fem classe al laboratori i analitzem algun òrgan animal; però no se’ns ensenya el coneixement necessari per tenir cura d’aquest temple meravellós i perfecte que ens acompanyarà tota la nostra vida. Perquè, com una planta a què hem de procurar claror i aigua, el nostre cos també requereix atencions per poder sobreviure. I això ens ho haurien d’ensenyar, les persones que en saben, també a les llars i a les escoles, perquè del nostre cos ens n’hem d’ocupar nosaltres.

Venim al món amb aquest regal tan preuat. I, i si ho pensem bé, potser tenim més cura de qualsevol aparell de casa abans que del nostre cos; un temple sagrat que tots portem de sèrie. Que sí, que el rentem, el pentinem, fins i tot l’empolainem; però li donem les atencions de descans i calma que necessita?, li procurem exercici físic per mantenir una energia vital saludable? I tantes altres atencions que ignorem o se’ns escapen.

Actualment, el concepte de criança respectuosa està de moda, sobretot si posem la mirada a l’escola; però si mirem l’escola que requereix el nostre cos, l’ensenyament de casa nostra, l’aprenentatge que ens apliquem nosaltres mateixos, veurem que de respectuosa en té poc, i de criança —en el sentit amorós de la paraula— tampoc no gaire. Per això cal revisar bé aquest concepte, per adonar-nos com el podem millorar.

El primer que necessitem en arribar a aquest món és el cos (com el d’aquest infant que avui s’estrena a la llum), és un espai sagrat que se’ns atorga i al qual hem de procurar-li una cura exquisida —com aniré insistint—. Per això relaciono el concepte criança amb la infància, amb la criatura que creix a través de les diferents etapes de la vida. I respectuosa perquè tot té el seu procés, i a cada moment li pertoca una fase de l’evolució.

La vida, ens agradi o no, segueix unes lleis que són les que són. Jo, de petita, ja m’imaginava gran i sent mare de família, però encara no em tocava. Havia de passar les diferents etapes de creixement. Tenia pressa per fer-me gran! Us sona? Ara ja no puc tornar enrere, i després de prendre el sol, riure, plorar i viure amb passió, he d’acceptar que la vida m’ha marcat el rostre amb algunes arrugues que vull saber d’on venen i què dibuixen cadascuna d’elles.

Avui dia, sabent el que sé, entenc moltes situacions viscudes des d’una criança poc respectuosa del meu cos que m’han portat a no trobar-me bé. I estic segura que molts de vosaltres, si hi penseu, recordareu experiències pròpies i n’extraureu teories —perquè segur que n’hi ha hagut— de bones i males pràctiques amb aquest cos que la vida us ha regalat; de vegades no calen els consells mèdics o d’experts, perquè nosaltres mateixos podem arribar a conclusions, i som els mateixos experts.

Hi ha abundants exemples amb què ho podem il·lustrar: si prenem massa el sol, la nostra pell s’enrogeix i fins i tot ens podem arribar a cremar; si ingerim massa sucre, ens podem sentir lents, cansats, ens poden sortir granets, inclús ens pot minvar la lucidesa mental; i si bevem begudes alcohòliques, més tard o més d’hora ens disminuiran els reflexos i ens trobarem malament. Passen coses semblants si respirem aire tòxic, prenem substàncies nocives, medicació en abundància, o si mantenim relacions que no volem.

Sense adonar-nos podem fer patir el nostre cos, maltractar-lo i, en casos extrems, posar en perill la seva supervivència. Per això hem de fer-nos conscients des de ben petits de la importància de respectar-lo i vetllar per la seva cura, perquè és el mitjà que ens permet viure; el vehicle del qual ens servim per passar per les diferents etapes vitals: naixem, creixem, ens podem reproduir, i morim. En totes elles adquirim aprenentatges, i com més aviat apliquem les diferents accions d’amor i respecte, menys remeis caldrà posar-hi.

No som responsables de tot el que ens succeeix, però sí de com ho encarem. Una de les grans pors de què ningú se n’escapa és la mort; per tant, primer siguem conscients d’allò sobre el qual sí que podem incidir quan parlem de vida: la cura del nostre cos. Repassem, doncs, quines són les actuacions bàsiques que podem fer per cuidar-lo. M’hi acompanyes?

1.1. Respiro

1.1.1 RESPIRAR LA VIDA

En respirar la vida, em veig a mi mateix com l’aigua quieta.

En exhalar, reflexiono les coses com són.

Thich Nhat Hanh

M’emociono en recordar les carones dels meus dos tresors quan van néixer i van arrencar a respirar. Dic arrencar perquè durant el temps que som al ventre de les mares, la placenta fa les funcions dels pulmons, que no funcionen talment com ho faran a l’exterior. Fora, en sortir a la llum, respirem la vida per primera vegada.

Respirar és un acte necessari per viure. Si no respirem morim. Respirar i viure van de la mà. Respirar ens nodreix i ens ajuda a créixer, perquè mentre som vius mai deixem de fer-ho.

Les cèl·lules del cos necessiten l’energia que obtenen a través de la respiració per mantenir-se vives. Així, l’organisme incorpora oxigen (O2) en inhalar, i allibera diòxid de carboni (CO2) en exhalar. Un ball amunt i avall. Si observem la respiració genuïna dels nadons mentre dormen, i posem suaument la nostra mà sobre el seu abdomen, comprovarem que ho fan amb un ritme compassat i connectarem amb la pau de la seva respiració en calma. Respiren talment com ho hauríem de fer sempre els adults; l’aire els entra per les dues vies: els dos foradets del nas i la boca. A mesura que ens anem fent grans, deixem de fer-ho així i desaprofitem la capacitat pulmonar i abdominal per respirar en profunditat. Si poguéssim sortir del nostre cos i observar la nostra respiració des de fora, ens adonaríem que en algun moment s’atura, es bloqueja, i no arriba al fons del nostre potencial. Ser conscients d’això és el primer pas per poder fer alguna cosa al respecte.

Es diu que la manera correcta de respirar és inspirar pel nas i espirar per la boca. Però segons les diferents situacions i pràctiques això pot variar; hi ha qui només respira pel nas o qui només respira per la boca; en aquest últim cas, podem patir dificultats i acabar esgotats. El millor és que l’aire entri i surti lliurement per les dues vies.

Hem d’evitar funcionar només amb la respiració toràcica, i anar augmentant el temps de la respiració abdominal. Fes-te conscient de com l’aire entra pel nas, travessa la tràquea i omple els pulmons distenent l’abdomen; després, deixa sortir aquest aire lentament per la boca, i observa com es buiden els pulmons i es contreu l’abdomen; per tornar a començar de nou el cicle. Mirem-ho, observem-ho, si més no per reaprendre, practicar i ser conscients de com ho fem. No respirem a mitges, no visquem a mitges. Respirar és l’acte més important de la nostra vida, i sovint se’ns oblida aprofitar-lo al nostre favor. Respirar bé comporta beneficis per al nostre organisme, tant físics com mentals i emocionals.

De vegades, el primer que diem a algú que s’esvera o es posa nerviós es «respira!» o «compta fins a deu i fes tres respiracions profundes». Però ja sabem com hem de fer aquestes respiracions? Algú ens ho ha ensenyat? Hauríem d’aturar-nos a prendre consciència de la manera com respirem.

Les darreres investigacions en neurociència, les aportacions del mindfulness i tot el que fa referència a viure amb consciència, ens ajuden a posar llum a aquest com, per reaprendre a fer-ho, sobretot els adults, perquè de petits ja en sabíem, però molts ho hem desaprès.

Sí, naixem i el primer que fem és arrencar a respirar per viure. I, si en som conscients, la respiració ens ajudarà a calmar-nos en situacions d’estrès, a pujar les muntanyes més altes si ens entrenem, a bufar les espelmes del nostre aniversari, a xiular, a potenciar els sentits de l’olfacte i el gust, i, també, a expulsar les toxines del nostre cos quan emmalaltim. En definitiva, val la pena aturar-nos, revisar la nostra respiració i fer-nos-en conscients per poder millorar-la.

1.1.2. quan el món ofega. on és l’aire?

Respirar lentament és com una àncora enmig

d’una tempesta emocional:

l’àncora no farà que la tempesta se’n vagi,

però et mantindrà ferm fins que passi.

Russ Harris

Respirar és el que ens permet viure i mai deixem de fer-ho; però si parem atenció i ens hi enfoquem una estona cada dia, ens adonarem del benestar que ens aporta. Quan et llevis, agraeix cada matí el bon funcionament del teu aparell respiratori —que et permet ser— i gaudeix, present i amb consciència, de l’acte que et regala vida: la teva respiració.

Hi ha situacions, però, que ens interrompen el benestar de la nostra respiració compassada. La seva causa pot ser física, psíquica o ambiental; pot ser que estiguem fent un sobreesforç, que hàgim rebut una mala notícia o que ens afecti la contaminació ambiental. Aleshores, pot ser que la respiració costi, que s’entretalli, que no arribi fins al fons, que es faci pesada o ràpida, o que ens faci mal, i podem sentir que ens falta espai on albergar tot l’aire que ens entra i que necessitem. Per a les persones fumadores això pot ser habitual, per això és molt important fer pedagogia de bons hàbits perquè els nens adquireixin un sentit crític que els permeti decidir en clau de benefici i no de perjudici. A més, per a les persones amb patologies respiratòries, aconseguir una respiració que els aporti benestar passa per l’administració de diferents fàrmacs, inhaladors o concentradors d’oxigen.

Davant de la necessitat que l’aire que respirem sigui el més beneficiós possible i que la nostra respiració sigui tranquil·la i compassada, quan ens trobem davant d’alguna d’aquestes situacions haurem d’aturar-nos, connectar amb nosaltres mateixos i cercar la causa que afecta la nostra respiració per poder aplicar-nos el remei adient. Si invertiu a respirar bé, el benefici serà permanent.

Com que aquest llibre és compartit, us convido a practicar junts (infants i adults) la respiració. (Per a les activitats que anireu trobant al llibre, us pot ser útil un quadern de pràctiques on anar anotant les vostres experiències, fer dibuixos, graelles o esquemes. És un recurs interessant per complementar la lectura i les pràctiques del llibre.)