Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 11

Catalunya i València, sempre distants?

Enmig de la Batalla de València, en què milers de valencians lluitàvem per conservar els nostres símbols més autèntics —entre els quals destacava la senyera del nostre rei fundacional, Jaume I—, els parlamentaris catalans, reunits a la vora del pantà de Sau quan redactaven l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, decidiren que la bandera oficial seria la que històricament compartien amb la resta de territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Una decisió no gens consultada amb la resta de territoris, totalment unilateral, sense prendre en consideració els efectes que podria tenir arreu, particularment entre els valencians, que ho patirien en carn viva. Aquell dia, alguns vam veure perduda la batalla per la bandera al País Valencià.

Les frases solemnes i els discursos abrandats de germanor ensopeguen amb actituds d’aquesta mena, que entrebanquen la fluïdesa de relacions entre valencians i catalans. Durant els vint anys que ens separen d’aquests fets de la bandera, hem assistit a altres situacions similars, que l’anticatalanisme valencià ha aprofitat admirablement. Especialment greu és el to amb què, de Barcelona estant, es plantegen els suposats contenciosos amb el País Valencià. Potser, els exemples més fàcils de posar són els d’infraestructures.

Comencem pels ferrocarrils. El reforçament de l’Eix del Mediterrani fins a Alacant no danya en absolut els interessos catalans. Doncs bé, en lloc de conrear la defensa conjunta d’aquest eix amb la Generalitat Valenciana, s’assegura l’ample de via europeu només fins a Tarragona i l’ave per Saragossa. Per als contraris a l’acostament mutu valencianocatalà, és fàcil de traslladar a l’opinió pública valenciana la sensació que «els catalans sempre van a la seua». Particularment en un tema de tanta sensibilitat com les comunicacions amb Europa.

Continuem amb els ports, en concret amb els de València i Barcelona. En lloc de perfilar polítiques conjuntes davant la competència dels de Marsella, Gènova, Livorno o Nàpols (tots en la Mediterrània nord-occidental, les portes de l’Europa meridional), es discuteix quin serà el port de Madrid, és a dir el port mediterrani del centre de la península. Els 350 quilòmetres escassos entre Madrid i València fan de la discussió un sense sentit, havent-hi tants altres aspectes de l’estratègia portuària a parlar i negociar.

Acabem, per ara, amb el tema de l’aigua de l’Ebre. En lloc de fer front comú davant la posició tancada d’Aragó, el conseller Macías aventa unes declaracions lamentables (tot i que electoralistes, si més no) en què s’oposa, «rotundament i radical», al transvasament d’aigua a «altres comunitats autònomes» mentre no s’assegure l’abastiment a la regió de Barcelona. La conya que fan alguns columnistes de la premsa local no pot ser més punyent: «Molta unitat lingüística i poca unitat de l’aigua». A tot això, la part valenciana està reivindicant només 60 hm3 (menys del que l’afluent valencià, el riu Bergantes, aporta al riu Ebre) dels 6. 000 a 15. 000, segons les pluges, que van al mar.

Això són només unes mostres del munt de situacions concretes en què una mica de trellat (els catalans en diuen seny) afavoriria l’acostament entre catalans i valencians. Els valencians som un poble europeu de quatre milions de persones amb estrets llaços històrics i culturals amb el poble català. ¿No es podrien fomentar prudentment les relacions mútues en clau positiva, com es va fer quan les dues Generalitats van treballar conjuntament per aconseguir l’Euro-Disney, tot i que finalment va fer fallida, o la feina que s’ha fet des de la Xarxa de Ciutats-6, impulsada en el seu moment per l’alcalde Maragall?

No es tracta que les decisions es prenguen a Catalunya en «clau valenciana», però sí que aquesta clau fóra un factor a tenir en compte. Si més no, perquè el pacient camí de retrobament entre ambdós pobles necessita encara molta asimetria de tracte entre l’un i l’altre. Entre altres motius, perquè les coses al País Valencià, amb el senyor Zaplana de president, no acaben de rutllar en la direcció adequada, en tant que s’afavoreix únicament el regionalisme espanyol bien entendido, òbviament adobat de prejudici anticatalà.

Acabar amb aquest prejudici, en les actuals circumstàncies, no serà fàcil. Cal posar, si més no, enginy i imaginació. La discreció en els temes culturals i lingüístics és positiva, però insuficient. Cal projectar i desplegar tots els àmbits en què els interessos dels uns i els altres siguen comuns, particularment els econòmics. Sense paternalismes ni prepotències. D’igual a igual. Com toca, com ha de ser.

Avui, 23/5/1999