Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 9

La nació dels valencians

Fa trenta-cinc anys, Joan Fuster escrivia Nosaltres els valencians, llibre que, en paraules d’Ernest Lluch, separa la historia de la prehistòria en el camp de la reflexió teòrica sobre el país dels valencians. Des d’aleshores, les reflexions fusterianes empeltaren l’acció cívica però també el treball científic d’una part significativa de la societat. Ara, Joan Francesc Mira acaba de publicar Sobre la nació dels valencians, llibre que aspira a tancar un primer període de reflexions al voltant de les aportacions fusterianes.

El moment no pot ser més oportú. Amb la dreta avalenciana en el poder, els fusterians estaven obligats a reflexionar sobre la tasca feta i la feina per fer. Reflexió teòrica però també tàctica i estratègica, perquè malgrat els immensos esforços esmerçats, la sensibilització nacional —com s’ha comprovat reiteradament a les urnes— no ha arribat ni de lluny a la majoria dels quatre milions de conciutadans. Més encara: els sectors més contraris a la represa nacional, han tingut bastant èxit a demonitzar el fusterianisme davant amplies capes de la societat valenciana.

Un present, doncs, farcit d’interrogants, i de temes, alguns ni tan sols albirats el 1962, que demanaven ser repensats. Mira no en defuig cap. Amb una sinceritat aclaparadora —i amb una erudició més aclaparadora encara— posa en revisió, fins i tot, alguns dels seus papers anteriors. Amb idees no necessàriament originals —sense anar més lluny, Alfons Cucó en el seu llibre País i Estat ja en va assenyalar algunes, però hi ha qui demana el copyright en data tan llunyana com les darreries dels seixanta—, Mira té la virtut d’arrodonir un cos d’interpretació bastant complet sobre la realitat nacional valenciana que singularitza aquest llibre de tot el que s’havia escrit fins ara.

Una idea central en el seu raonament sobre la nació dels valencians —ja recollida a nivell teòric en el seu anterior llibre Crítica de la nació pura— és que cal no confondre la nació política amb la nació cultural i lingüística. Raonament que servirà per a entendre moltes altres situacions al món. La comunitat de nacions castellanoparlants és l’exemple més pròxim, però potser el cas flamenc-holandès siga el més semblant pel que fa a les disquisicions nominalistes sobre la llengua.

Segons el nostre autor, l’antic Regne de Valencia —que va existir prop de cinc-cents anys— fou l’espai polític que va fer de motlle de la nacionalitat política valenciana. Ho va fer un poc a la manera de la nació anglosaxona dels Estats Units. És a dir, a la manera del melting pot, de la barreja d’originaris diferents, sobre un solatge lingüístic i cultural predominantment anglès allà i català ací, però fent del territori —americà allà i valencià ací— el referent principal de la nova identitat. La fortalesa i les debilitats de la nació política dels valencians estan vinculades, doncs, als avatars d’aquell Estat premodern del Regne de València. Debilitats agreujades perquè la transició cap a la societat actual es fa sense un marc institucional nacional propi (des de 1707 a 1982, des de la pèrdua dels Furs fins a la consecució de l’Estatut d’Autonomia) i sobre uns nivells de consciència diferencial sota mínims.

Aquestes són les dades fefaents sobre les quals Mira ens convida a reflexionar. Sens dubte, és un exercici de seny (de trellat, diem els valencians) que ens urgeix practicar. Una reflexió sobre el futur de la nació dels valencians que ara podem fer sense les urgències dels seixanta, sense l’ànsia de creure’ns en una situació terminal i, sobretot, amb el bagatge de molt de treball científic acumulat i de reiterades contrastacions socials fetes per les consultes electorals. Mira se n’ha fet càrrec i ha produït un llibre que fa goig. Potser, a més, el moment històric s’ho valia i l’herència fusteriana també.

Avui, 4/6/1997