Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 24

Intolerància

L’actitud displicent del president Zaplana envers el joc democràtic, envers la llibertat d’opinió, envers la tolerància, arriba a extrems paranoics, per no dir miserables. Perquè va des de la manipulació constant de Canal 9 a les coses més menudes. La llarga mà de Presidència de la Generalitat arriba al lloc que menys pot u imaginar-se. És un autèntic règim de terror. Tant, que s’arriba a comprendre la por irreprimible que empresaris i no empresaris tenen a fer alguna cosa que disguste a eixe senyor de Cartagena que ha pres aquesta terra com a terra de conquesta. La realitat supera la ficció. La realitat supera allò magníficament novel·lat per Ferran Torrent a Societat limitada.

Vegem-ho. Sembla que al senyor Zaplana no li agraden els articles de premsa d’un servidor sobre el mercat de treball, sobre infraestructures, sobre el Pla Hidrològic, sobre la (manca de) política en innovació, sobre el mal ús dels diners del contribuent, sobre el deteriorament de les llibertats, sobre la identitat valenciana, etc. Però, no pot fer res, cosa que, sembla, exaspera al nostre prepotent president i al seu entorn de gossos de presa. Perquè un servidor és professor universitari funcionari doctor (en terminologia de la lou) i pot mantindre la seua plena i gratificant tasca professional docent i investigadora, sense interferències exteriors. Una possibilitat que, desgraciadament, no tenen les desenes de magnífics professionals marginats al si de l’Administració de la Generalitat per eixos mateixos gossos. Uns gossos, però, que usen colònies, roba i somriures de les millors marques.

Ara bé, com passava en Xicago als anys trenta, el padrí ni oblida ni perdona. Fa unes setmanes, se’m convidà a participar en unes jornades sobre el present de la societat valenciana. No vaig dubtar en agrair la invitació, tot i desconèixer els meus companys de cartell. Una vegada conegut el cartell, vaig valorar més encara la meua participació perquè trencava una miqueta el caràcter monocolor progovernamental de les jornades.

Però, heus ací que aquesta proposta havia de passar per Presidència de la Generalitat per tal de poder ser finançada. Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores? Que la Júlia Aleixandre de torn (perdona Ferran que empre el nom del teu personatge de la novel·la) posà una creu sobre el meu nom i vaig desaparèixer del llistat de conferenciants.

Era una modesta conferència, un dimecres qualsevol, en unes jornades més de les moltes que es fan a la ciutat de València, enmig de molta altra gent de pensament diferent. Podem parlar d’actitud intolerant?

Vostè, estimat lector, pose el qualificatiu que vulga. En tot cas la reflexió que se’n pot extraure d’aquest petit incident és esgarrifosa perquè, si per una nimietat així Presidència de la Generalitat actua immisericordiosament, què no estarà disposada a fer en assumptes més importants? Com dèiem, de vegades, sembla que la realitat supera el món —europeu, malgrat tot— de Societat limitada i acaba entrant en l’escenari bananer de La fiesta del Chivo, de Vargas Llosa.

Levante-EMV, 13/3/2000