Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 12

El valencià, país d’immigrants

Un dels encants del valencianisme polític és el seu allunyament dels plantejaments tradicionals dels nacionalismes excloents. El professor Sanchis Guarner ho expressava amb claredat quan deia que la identitat valenciana es fonamenta en elements culturals, de tal manera que qualsevol persona, de qualsevol origen (murcià, manxec, andalús, marroquí, senegalès o dominicà, per posar-ne uns quants exemples), pot adoptar la identitat de la societat d’acollida, si vol.

De fet, així ha sigut al llarg de la nostra història. Som un país d’immigrants, com els Estats Units d’Amèrica. Un gresol en què la llengua i les institucions regnícoles van fer de catalitzador de la nostra identitat des dels temps fundacionals de Jaume I, com allà ho han sigut l’anglès i la bandera de les barres i les estrelles.

Però tot començà a complicar-se quan a partir del segle XVIII, i sobretot del XIX, van vèncer les tesis nacionalistes espanyoles. Segons aquests nacionalistes, Espanya es va construir a la manera de Castella. Des d’aquell moment, sense institucions pròpies —per la pèrdua dels Furs— i amb la llengua del nacionalisme espanyol, el castellà, intentant substituir —i no complementar— la nostra llengua, la valencianització dels immigrants contemporanis ha sigut més difícil.

Per a acabar-ho d’adobar, l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió) apareixen en els temps de la dictadura franquista, que justament practica la versió més radicalitzada del nacionalisme espanyol excloent, de manera que els centenars de milers d’immigrants de la segona meitat del segle XX arriben a la nostra terra sense que es puga recórrer als mecanismes normals que tota societat tolerant i solidària té a disposició seua per a integrar-los.

A les portes del segle XXI, si els valencians volem sobreviure com a poble no podem quedar-nos de braços plegats i permetre que les inèrcies d’aquesta història nefasta ens facen desaparèixer. El treball que hi ha per davant és difícil, però apassionant. Amb dues premisses: s’ha de fer com un aprofundiment dels valors democràtics que ens identifiquen i cal comptar amb tots, amb els quatre milions de valencians. Amb els valencians bilingües i els monolingües, amb els que han nascut ací i els que van nàixer fora.

Un futur que és compatible —ho ha sigut sempre— amb marcs de convivència polítics més amplis, tant si s’anomenen Corona d’Aragó com Espanya o Europa. Ara bé, perquè tots ens hi sentim còmodes, aquests marcs més amplis han de recolzar en el principi de la diversitat i del respecte a la diferència. En altres paraules, han de rebutjar l’uniformisme i la substitució d’unes identitats per altres, perquè totes les identitats són igualment legítimes.

Qualsevol demòcrata pot entendre aquest ideari que, naturalment, serà incomprensible per als nacionalistes excloents, començant pels fonamentalistes del nacionalisme espanyol. I és una casualitat —o no ho és tant— que aquest tipus de fonamentalista abunda entre els valencians de tirada franquista i als cercles de la dreta local més rància.

De fet, els nostres problemes de futur no es troben en els valencians d’origen forà, sinó en els valencians que s’autoodien com a tals, no importa on hagen nascut. Per posar-ne un exemple, quina actitud és més lamentable: el castellanisme desvalencianitzador del valencià d’origen murcià Eduardo Zaplana o el de la valenciana per naixement i llinatge Rita Barberà?

Levante-EMV, 16/9/2000