Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 15

Barcelona-València

La política cultural de pólvora en salves que practica el govern del senyor Zaplana ha somogut els fonaments de la societat barcelonina. L’espantall ha funcionat i sembla que, en l’actualitat, a València es lliguen els gossos amb llonganisses. El victimisme s’ha instal·lat a la vora del Llobregat. Ara resulta —Xavier Bru de Sala i Oriol Bohigas, entre altres, ho han escrit— que els diners de Madrid flueixen a dojo cap a València per menystenir Barcelona i buscar-li contrapesos, perquè ni vota pp ni està tan castellanitzada com la ciutat del Túria.

Aquest suposat premi al comportament políticament correcte —a criteri del pp— dels valencians estaria en la línia del que els progenitors dels actuals dirigents d’aquest partit concediren als anys seixanta a les ciutats que havien estat fidels a l’Alzamiento Nacional. Recordem que la geografia dels famosos polos de desarrollo va anar així. De tota manera, si hom pensa que el pare del senyor Aznar López fou el cap dels serveis informatius de Falange quan les tropes de Franco entraren l’any 39 a València, convindran amb un servidor que és un pas endavant el que estaria fent ara el seu fill. Premiar és un mètode més confortable que el que es gastava aleshores per garantir la unidad de destino en lo universal.

Això dit, es tracta de verificar la presumpció. Almenys, d’avaluar-la en termes pressupostaris. Hi ha una abocada de recursos estatals cap a València? Vegem. El País Valencià té l’índex de despesa pública per habitant més baix, després de Catalunya. El senyor Zaplana ha aconseguit l’índex d’endeutament per habitant més alt entre totes les comunitats autònomes, en bona part per finançar la política de caríssims disbarats culturals —i de tota mena, Terra Mítica inclosa— que practica, al marge de les autèntiques prioritats de la societat i l’economia valencianes.

La seua rival al si del partit, l’alcaldessa Rita Barberà, practica la mateixa mena de política. El resultat és una ciutat de València sense nord, en uns moments tan delicats com els presents, on la sana competència entre ciutats caracteritza l’Europa del segle entrant. Una situació que els seus companys del carrer Génova a Madrid no sembla que intenten pal·liar: les darreres col·laboracions financeres d’entitat que la ciutat ha rebut provenen de l’època socialista: el Palau de la Música i el passeig Marítim.

A València no hi va haver ni Olimpiades ni Expos, durant el govern anterior, però tampoc capitalitat europea de la cultura (que es va demanar amb força i unanimitat) durant el del senyor Aznar López. La majoria dels edificis emblemàtics de la nova València, des de l’ivam a la Ciutat de les Ciències, han eixit de la butxaca dels contribuents valencians, amb algunes ajudes de Brussel·les.

Una aglomeració metropolitana de més de milió i mig de persones té el seu principal eix viari, el de la costa, de peatge. L’aeroport enllaça amb molt poques ciutats europees i amb cap de transatlàntica. L’estació d’autobusos és tercermundista. La peça clau en la nova articulació urbana de la ciutat, el Parc Central, porta ajornada tota la dècada dels noranta. Les ajudes per a la rehabilitació del centre històric (un dels més extensos d’Europa, que encercla les muralles de Pere III) no arriben i encara hi ha molts llocs que semblen més aviat Beirut durant de la guerra. La xarxa de metro i tramvia ha perdut gas expansiu amb l’administració actual. La infraestructura ferroviària continua sent insuficient, tant pel que fa a rodalies com a la connexió principal de llarga distància, amb Barcelona i Europa, on encara hi ha trams de via única. El famós ave de Madrid vindrà desprès del de Valladolid i Màlaga, i ho farà no se sap ben bé quan, perquè primer són les connexions amb Albacete (que no és el traçat directe a València, sinó al Sureste de España).

València té un port molt competitiu gràcies, en part, a importants inversions del Ministeri del ram, això si, però en el de Barcelona s’hi ha invertit més encara. La Fira de Madrid està aconseguint consolidar-se —amb la complicitat de l’administració central— a costa de les fires de València i Barcelona, que tenen molta més tradició. La Borsa de València no ho té millor que la de Barcelona davant els intents unificadors de la Borsa de Madrid. Continuem?

Un altra cosa ben diferent és que Madrid necessite connectar-se a l’Eix Mediterrani per no quedar-se despenjada d’una de les zones més dinàmiques del sud europeu i que ho vulga fer pel camí més curt, que és el de València. Però, això, tot i ser positiu per a València, no coincideix amb interessos prioritaris d’aquesta, que són justament enfortir la seua pertinença a l’Eix del Mediterrani. Potser per això, l’administració central, que confon sovint els interessos generals amb els particulars de la capital de l’Estat, està prioritzant les infraestructures viàries des de Madrid a la costa mediterrània i no les de l’Eix Mediterrani.

Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (d’Espanya) pot haver pensat alguna cosa d’això —en són capaços, amb la borratxera d’arrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre—, la cosa els està resultant ben barata.

Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.

Però de debò que amb aquesta constatació el tema ja està tancat? Quan les queixes vénen de gent tan raonable que temen València; quan el victimisme està tan a flor de pell. . . Quina diferència hi ha amb el dels anticatalanistes blaveros valencians? Hi ha algú que dubte que aquesta mena d’actitud perjudica fins a extrems insospitats les sempre difícils relacions entre aquestes dues grans ciutats de nissaga comuna?

Avui, 24/1/2001