Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 21

Opacitat

No és gens estrany que al president Zaplana se li amuntegue la faena. No tant la de governar —el desert d’idees en aquest camp és clamorós— com la de posar ordre entre els seus col·laboradors i companys de partit que van camí dels tribunals de justícia. En aquest altre camp, les comparacions amb el govern anterior resulten, cada dia que passa, més odioses. En tretze anys de govern Lerma, només hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals, i l’implicat és avui membre del govern Zaplana. En poc més de quatre anys d’etapa conservadora, els escàndols s’han fet rutina i els tribunals comencen a treballar amb cura. Quan no dimiteix un conseller pel tema de les primes úniques són les privatitzacions de les itv, o les empreses vinculades a un diputat que contracta amb l’administració sanitària, o les vergonyes dels contractes de tvv, o els avals de qui va ser director de l’ivex. Rita Barberà ha vist dimitir quatre dels seus regidors per la seua participació en assumptes poc transparents, al predi de Carlos Fabra es projecten —per exemple— aeroports en terrenys d’amics i coneguts i el mateix alcalde d’Alacant, Díaz Alperi, ha hagut de personar-se davant del magistrat per assumptes que no li aporten una imatge millor. Un valencià del govern Aznar acaba de dimitir perquè ha estat processat. A Eduardo Zaplana se li amuntega la faena, però no canvia la raó de fons de tot aquest embolic: la profunda opacitat amb què ha envoltat la seua labor de govern i, en general, la seua conducta pública. Va ser simptomàtic que una de les seues primeres decisions fóra fer del palau de la Generalitat un lloc inexpugnable per als mitjans d’informació, però més simptomàtic encara és que, davant de les preguntes més elementals sobre temes candents de govern, use amb massa freqüència la mateixa falca, que «l’avorreixen». Tot l’avorreix o són foteses

o són ganes d’armar gresca per part de l’oposició. Com a mostres, el polèmic contracte amb Julio Iglesias, els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, les plusvàlues dels terrenys limítrofs amb Terra Mítica, les residències de la tercera edat que van a la seua, els col·legis concertats per a rics que no paguen la Seguretat Social, la degradació galopant de l’hospital d’Alzira, la incògnita del traçat de l’ave Madrid-València o les raons de la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta. Però n’hi ha molt més, com se sap o se sabrà. I no parlem ja del nivell esgarrifós d’endeutament a què ha arribat la Generalitat amb el seu mandat. Els diputats de l’oposició ho tenen magre per a aconseguir qualsevol document comprometedor, de manera que es dificulta, així, la seua tasca legítima de control al govern.

El nostre president suposa que, utilitzant a palades els diners públics en subvencions i contractacions discrecionals ben mesurades o lligant els mitjans de comunicació (amb això dels informatius de rtvv n’hi ha per a tirar el barret al foc, però no sols és rtvv), la seua conducta quedarà a recer de costos polítics més grans. Que la ignorància cultivada dels ciutadans el protegirà de possibles càstigs electorals. Potser té raó, però ningú que valore mitjanament la funció d’un polític en democràcia podrà acceptar tan tremenda perversió de les regles de joc. L’opacitat és el principal lenitiu de la vida democràtica, sobretot l’opacitat practicada sistemàticament i conscientment des del poder.

El futur encara pot ser més fosc. L’externalització cap al sector privat de moltes tasques públiques (algunes de les quals podrien tenir sentit) és un caldo de cultiu idoni per a precipitar-se a l’abisme de la corruptela, si continua realitzant-se en aquest inquietant marc d’opacitat. El bilió de pessetes que maneja el Consell de la Generalitat és una quantitat respectable que mereix tota la transparència de gestió de què els nos-tres governants siguen capaços. Però temem el pitjor, fixats els precedents de què es disposa. Per a acabar-ho d’adobar, haurem de passar per la vergonya de veure que els valencians només eixim en els noticiaris del món mundial en les seccions de successos i de tribunals.

El País, 24/11/1999