Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 25

Amb acritud

Són lluny els discursos regeneracionistes amb què la nostra dreta va guanyar les eleccions dues vegades. Aquells bells discursos sobre la transparència i l’austeritat en la gestió dels assumptes públics i la diligència en la resolució, sobre el paper central del parlament en la vida política i l’assumpció del diàleg i el consens com a via principal per a decidir en els grans assumptes d’estat. I, així, un llarg etcètera.

En l’actualitat, només percebem opacitat, dilapidació, incompetència, sectarisme i, sobretot, acritud —molta acritud—, rancor, paraules gruixudes i cultiu de la crispació i el desassossec social. Quin desengany per als votants que busca-ven, amb el seu vot a la dreta, tranquil·litat i confort social!

Potser l’exemple més representatiu de la situació és l’actitud d’un vell conegut nostre, l’actual ministre de Treball, el senyor Zaplana. Recordem que, durant la seua etapa valenciana, va deixar un regueró de males pràctiques polítiques que sorprèn quan es posen juntes l’una darrere de l’altra. Des de la manera d’accedir al seu primer escaló de poder, l’alcaldia de Benidorm, i els seus tempteigs en el cas Naseiro, fins a l’opacitat amb què va privatitzar alguns serveis públics, com les itv, el garbuix de concessions a empreses dorments o a penes creades o realitzades per mitjà del mètode Roldán (complir només formalment la legalitat), la preferència per les despeses sumptuàries o d’impacte mediàtic, com també l’endeutament astronòmic en què ha deixat la Generalitat —sense cap reflex en creixement d’infraestructures—, la degradació econòmica i de continguts de rtvv, les llistes negres de periodistes, periòdics i la resta, etc.

Amblaproximitatde leseleccions, les coses s’han fetencara més enutjoses. No sols perquè, després de tants anys de govern, els populars continuen atemptant contra la intel·ligència dels ciutadans responsabilitzant els socialistes de quasi tot, sinó que han recuperat el vocabulari franquista enfront dels crítics —del tipus i la procedència que siga— en blasmar-los com a gossos lladradors, traïdors, deslleials, oportunistes o epítets semblants. Epítets de què no s’han escapat ni els artistes en els Premis Goya ni els líders socials de Nunca Mais.

Però pràcticament provoca una esgarrifança assistir a les fanfarronades de tot un ministre, el mateix d’abans, quan amenaça —com ho fan els pinxos de les bandes mafioses— el president dels empresaris valencians de «contar el que sap» si continua criticant algun aspecte de l’acció governamental. O quan no desmenteix les seues interferències en el cas Aigües de València, sinó que s’encara amb la llotja quan assegura que «no es podrà provar res». Què us sembla, benvolguts lectors, aquest llenguatge en ple segle XXI i en un país d’Europa occidental?

La nostra dreta confia, suposem, que l’assumpte de la contractació eventual del precunyat de Pla a l’ivaj temporalment fa deu anys puga tapar tota aquesta gresca. Encara que alguns confiem justament tot el contrari. Confiem que l’assumpte del precunyat permeta comparèixer a Pla al parlament i deixe els amics del pp sense arguments per a oposar-se al devessall de compareixences que l’oposició ha demanat per a aclarir tantes coses que l’exercici opac i fatxender del poder ha anat acumulant aquests últims temps.

Començant, òbviament, pels contractes de familiars. Pel contracte del cunyat (no precunyat) de Zaplana a Terra Mítica o el del marit d’Alicia de Miguel a ciegsa, l’empresa pública de construccions escolars, només per posar-ne un exemple. Perquè, siguem justos, quan la dreta practica el nepotisme i l’endogàmia no fa broma.

Levante-EMV, 8/2/2003