Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 19

És una excepció la dreta valenciana?

L’obra de Joan Fuster va posar definitivament la reflexió sobre els nostres senyals d’identitat en les coordenades de la modernitat intel·lectual. Sense necessitat d’estar d’acord amb el que va escriure, ningú pot dubtar del gran revulsiu que va suposar per al pensament social i històric del nostre poble. Aquesta novetat va originar una reacció més aviat diversa. Així, davant l’obra fusteriana van prendre posicions els seus mateixos seguidors, en una gradació diferent segons s’afanyaven a confondre o no Nosaltres els valencians amb un catecisme, i els d’enfront en dos grans grups: un, encapçalat per Xavier Casp, que no discrepava pel que fa a la llengua i la cultura, però sí quant a les consideracions polítiques; i l’altre, per Diego Sevilla Andrés i els intel·lectuals orgànics del franquisme, que es van limitar a satanitzar el de Sueca i la seua obra. Lluny quedava —encara que no en el temps— la presentació solemne, a l’Ajuntament de València, del Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover enmig d’elogis unànimes.

En tot cas, la reacció de la gent del règim no ens ha d’estranyar, perquè la veritat és que a la dreta sempre li havien incomodat les vel·leïtats valencianistes de la nostra gent, molt més quan creia tenir en fase terminal l’ús del valencià. Durant els anys seixanta, tot semblava apuntar que el procés de castellanització del nostre poble era irreversible. Per això, quan es va constatar l’existència de minories que es rebel·laven contra aquest procés, el poder establit va reaccionar tan malament.

En el tardofranquisme, el front satanitzador difícilment s’ampliava més enllà de les entranyes del règim. L’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo; el president de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i algun membre del Consejo Nacional del Movimiento (el partit únic), com ara José M. Adán, eren els exponents més representatius d’aquest corrent de pensament, per anomenar-lo d’alguna manera. Fora del règim, entre els qui reclamaven el final d’aquest període oprobiós de la nostra història, entre els qui cridaven als carrers «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», es va catalitzar una mescla de la pluralitat fusteriana i les tesis originals de Xavier Casp. El centredreta de la democràcia cristiana (udpv) i, fins i tot, la dreta que aspirava a renovar-se i a ser postfranquista (ucd) van arribar a juny de 1977 (les primeres eleccions democràtiques) compartint aquesta mateixa àmplia panòplia de sensibilitats. Només ap, amb Vicente Giner Boira i la seua «Espanya és l’única cosa important», es va ubicar en les tesis del règim anterior.

Cap al final de 1977 i durant tot el 1978, potser com a reacció davant els resultats de les primeres eleccions i de la impressionant manifestació del 9 d’octubre, on es va palpar que la iniciativa política estava a les mans de l’esquerra, la ucd, el gran partit de la dreta, va decidir fer pròpies les tesis nostàlgiques i abandonar l’ímpetu renovador que davant de la qüestió nacional havien animat alguns dels seus membres més destacats, com ara Joaquín Muñoz Peirats, José Antonio Noguera, Francesc de Paula Burguera o Josep L. Barceló.

Així, s’inicia un llarg camí, un camí caspós, com en dirien alguns, en què dirigents com Fernando Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta creuen poder recuperar per a la dreta un espai populista que les seues pobres credencials democràtiques —la dreta valenciana havia exercit aclaparadorament de franquista— no asseguraven. És la batalla de València. Es finança, s’alimenta, s’encoratja, s’organitza (fins i tot s’inventa un nou partit: Unió Valenciana) tot allò que, amb l’excusa de la defensa de València davant de l’enemic exterior (Catalunya), puga erosionar l’esquerra, que emergeix com a força majoritària. Amb el diari Las Provincias com a ariet, personatges que fins al moment havien tingut posicions diferents, com Xavier Casp, s’incorporen a aquesta campanya esterilitzadora. A diferència de les Balears, on el seu particular blaverisme, el gonellisme, no és secundat per ucd i, consegüentment, es queda en un moviment patètic i marginal.

Per a sorpresa de tothom, el fracàs d’aquesta operació és total, ja que el moment en què es posa més carn a la graella coincideix amb les majories més altes de l’esquerra: els anys 1982 i 1983. Amb el temps, es demostra que el desgast de l’esquerra en el govern vindrà per altres motius. En el moment present, el desengany arriba a límits insospitats: les eleccions han posat la nostra dreta en un compromís. La seua actitud en el tema que ens ocupa només li ha servit per a perdre credibilitat centrista i, a més, ara ha de pactar amb un partit i un personatge (Pujol) que era la síntesi de tots els dimonis familiars creats per ells mateixos.

Alguns líders, més espavilats, van distanciant-se de l’embrutidor anticatalanisme a marxes forçades. Hi ha un nou discurs en la nostra dreta; l’enemic exterior ha deixat de ser-ho i els vells interessos comuns es descobreixen com per encanteri: l’eix del Mediterrani, l’economia productiva, la política fiscal, la política de la PIME, la vocació europea, etc. Fins i tot l’exemplaritat en la defensa de la identitat pròpia es veu en clau positiva i va diluint-se l’absurda actitud renuent a acceptar allò que en tota societat civilitzada s’admet sense més ni més: que la universitat és l’autoritat científica en qualsevol àrea del saber i, per tant, també en la lingüística. Sens dubte, aquest nou discurs és objectivament positiu per al conjunt de la ciutadania, perquè tots sabem que la batalla de València només la poden tancar els qui la van obrir, és a dir, la dreta.

No obstant això, com si fóra un boxejador sonat, el gros de les files del pp continua sense reaccionar. A pesar que una tasca que la ciutadania els ha encomanat als qui van guanyar les eleccions el passat 3 de març és desfer el camí recorregut des dels inicis de la transició. Desfer el camí, entre altres coses, per a acompanyar l’esquerra en la construcció del país. Construir el país en positiu, contra ningú, i encara menys contra els qui comparteixen amb nosaltres moltes coses i molta història, és a dir, els catalans. Perquè, entre altres coses, comparteixen amb nosaltres la llengua. La comparteixen i n’exemplifiquen l’ús. Una cosa tan senzilla com això permet que se’ls respecte com a poble, perquè comencen per respectar-se ells mateixos cuidant que aquest senyal d’identitat tan decisiu recupere protagonisme i ús social.

Des de l’esquerra, hi ha molts que desitgem que la nostra dreta aprofite l’ocasió i contribuesca a la normalització política i social del nostre poble i al seu prestigi creixent a Espanya i a Europa. Per a això, el president de la Generalitat, l’alcaldessa de la capital i molts alts càrrecs de cap a cap de la Comunitat hauran de canviar d’actitud en molts aspectes i abandonar, per exemple, el seu castellanisme recalcitrant. Tenen l’obligació moral de passar aquesta llarga pàgina de la nostra història. Una pàgina tenyida d’una exasperant insensibilitat valenciana per part dels grups poderosos econòmicament i socialment i dels seus representants polítics.

Si el pp a nivell espanyol ha sigut capaç de desfer-se de la seua vella tirada joseantoniana de la unidad de destino en lo universal, és a dir, del nacionalisme espanyol més ranci, si ho ha fet —amb convicció o sense, això no toca valorar-ho ara—, per què els seus representants valencians no se n’adonen i fan una lectura valenciana de la nova situació? En seran una excepció?

Levante-EMV, 7/5/1996