Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 16

La quarta nacionalitat històrica

Com és ben sabut, en 1936, per culpa de l’aixecament feixista del 18 de juliol, els valencians vam perdre una gran oportunitat per a recuperar l’autogovern. En aquelles circumstàncies, només Catalunya, Euskadi i Galícia aconseguiren l’Estatut d’autonomia.

Ara fa 25 anys, també vam perdre una gran ocasió per a recuperar un autogovern que s’adequara amb la nostra singularitat històrica, amb la nostra condició de nacionalitat, que ja preveia la nova Constitució de 1978. Les inèrcies de moltes forces antifranquistes, que només consideraven nacionalitat històrica les tres comunitats autònomes que havien aconseguit aprovar el seu Estatut durant el període republicà, i l’obtusa oposició de la dreta valenciana, encapçalada per Abril Martorell, ho van fer inviable.

No va servir ni la manifestació de mig milió de persones demanant «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia» del 9 d’octubre de 1977. No va servir que progressivament les forces democràtiques anaren rectificant sobre les inèrcies i assumiren que el nostre País podia i havia d’obtindre l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució, el pensat per a les nacionalitats històriques. No va servir l’acompliment escrupulós dels requisits constitucionals com, per exemple, que ho demanaren la majoria dels municipis —ací ho va demanar més del noranta per cent—. No va servir res de tot això i moltes més coses. La dreta (ucd i ap), que tenien majoria al Congrés dels Diputats, ho va impedir. La pregunta que queda en l’aire és si l’esquerra podia haver aguantat el repte més i millor, sabent que aquella majoria de dretes al Congrés tenia els dies comptats.

Això dit, comptat i debatut, molts pensem que els valencians ens trobem en un moment històric en el qual se’ns dóna una tercera i decisiva oportunitat històrica per a aprovar l’assignatura pendent d’aconseguir la consideració de nacionalitat històrica, de ser considerats la quarta nacionalitat històrica de l’Estat espanyol.

El canvi de govern recent a l’Estat i l’equilibri de forces al Parlament espanyol crea un escenari impensable no fa ni uns mesos, quan la cara més agra del nacionalisme espanyol —a les acaballes del govern Aznar— impedia el més mínim moviment en una direcció reformista institucional, fóra constitucional o merament estatutària. Un fet especialment destacable és la doctrina governamental de reformes estatutàries a la carta —és a dir, a voluntat dels parlaments autònoms—, amb l’únic sostre d’allò previst en la Constitució, principi més aviat evanescent, sobretot si també s’hi inclou possibles reformes constitucionals.

Un símptoma precís dels nous aires és el debat entorn de la llengua, originat per la proposta que el ministre Moratinos va fer el proppassat més de setembre a Brussel·les per tal d’oficialitzar a la ue les llengües no castellanes de l’Estat, que és, en ella mateixa, un fet històric sense precedents. Perquè, per primera vegada en la història contemporània, un Govern espanyol es fa defensor dels drets de les llengües no castellanes, aplicant —per primera vegada, cal insistir— el precepte constitucional d’entendre que el plurilingüisme de l’Estat és una riquesa i no un problema. Sembla mentida que una cosa tan elemental encara no s’haguera incorporat abans en el disc dur de l’Administració central, després de 25 anys de democràcia. Queda pendent, és clar, l’oficialitat d’aquestes llengües al Senat i al Congrés i, en general, en l’Administració central, és a dir, a l’Estat espanyol. Una oficialitat que superaria emblemàticament segles de discriminació. Per això, és desitjable iniciar el camí —encara que siga donant la volta per Brusselles— i treballar perquè això de l’«Espanya plural» siga quelcom més que una fórmula buida de contingut.

I queda pendent, és clar també, la denominació de la nostra llengua a Europa. Sóc de l’opinió que seria un final feliç si s’imposara la doble denominació català-valencià que permetria compaginar el principi irrenunciable de la unitat de la llengua amb la visibilitat política valenciana i la preservació de la legalitat estatutària.

VALÈNCIA I L’ESPANYA PLURAL

Una oportunitat, doncs, que els valencians hem de saber aprofitar. Ara bé, se’m fa difícil pensar que puguem aconseguir gran cosa si no fem causa comuna amb tots aquells que plantegen una reforma del model d’Estat des d’una lectura avançada i pluralista de la Constitució vigent, una lectura —i una reforma, segurament, de la mateixa Constitució— que concrete efectivament això de l’«Espanya plural».

Pensem que la Constitució de 1978 és la primera que ja planteja com una regla, i no com una excepció, el dret a l’autogovern dels pobles que integren l’Estat. Més encara, fa una clara distinció entre aquests pobles quan hom parla de nacionalitats d’una banda i de regions de l’altra. És a dir, planteja una visió de l’Estat sobre la lògica de la diversitat i no de la uniformitat. Per tant, qualsevol reforma constitucional ha de seguir aquesta senda marcada ja per la Constitució i desplegar-la sense pors artificials i drames imaginaris. Remarquem-ho: no pot ser una reforma cap a l’uniformisme, sinó cap al respecte a la diversitat, a la diversitat de situacions i d’identitats.

Sóc dels que pensen que l’única eixida lògica cap avant en l’Estat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal. Per això, pense també que, en coherència amb això que s’ha assenyalat fins ara, caldrà que la reforma constitucional camine, en suma, cap a un federalisme que reculla la realitat no uniforme de l’Estat, un federalisme asimètric, en el sentit descriptiu d’aquest adjectiu. Un adjectiu, per cert, perfectament aplicable ja a la Constitució vigent quan diferencia entre nacionalitats i regions .

Un adjectiu, un terme, que utilitzem i som perfectament conscients de la manipulació malèvola que ha patit des del nacionalisme espanyol. Un terme al qual s’ha arribat a acusar, per exemple, de contindre voluntat de privilegis i d’anar contra la igualtat, quan és ben bé el contrari. Perquè és justament l’altre federalisme, el federalisme simètric, és a dir, l’uniforme i uniformista, el que seria una font de privilegis i de desigualtats.

M’explicaré. La raó és ben senzilla: quan hi ha una uniformització, s’ha de fer respecte a un patró, i eixe patró, en el cas que ens ocupa, ha estat, és i seria, sense cap mena de dubte, el de la identitat castellana. En conseqüència, una persona de Toledo, de Mérida, de Valladolid o de Madrid té —i tindria— una situació de privilegi, mentre que una persona de Gernika, Santiago, Manresa, Manacor o Alcoi patiria un tracte desigual, un tracte discriminatori, perquè la uniformització el forçaria a canviar, a perdre la seua identitat i a ser com els de Toledo, Mérida, Valladolid o Madrid. És a dir, qualsevol uniformisme privilegia les comunitats autònomes de llengua i arrels culturals castellanes.

Per tant, per evitar aquest tracte antidemocràtic i pervers, cal plantejar-se l’alternativa del federalisme asimètric i, per a arribar-hi, cal confeccionar, prèviament, una geografia de la diversitat al si de l’Estat. Una geografia que descobresca la realitat, que explicite tant les realitats nacionals diferenciades al si de l’Estat espanyol com les realitats regionals al si de l’espai nacional estrictament castellà.

Una geografia que no és difícil de confeccionar amb l’ajuda de la història, és clar. Una història d’Espanya, però, ben distinta a la que ens van ensenyar a l’escola. Una història que ens permeta conéixer i reconéixer l’evidència de diverses nacionalitats prèvies a la constitució de l’Estat espanyol contemporani.

MÉS NACIONALITATS QUE LA CASTELLANA

Una història, en definitiva, que ens permeta entendre l’existència d’altres nacionalitats diferents de la castellana. I una geografia de la diversitat que ha de començar per reconéixer, òbviament, l’existència d’una nacionalitat castellana, la nacionalitat, insistim, que ha identificat Espanya en exclusiva durant els darrers segles, fins al punt que allò castellà i allò espanyol, començant per la llengua, han estat i són sovint termes intercanviables.

Una nacionalitat que, al nostre parer, està formada històricament per la major part dels territoris de l’antiga Corona de Castella, a desgrat de la important diversitat regional que hi ha a l’interior, com exemplifica el cas andalús.

Però encara dins d’aquest espai històric de l’antiga Corona de Castella, trobem unes altres nacionalitats ben diferenciades de l’anterior. És el cas de Galícia (arrancada del tronc galaicoportuguès ben aviat i extirpades les seues classes dirigents per Isabel de Castella a les darreries del segle xv), d’Euskadi —i Navarra— (vinculada per un pacte amb la Corona de caràcter foral i de respecte mutu) i, potser, de Canàries (per altres raons, principalment geogràfiques).

També han de ser considerats territoris amb identitat nacional diferent a la castellana la pràctica totalitat de l’antiga Corona d’Aragó (sotmesa per la força de les armes a la uniformació de què parlàvem, ja al segle XVIII), amb Catalunya, València i les Illes Balears, que ho són clarament, i Aragó, que té lògics dubtes identitaris per la intensa castellanització que ha patit històricament i que només els aragonesos estan legitimats per a resoldre.

Aquesta geografia és la que quedà pendent de precisar quan es va redactar la Constitució de 1978 i la que seria convenient explicitar en la reforma constitucional propera. No és un tema menor, perquè apuntaria al fet constituent d’una Espanya plural, d’una Espanya constituïda per aquestes nacionalitats i per les regions que, al si de la nacionalitat històricament prevalent —la castellana—, es volgueren distingir (que podrien ser les actuals comunitats autònomes: Astúries, Cantàbria, Rioja, Castella-Lleó, Madrid, Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia).

En una Europa unida i en un moment històric en què el concepte «sobirania nacional» s’ha relativitzat, seria bo que les diferents nacionalitats pogueren ser visibles políticament, lingüísticament i culturalment al món i, particularment, a la Unió Europea. Amb el benentés que cap nivell de visibilitat política adquirit per qualsevol nacionalitat és excloent dels drets de les regions a assolir-lo, si ho desitgen.

UNA DIVERSITAT COMPATIBLE AMB DRETS MÍNIMS PER A TOTS I LA SOLIDARITAT ENTRE TOTS

La consecució d’aquesta Espanya plural seria com acatar, en un primer nivell, el principi de la Unió Europea de constituir la unitat en la diversitat. Un principi perfectament compatible amb dos més que també formen part del model europeu de convivència: el de la defensa de drets mínims (socials, polítics i econòmics) per a tots i el de solidaritat entre tots.

Pel que fa al primer d’aquests principis, cal dir que les lleis espanyoles haurien d’assegurar, doncs, les conquestes socials que hem fet entre tots els espanyols. El dret a l’educació, a la salut, ala seguretatsocial, com tantsaltres, ques’han configurat de manera particular ací per raons històriques, principalment per haver patit tots plegats una dictadura i haver transitat, també tots plegats, cap a la democràcia i la consecució d’aquestes conquestes. De tota manera, molt m’agradaria que aquest paper de l’Estat espanyol fóra ben aviat superat per lleis de caràcter europeu que humanitzaren i que donaren caliu social a la unitat econòmica i monetària que estem construint.

I pel que fa al principi de solidaritat, reconeguem que si l’Alemanya federal —per posar un exemple— ha estat extremadament generosa amb els estats del sud d’Europa, inclòs l’espanyol, amb els fons estructurals i de cohesió europeus, per què no ho han de ser les nacionalitats i regions espanyoles més avançades respecte a les més endarrerides econòmicament i socialment?

En altres paraules i en afirmatiu: les comunitats autònomes riques, com la regió madrilenya, igual com les nacionalitats basca, catalana, valenciana o balear, haurien de ser generoses amb les comunitats autònomes endarrerides, siguen regions com Extremadura o Andalusia, o nacionalitats com Galícia. Solidàries en el marc espanyol i en el marc europeu. Vist des d’ací, hem de convindre que nosaltres els valencians hauríem de saber distingir, i alhora sumar, doncs, el dret a la diferència i els deures de preservació de drets i de solidaritat.

LES URNES DICTEN EL FUTUR

Tot plegat, cal ser conscients que els valencians que pensem així no som, a hores d’ara, majoritaris en el nostre propi entorn social. En conseqüència, hauríem d’extremar les nos-tres habilitats de seducció política per tal de sumar efectius humans a la causa. Aquesta és una societat democràtica i només les urnes són les que poden dictar el futur.

Un futur que cal veure amb esperança si aconseguim fer entendre als nostres conciutadans que una València i una Espanya com les ací ressenyades no van contra ningú, sinó que són una expressió més profunda de la convivència democràtica, perquè els drets individuals i els col·lectius són igualment respectats. I també on la comoditat convivencial entre persones i pobles diferents és la regla d’or per a dissenyar el futur institucional del nostre entorn.

Aspirar, doncs, a ser considerats la quarta nacionalitat històrica de l’Estat espanyol és una cosa que els valencians ens devem a nosaltres mateixos i que la resta de pobles de l’Estat espanyol hauria d’entendre. Perquè, entre altres moltes raons, així les institucions plasmarien més adequadament la realitat històrica, lingüística, cultural, econòmica i social —en breu, nacional— que som.

Saó 288, octubre 2004