Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 7

Introducció

No hi ha cosa més efímera que allò que s’escriu a un diari. A l’endemà, tot és obsolet. Fins i tot, els articles d’opinió, que podrien perviure pel seu interès intrínsec, també cauen víctimes del diari del dia següent. Per això, els que practiquem aquest costum de compartir idees mitjançant les columnes periodístiques ens alegra oir dels lectors, de tant en tant, que seria bo de recopilar-les i de publicar-les com a llibre.

Doncs bé, això és el que té el lector a les mans: una selecció de textos de premsa (bandejant, entre altres, els dedicats a la memòria d’«homenots» i «donotes») escrits per un servidor en els darrers anys. És a dir, són escrits d’una època de maduresa vital. I això es nota. Ja ho crec que es nota. Segur que es vestien d’unes altres formes literàries —i no només literàries— en etapes anteriors de la meua vida. Segur, perquè fa molts anys que escric a la premsa.

La selecció dels articles respon a la voluntat d’incitar a la reflexió en alguns dels temes que ens afecten. N’han quedat fora d’altres que, potser, també tenia sentit d’incloure’ls, però el llibre tenia una limitació òbvia al respecte. Els que, finalment, s’hi han inclòs, han estat organitzats en apartats temàtics, tot i que el caràcter transversal de molts dels articles els possibilitaria de formar part de més d’un apartat.

Això dit, afegiré de seguida que, en llegir junts els articles, en preparar el llibre, me n’he adonat que hi ha una preocupació subjacent en tots ells. En realitat, una triple preocupació ben transparent: que guanyem tots plegats en llibertat i igualtat, que els valencians no desapareguem com a poble i que puguem deixar un món millor als nostres fills.

Em fa gràcia palesar que aquestes preocupacions —no vull dir «obsessions», però algú ho pot pensar— es concreten en reiteracions d’idees i de reflexions que no m’ho semblaven quan enviava els articles un a un als diaris. M’agradaria, però, que el lector posara atenció en la data de publicació i el mitjà en què es feia perquè això podria ajudar-lo a entendre les intencions que duia un servidor entre línies quan els escrivia.

He dit que feia temps que escrivia a la premsa. Fent un esforç de memòria, crec que d’això deu fer ja quaranta anys. Filant prim, potser els primer textos es covaren al semisoterrani de l’autoescola Senent, al carrer Colom de València, que feia de redacció de la revista Gorg, cap a la primeria dels setanta, quan encara no havia acabat la carrera. Hi anava en comandeta amb Amadeu Fabregat i Rafa Ventura. Abans, Josep Maria Soriano Bessó m’havia cridat esporàdicament per alguna col·laboració al setmanari Valencia-Fruits.

De tota manera, el fet més transcendental en això d’escriure a la premsa s’esdevé la tardor de 1972 quan una periodista que havia acabat la carrera a Madrid, de nom Maria Consuelo Reyna, ens cridà a tres joves economistes (Aurelio Martínez, Josep Maria del Rivero i jo mateix) perquè l’ajudàrem a renovar el diari Las Provincias. Filla de l’amo, volia fer el canvi sense estridències. Crearíem una secció setmanal, «Pulso económico», i atrauríem a més gent de la Universitat a col·laborar-hi.

Pensat i fet. Ens trobàrem així enmig de la famosa «primavera de Las Provincias», que tan bon paper va fer en el tardofranquisme i l’inici de la transició. Érem conscients del que fèiem, perquè hi esmerçàrem moltes energies i subtileses, però, potser, no tant de la seua transcendència.

Recorde moments ben interessants durant aquesta llarga primavera. Per a mostra un botó: quan un servidor intentava, per exemple, que el concepte Estatut d’Autonomia, allà cap al 1975, quedara negre sobre blanc a les pàgines del diari. Fou interessant comprovar que Maria Consuelo no es tancava ni de bon tros a la proposta però demanava que calia trobar una «excusa» adequada i que el concepte havia d’aparèixer en minúscula. Dit i fet. L’excusa la vaig trobar en una reunió d’economistes i geògrafs, la primera Reunió d’Estudis Regionals espanyols que es feia a Canàries, on se’n va parlar en alguna de les sessions. Naturalment, aparegué en minúscula perquè entrava en el preu.

El gir copernicà que el diari va fer el 1977 —del qual encara queden moltes explicacions pendents— ens obligà a molts a deixar de col·laborar-hi. Alguns dels articulistes que abandonaren el diari van trobar aixopluc en les publicacions alternatives, com Dos y dos (i Quatre, el seu suplement en valencià) o Valencia Semanal i, més tard, en els diaris El Diario de Valencia i Noticias al dia.

En el meu cas, la coincidència amb uns moments d’acceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de l’acadèmic (acabament de la tesi doctoral) m’impediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. L’estada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més —que no anul·lar, tot siga dit de pas— aquesta mena de col·laboracions.

El 1996, quan deixe l’últim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats d’escriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des d’Inversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.

Tornant al llibre, he de reconèixer que el material de què està composat, els articles que comprèn, són, en bona part, producte de les meues circumstàncies, com passa sempre.

En primer lloc, producte de les experiències personals compartides amb la família de Rocafort (amb el pare i el meu germà Paco, especialment: la mare morí sent jo un xiquet) i de Banyoles. També, lògicament, d’allò compartit amb els amics i les amigues i els companys i les companyes d’abans i de sempre, dels entorns familiars, de l’Escola Pia del carrer de Carnissers, de l’Equip Destral de Pizarro 14 (Ximo Mafé, VoroVerger, Juan Toboso, Ferran Verger, Juanjo Pérez Tortajada, Manolo López Estornell. . . ) o de les trobades a San Patricio i al café de la Seu o al Lisboa. Però també, per descomptat, de les experiències viscudes amb Hortènsia Moriones, Amadeu Fabregat, Rafael Juan, Adolf Sanmartí, Josepa Cucó, José Cuñat, Ana Romero, Rosa Serrano, Lourdes Bellver, Tere Villó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, Francesc Hernández i tants altres, com, per exemple, els pares, mares i mestres de l’Escola Gavina.

En segon lloc, de les discussions enriquidores amb Maria Consuelo Reyna o amb Eliseu Climent —junts i per separat—, però també amb Manolo Girona, Josep Lluís Bausset, Ramon Lapiedra, Raimon, Francesc de Paula Burguera, Josep Guia, Salvador Salcedo, Xavier Marí, Joan Josep Pérez Benlloch, Segundo Bru, Joaquín Azagra, Joan Romero, Pedro Ruiz, Emèrit Bono, Manuel Sànchez Ayuso, Ernest Reig, José Antonio Martínez, Josep Sorribes, Andrés García Reche, Alfons Llorenç, Xavier Ribera, Manolo Alcaraz, Antoni Ley-da, Martín Sevilla, Pere Miquel Campos, Jaume Avellà, Josep Vicent Boira, Hèctor Villalba, Pere Mayor, Paco Signes, Isabel Morant, Manolo Peris (a qui, per cert, dec el títol d’aquest llibre), Joserra García Fuster, Albert Taberner, Alejandro Mañes, José Maria Tomàs i Tió i un llarg etcètera.

En aquest sentit, és just valorar la immensa sort que he tingut en la vida d’haver pogut pensar i fer País junt amb la gent entusiasta i generosa en l’antic pspv i en el posterior recorregut dins del socialisme valencià unificat. Sense oblidar-me dels que, des d’altres posicions ideològiques, han pogut i volgut compartir amb mi les il·lusions de canvi social i nacional que desitge des de ben jovenet.

Incloc en aquest capítol també Lola Ausina i la candidatura renovadora i oxigenadora a la Junta Directiva de l’Ateneu Mercantil de València, tot i que no vam guanyar;la gent de la revista Nexe i l’incombustible Elies Seguí; de la Fundació Ernest Lluch (Salvador Almenar, Elvira Garcia, Vicent Llombart, Jorge Olcina, Salvador Salort, Antonio Escudero, Clementina Ródenas, Ferran Montesa, Daniel Gozalbo, Amàlia Nàcher, Ernest Nabàs i Ferriol Sòria, particularment); de la Càtedra Alfons Cucó —i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i la seua ànima, Joan de l’Alcàzar;i tants i tantes altres. Segur que me n’he deixat un bon grapat, perdó: són molts anys de rodar pel món.

I això, en la clandestinitat i en la democràcia, en les institucions i fora d’elles, en el Consell del País Valencià, la Diputació de València, la Conselleria d’Administració Pública amb el President Joan Lerma, les Corts Valencianes o l’Ajuntament de València. És a dir, en tots els espais col·lectius i de responsabilitat pública on he anant madurant com a ciutadà.

Com a economista i professor d’economia aplicada, he d’esmentar els meus col·legues espanyols i italians amb els quals he fet camí professional i dels que he après la poca economia que sé i amb els què —almenys, amb un bon grapat d’ells— hem acabat aplegant-nos en l’European Regional Science Association, i en les seues seccions italiana, espanyola i valenciana, o en la Asociación Libre de Economía.

Vull tindre, però, un especial record dels meus mestres, Ernest Lluch i José Luís García Delgado. També de professors com Jordi Nadal, Josep Fontana o José Luis Sampedro que m’han deixat una bona petjada intel·lectual. Com també ho han fet tants estudiants amb els quals he compartit l’aula i activitats para-acadèmiques. I tanta gent que m’han enriquit amb la seua curiositat insaciable en les innombrables xarrades i col·loquis que he tingut la possibilitat de fer al llarg i a l’ample del país.

Amb ells i amb els meus col·legues hem debatut de molts temes. Però, especialment, del caràcter de ciència social que té l’economia. De fet, com a professor d’economia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no m’agrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot d’esdevenir pensament únic. En el meu entorn, aquest pensament pren un tarannà proper al neoliberalisme i al neocentralisme espanyol.

Per exemple, quan emfasitzen la reforma laboral —que cal fer-la, per suposat— i no la millora de la productivitat com a palanca per eixir de la crisi. O quan menystenen que les nostres caixes d’estalvi hagen perdut la capacitat de decisió estratègica per unes SIP que la traslladen a Madrid. Perquè no sé si dirien el mateix si el trasllat s’haguera fet a Lisboa, a París o, fins i tot, a Barcelona.

Last but no least, amb els companys i companyes de la Facultat d’Economia de València, amb els/les de la taula del dinar a la cafeteria (des de l’època de Facultat a Blasco Ibáñez, amb Carme Alborch o Dulce Contreras com a referents, fins a l’actualitat amb José Honrubia, Victor Fuentes, Josep Maria Jordan, Isidre Antuñano, Paz Jordán, Lola Forés o Maria Labarta, entre d’altres); del meu Departament d’Estructura Econòmica, els joves i els no tan joves i del seu actual director, Cecilio Tamarit; i de tota la Universitat de València.

No seria just si no destacava ara i ací els companys i companyes que m’acompanyaren en la candidatura al Rectorat de març de 2010, que tan bon sabor de boca ens ha deixat malgrat perdre. Isabel Burdiel, Enrique Alborch, Amparo Oliver, Manuel Vàzquez, Lola Bargues, Enrique Sanchis, Maria José Reyes, Juan Luís Gandia, Josepa Cucó, Francesc Hernández, Ángeles Cuenca, gràcies! Elles i ells, i tots els Domingo García, Vicent Hernández, María José Vañó, Joan Hornos i Vicent Almenar que ens ajudaren a fer arribar el nostre missatge a PDI, PAS i estudiants, moltes gràcies!

Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en l’àmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far d’il·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».

En tot cas, si aquest llibre ha arribat a rams de beneir, es deu a la invitació que em féu de publicar-lo, fa ja molt de temps, Antoni Furió, molt abans de trobar-nos com a candidats rivals en les eleccions a Rector. Cal dir que Furió ha estat el director de Publicacions de la Universitat de València (PUV) que ha aconseguit posar aquesta editorial entre les de més prestigi dins el món universitari espanyol i llatinoamericà. A ell i a l’equip de PUV —particularment, a Gustau Muñoz que li ha posat ganes i intel·ligència— la meua més sincera mostra d’agraïment. També al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València pel seu ajut desinteressat.

Això dit, les meues darreres lletres d’agraïment han de ser necessàriament per al prologuista, Martí Domínguez, que no va dubtar a acceptar l’encàrrec i que, a més, ho ha fet —com es pot veure— amb tota la llibertat i sinceritat del món, que inclou evidentment sucoses crítiques, cosa que agraesc de tot cor.

En suma, L’ofici de raonar, de tantes connotacions pavesianes, tracta d’allò que tan bé s’adiu amb la meua doble condició de professor d’universitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que m’estime, però que m’agradaria millor

Vicent Soler

València i Rocafort (l’Horta), desembre de 2010.