Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 14

Açò no és Múrcia

Múrcia podria haver sigut terra valenciana, però no ho és. A pesar d’haver estat conquerida per Jaume I, les disputes territorials amb Castella van fer que Jaume II tancara un acord amb aquell regne, el 1305, per mitjà del qual el terme d’Oriola seria el més meridional del Regne de València. A l’«altra banda de la ratlla», els castellans van redoblar els seus esforços demogràfics per fer seues de veritat aquelles terres, de manera que, per exemple, del «més bell catalanesc del món» que, segons les cròniques, es va arribar a parlar allí, no en queda pràcticament res, només uns quants topònims geogràfics, un vocabulari divers —particularment de l’horta— i la petita zona del Carxe, on encara es parla valencià. Castella va jugar fort per fer-se amb un accés al Mediterrani i amb un port natural tan important com el de Cartagena, i ho va aconseguir. A més, va impedir així que la Corona d’Aragó poguera ampliar pel sud el seu territori en perdre la frontera amb terra musulmana. Els robustos edificis de la bella Lorca i de l’imponent Aledo testimonien el caràcter fronterer i castellà d’aquesta part del Llevant peninsular.

Molts segles més tard, en el XVIII, el cardenal Belluga va alterar l’ordre demogràfic i lingüístic a les terres del migjorn valencià en repoblar massivament la comarca d’Oriola amb gent majoritàriament murciana, després de l’expulsió dels moriscos i amb la finalitat d’aterrar moltes zones fangoses. No obstant això, no va alterar el sentiment d’identitat valenciana —d’estar d’«aquesta banda de la ratlla», de ser la capital meridional del Regne de València—, com ho mostren la litúrgia de la baixada de la seua senyera municipal, l’Oriol, els seus jutjats de l’aigua —com el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València—, el record inesborrable que l’Església de Sant Jaume va ser —i ha sigut— seu de les Corts valencianes i mil detalls que fan del molló fronterer amb Múrcia alguna cosa més que una relíquia històrica.

Amb tot, al Llevant peninsular s’ha pogut distingir clarament, des del segle XIV, dues zones ben delimitades. La septentrional, la valenciana, que per la seua història política i la seua identitat cultural i lingüística es constitueix com una nacionalitat diferent de la castellana; i la meridional, la murciana, que es constitueix com a regió castellana. Amb molts llaços entre si, però sentint-se respectuosament diferents. Històries paral·leles fins que, a partir dels segles XVIII i XIX, es planteja la creació d’Espanya com a estat nació, en el procés de la qual el nacionalisme dominant comet l’error, que encara paguem, d’identificar excloentment Espanya amb Castella. En terres de Llevant, la piconadora uniformista concreta aquesta identificació forçant la murcianització de la part septentrional. La substitució lingüística del valencià pel castellà tindrà un paper clau. Però no sols és la llengua. El conjunt de valors socials s’impregna de la nova identitat nacional (la castellanoespanyola). L’Església es mostra especialment lliurada a la causa, com ho proven la conducta de la majoria dels seus arquebisbes, des de Mayoral (que en el XVIII va prohibir l’ús del valencià) a l’actual García Gasco (que sembla tret del túnel del temps pel seu conservadorisme i el seu nacionalisme espanyol tan excloent, tan desvalencianitzador). Una conducta que va ser transcendental en èpoques en què l’Església era pràcticament l’única instància de culturització.

El joc de manipulació identitària arriba a l’extrem de convertir la denominació estrictament geogràfica de llevantins en el nou gentilici comú dels homologats valencians i murcians. Amb això, el gentilici de valencians queda només per als veïns d’una ciutat o, com a màxim, per als habitants d’un territori còmplice de l’uniformisme, la província. No és casualitat que una de les primeres reivindicacions del valencianisme polític va ser la de denunciar la denominació de llevantins, atesa la perversió de l’ús que en feia —i en fa— el nacionalisme espanyol. Per cert, sembla que aquests drames valencians importen ben poc als famosos acadèmics de la història capitanejats per Gonzalo Anes.

A les portes del segle XXI, l’Estat ha omplit el protagonisme social que abans tenien altres institucions, com l’Església, gràcies a la consolidació de l’Estat del benestar. En el nostre cas, aquest protagonisme correspon, en gran part, al nostre autogovern, a la Generalitat. Una Generalitat desitjada, entre altres motius, per a acabar amb un estat de coses, amb una inèrcia històrica que resultava letal per a la supervivència dels valencians com a poble. Val la pena recordar que, fa 25 anys, els 10 d’Alaquàs (deu valencians antifranquistes) eren detinguts i processats pel top (el tribunal de repressió política del règim) pel gravíssim delicte de lluitar per un autogovern que aclarira per sempre les boires sobre la identitat valenciana a l’horitzó democràtic que es conjecturava. Tot aquest llarg recordatori històric fa al cas perquè actualment tenim un president de la Generalitat d’origen murcià. I no deixa de ser lamentable que, atès que és un càrrec de caràcter tan emblemàtic (i voluntari), a diferència de molts dels seus paisans que han apostat per identificar-se amb la societat valenciana que els ha acollit, el senyor Zaplana haja sigut capaç d’assumir la seua alta magistratura com si res. Com si haguera accedit a la presidència de la Regió de Múrcia.

La seua obra més personal, Terra Mítica, ho defineix amb nitidesa perquè, lingüísticament parlant, sembla ubicada en terra murciana. És també el cas de la seua infraestructura més vociferada, l’ave, que sembla pensada més en termes de Sureste que de ComunitatValenciana, i per això la seua reticència a acceptar la proposta última de traçat del ministre Álvarez Cascos.

Almenys resulta simptomàtic que els nostres senyals d’identitat, començant per la llengua, els visca com un problema, no com un tresor que cal recuperar. I que una de les seues principals «preocupacions» polítiques siguen els ciutadans i les ciutadanes que lluiten per rescatar la valencianitat de la nostra societat. Els/les satanitza amb una desimboltura només concebible en algú que no s’identifica, ni de bon tros, amb el destí de la nostra terra. Els improperis, en aquest sentit, que han eixit dels seus llavis i dels dels seus epígons fabres, giners, font de mores i la resta la primavera passada van ser antològics. I no cal dir res sobre la seua obstinada negativa a aprendre a parlar en valencià. No és, potser, l’únic cas al món d’un president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president? Només faltava l’aquelarre nacionalista espanyol del seu partit a San Millán de la Cogolla per donar-li més ales en aquesta obstinada despreocupació per la salut del valencià.

Sens dubte, Múrcia és una terra càlida pel clima i per la gent. És una terra envejable pel dinamisme de la seua economia, sobretot del sector agroalimentari. És una terra pletòrica de bellesa i de varietat del paisatge, des de la serra d’Espuña fins a la vall morisca de Ricote, sense esmentar tants altres llocs tan atractius de terra endins i també de marina, inclosa la preciosa Cartagena natal del nostre president. Però, caldrà recordar al president Zaplana que, des de principi del segle XIV, açò no és Múrcia?

El País, 5/9/2000