Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 20

El centre liberal valencià

El partit que ens governa està esforçant-se per presentar nova cara davant la ciutadania. A la Moncloa, el canvi de Miguel Ángel Rodríguez per Piqué és paradigmàtic. Sembla que la caiguda del dòberman Cascos apuntala l’operació. Aznar, des de les Platgetes, sembla decidit a desprendre’s de l’estil i les formes de dreta dura que han caracteritzat el seu govern des del principi. Que l’operació els isca bé i que la ciutadania els compre el nou producte, això caldrà veure-ho. Les enquestes per ara són d’una crueltat esbalaïdora: mai un govern amb l’economia tan de cara havia tingut tants problemes per a alçar el vol de la credibilitat. En terres valencianes, l’operació sembla més difícil. Tan sols el pacte lingüístic s’emmarca en una estratègia coincident amb la de la Moncloa. Però, fins i tot en aquest assumpte, la falta de convenciment i de ganes d’acabar la baralla per part de la premsa afí a la Presidència de la Generalitat hauria d’inquietar els qui desitgen el canvi d’imatge. En els altres assumptes, en el fons i la forma, el «centre liberal» no es veu enlloc. El sectarisme i la mala educació suren d’ací i d’allà. Els seus portaveus són incapaços de resistir-se a l’insult quan algú discrepa. Els grups d’interessos s’han apoderat de la situació. Els enfrontaments comencen a fer forat a les entranyes del partit. Com a exemples pròxims, hi ha les discussions urbanístiques entre ajuntament i Generalitat a la ciutat d’Alacant o l’esborronadora lluita —també entre ajuntament i Generalitat— en el procés de nova concessió de les aigües potables a València, per no parlar de temes patètics com el de l’aeroport de Castelló. El vell clixé d’una dreta que viu per al negoci no sols no s’ha desterrat al nostre país, sinó que els valencians assistim sorpresos al seu cultiu sistemàtic fins i tot en els projectes que podrien ser bandera unitària, com el de Terra Mítica. Són comportaments de dreta antiga. Aquella que usa i abusa del pressupost i del patrimoni públic. Es troben lluny els eslògans liberals de reduir la grandària i la intervenció de l’Estat que es plantejava quan s’estava a l’oposició. Ara, l’Estat és omnipresent: en les subvencions, en les ajudes, en les privatitzacions, en les entitats financeres. Els responsables de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, des d’una discrecionalitat fora de seny, premien els bons i castiguen els roïns. Com feien els seus pares en el règim anterior. Però la petita gran diferència és que ara funcionen les urnes cada quatre anys. Hi ha pressa. Tanta, que es perd ben sovint la discreció. Massa evidències per a contrarestar-les només amb campanyes d’imatge o amb simples rentades de cara. El problema té un impacte profund. Parlem de l’opacitat en l’ús de més d’un bilió de pessetes que es manegen a les administracions valencianes, parlem de tolerància, parlem de pluralitat a la ràdio i la televisió valencianes, parlem de mil promeses incomplides. Costa pensar que amb acabar la N-III per Contreras n’hi ha prou. Sincerament, creiem que el president Zaplana fins i tot ho té més difícil que el president Aznar per convèncer la gent que representa el centre liberal.

El País, 13/8/1998