Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 22

Absències de Zaplana

Un president tan omnipresent, que el mateix està a la llotja presidencial en el partit Espanya-Iugoslàvia com participant en qualsevol acte de medio pelo en Madrid, va fer sentir la seua absència (i la de tota la seua gent) al paranimf de la Universitat de Valencia quan la commemoració dels vint-i-cinc anys de la detenció dels deu d’Alaquàs.

Aquesta absència expressa amb nitidesa que l’abisme que va obrir el polític segovià Abril Martorell al bell mig de la societat valenciana, a finals dels setantes, encara no ha desaparegut. Que la nostra dreta no és partidària dels grisos, sinó dels blancs i negres, dels vencedors i dels vençuts.

Que el seu sectarisme, gens centrista, els impedeix valorar que la institució que usufructuen, la Generalitat, fou el motiu pel qual foren empresonats i processats davant el top (el tribunal de repressió política del franquisme) els deu antifranquistes que, com a referents d’una època i d’unes actituds, eren homenatjats al paranimf.

Però, és clar, al senyor Zaplana li pot interessar creure —i fer creure— que això de la democràcia i de l’autogovern fou una fruita cultivada amorosament per demòcrates i autonomistes de tota la vida, com els torcuatos fernández mirandas o els martins villas, dels quals ell se’n sent hereu. És a dir, que els que reprimien i tancaven en la presó a la gent com els deu d’Alaquàs són els pares del present. Per això, segurament, ignora els qui poden ser testimoni del contrari, per això no va anar al paranimf.

Mal assumpte aquest de re-escriure la història. Perquè sí que va haver-hi una dreta democràtica i valencianista i aquesta dreta va estar al paranimf sense cap complex. La dreta de Vicent Ruiz Monrabal, de Joaquim Maldonado, de Josep Maria del Rivero, de Vicent Diego, la dreta de la Unió Democràtica del País Valencia (udpv), el partit demòcratacristià que convergia amb els deu d’Alaquàs. O la de Joaquín Muñoz Peirats, Josep Lluís Barceló o Paco Burguera, que foren devorats, dins de la ucd, pel monstre d’intolerància que va crear el polític segovià adés esmentat.

Però sembla que el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, s’inscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa d’inofensiu dependent de la quarta planta d’El Corte Inglés (i que ens dispensen aquests magnífics professionals del comerç). Estem convençuts que Ruiz Gallardón —per posar un exemple que sabem que el molestarà— sí que hauria estat al paranimf.

I no creiem que aquesta adscripció política li vinga per profundes conviccions ideològiques. Més aviat es tracta del contrari. Ell lidera un món, el de la dreta local, sense tradició antifranquista (a diferencia d’una bona part de la basca

o de la catalana o de la pròpia udpv) i senzillament fa seus els valors d’intolerància i exclusió que caracteritzen aquest tipus de dreta i que Abril Martorell va saber instrumentar de manera hàbil.

Simptomàticament, el règim de terror i de llistes negres que té establert entre les gents que es relacionen amb la Generalitat —confederacions empresarials incloses— va concretar-se en altres moltes absències al paranimf, fins i tot d’alguns que els hi hauria agradat acompanyar els deu d’Alaquàs i el públic que omplia, de gom a gom, el paranimf i que, com molt bé va dir l’Ernest Lluch, eren perfectament intercanviables amb els homenatjats.

Levante-EMV, 29/6/2000