Читать книгу L'ofici de raonar - Vicent Soler Marco - Страница 13

Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians

A Eduardo Zaplana el legitimen les urnes. A Eliseu Climent el legitimen la capacitat de convocatòria al carrer i la defensa incansable de la nostra llengua i la nostra cultura. Però tots dos viuen als extrems d’un possible acord que cicatritze les ferides del conflicte civil valencià i que permeta mirar el nostre futur com a poble amb esperança. Zaplana és un nacionalista espanyol tradicional. No tant pels seus orígens murcians —que també— sinó perquè no ha fet cap esforç per valencianitzar-se —més enllà de la cosa folklòrica, que no està malament— i té tots els tics típics dels nacionalistes dominants: ignora o criminalitza els qui no pensen o senten com ell. Ací el tenim de president cinc anys i no s’ha dignat aprendre la llengua pròpia dels valencians. Tot un símptoma, però no l’únic.

Eliseu és un nacionalista pancatalanista tradicional. No tant pels seus orígens de lluitador antifranquista i, per tant, de radicalisme ideològic —que també— sinó perquè no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el porta a un gueto d’or, però un gueto al capdavall, al si de la societat valenciana. Ací el tenim convocant cada any les setmanes culturals i els espectacles musicals més dignes que puguen imaginar-se i el personal sense fer-ne cas. Tot un símptoma, però no l’únic.

Entre aquests dos extrems ha d’haver-hi un ampli espai perquè la majoria dels valencians puguem conviure sense traumes i fins i tot conciliar anhels i projectes comuns que ens permeten tenir un lloc digne en l’Europa del segle XXI. Aquest acord és imprescindible si volem sobreviure com a nació, com a col·lectivitat diferenciada, perquè si la mundialització uniformista que vivim inquieta cultures i nacions fortes com la francesa o la castellana, amb estats i poders sòlids que les protegeixen (el francès i l’espanyol), com no ha d’inquietar-nos als qui no tenim tot això?

La Unió Europea acaba d’iniciar una campanya de conscienciació europeista amb el lema «Europa unida i diversa». Un lema preciós que podria anticipar-se per al cas d’Espanya. De fet, l’Espanya plurinacional podria ser un camp d’experimentació extraordinari per a valorar la importància de compartir projectes respectant les diferències internes; és a dir, conviure en una societat democràtica on els valors de la tolerància i el respecte a la diferència siguen imprescindibles.

Davant d’aquest ideari, hi ha els nacionalismes excloents. En el cas espanyol, el principal obstacle és, sens dubte, el mateix nacionalisme espanyol. Com a contrapunt, em va agradar escoltar Eliseu, a la plaça de bous de València, parlar d’un nacionalisme integrador i tolerant enfront dels excloents. I va ser bonic veure com prenia forma immediatament aquesta visió en el magnífic espectacle de Lluís Llach, Germania 2007, en què la presència de la cantant cubana Lucrecia va enlluernar el públic.

Llàstima que unes poques malànimes —com passa en les grans concentracions de públic, per exemple durant les Falles, i no per això es criminalitzen les Falles— van torbar aquell ambient de tolerància amb destruccions de mobiliari urbà. I que, a la plaça de bous, grups minoritaris imposaren crits polítics a una majoria que es limitava a callar educadament. És bo recordar ara que la pluralitat democràtica també rau a no passar de la ratlla i no incomodar el teu veí de seient. O és que, potser, alguns dels qui cridaven no van escoltar Eliseu i també s’alineen en la versió excloent del nacionalisme?

En el fons, el primer treball que cal fer és la pràctica sistemàtica de la tolerància i el respecte pel discrepant. És tan legítim estar a favor dels Països Catalans com estar en contra. No ens empassem l’argument de l’antic líder de Falange Española i actual president de la Diputació de València, Ferran (perdó, Fernando) Giner, segons el qual això dels Països Catalans és inconstitucional. L’única cosa que no permet la Constitució és la federació de comunitats autònomes i la majoria dels qui fan servir això de Països Catalans es troben més prop d’una idea semblant a la de la Hispanitat que a la de l’antic Imperi espanyol. Però, encara que es defensara la unitat política dels països esmentats, més inconstitucional seria impedir la llibertat d’expressió. Perquè la llibertat d’expressió és un principi constitucional substantiu, i l’impediment de la federació de comunitats autònomes, no.

Però, òbviament, la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant del problema principal: la desvalencianització del nostre país. Entenc que Zaplana l’alimente, però no ho entenc tant en Eliseu, després de tants anys. L’argument de sumar forces entre catalans, valencians i baleàrics, enfront de l’uniformisme cultural que ens envolta —tal com ho va expressar el líder d’Acció Cultural a la plaça de bous—, no és fonamental: els valencians ja som més de quatre milions, molts més que els irlandesos, per posar-ne un exemple.

Allò més important —i prioritari—, des del meu modest punt de vista, és rescatar l’orgull de sentir-se valencià, cultivar l’autoestima, proposar metes col·lectives comunes, compatibles amb la pluralitat ideològica i de sentiments que ens caracteritza. Resistir-se a la substitució de la identitat valenciana per l’espanyola (la dels nacionalistes espanyols, és a dir, la castellana), perquè empobreix la riquesa identitària d’Europa i del món a canvi de res, més ben dit, a canvi d’afavorir exclusivament els interessos parasitaris de les estructures de l’aparell estatal espanyol. En definitiva, tenir un projecte polític —i nacional— particular per al poble valencià.

Naturalment, aquest valencianisme polític no ha de ser incompatible amb acords culturals i d’un altre tipus amb els altres països que comparteixen el nostre domini lingüístic (Catalunya i les Balears, fonamentalment, cosa que la Constitució vigent permet), com es fa normalment amb els països castellanoparlants d’Amèrica Llatina, als països de parla portuguesa, als de llengua alemanya, entre Flandes i Holanda, a la Francofonia o a la Commonwealth. Ni tampoc amb la necessària solidaritat amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa. A qui molesta un plantejament d’aquest tipus? No pot ser un lloc de trobada de la majoria dels valencians que es troben entre Zaplana i Eliseu? No podríem donar-nos per satisfets si, al final, també s’apuntaren a aquest projecte els mateixos Zaplana i Eliseu?

Els beneficis per al conjunt dels valencians serien immensos. Per començar, generaria una sinergia en l’acció política de les institucions valencianes que faria que Madrid i Brusselles no podrien ignorar-nos mai més, més enllà de la broma aquella del «poder valencià». I, per descomptat, seria l’única manera d’assegurar l’existència del poble valencià per moltes generacions.

El País, 10/5/2000