Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 11

Alcmeó de Crotona fou el metge grec més important d’entre els anteriors a Hipòcrates (segle V aC), sobre el que va tenir influència. Realitzà investigacions empíriques i practicà disseccions animals. Pot ser considerat el primer metge científic.

Després del període de la medicina màgica, empírica i sacerdotal de la Grècia antiga, Alcmeó escriu el primer text mèdic en el qual es prescindeix del pensament màgic i de tota mena d’empirisme, i s’observa un pensament racional i fisiològic. Amb aquest llibre s’inicia el que després serà la medicina occidental.

Pertanyia a l’escola pitagòrica, amb la qual compartia la idea que l’equilibri o l’harmonia de les parts de l’organisme constitueix la base de la salut. La malaltia seria resultat de la pèrdua d’equilibri entre les qualitats i les parts. Defensà que la malaltia es produeix com a conseqüència d’un desequilibri entre principis oposats (humit i sec, càlid i fred, amarg i dolç).

Fou el primer a assenyalar que el cervell era el centre vital de l’organisme, i no el cor, com considerava la majoria dels seus coetanis. Les seves exploracions funcionals sobre els diferents sentits li van permetre elaborar una teoria segons la qual el cervell era el centre i coordinador de les sensacions. Així doncs, el que avui coneixem com a sistema nerviós era una xarxa de passatges pels quals passaven les sensacions, que arribaven a l’organisme a través d’uns quants òrgans sensorials i després eren transportades al sensori ubicat al cervell.

Les seves disseccions li van permetre constatar que de forma invariable les venes estaven plenes de sang i les artèries buides, per la qual cosa proposà que per les artèries hi circulava aire i per les venes, sang, una idea que es va mantenir vigent fins als treballs de Galè (c. 130-200 dC).

Fou un dels primers d’explicar fisiològicament el son. Es preguntà si la consciència i els estats de vigília o son depenien de variacions en la circulació cerebral. Creia que el son succeïa quan els vasos del cervell eren plens i que la vigília venia quan la sang es retirava del cervell.

Contribuí al coneixement anatòmic amb descripcions detallades dels nervis òptics i la tràquea. Després de dissecar l’ull i demostrar-ne les connexions amb el cervell, va concloure que el globus ocular contenia aigua i foc.

Va criticar la creença comunament acceptada en el seu temps que el semen s’originava al cervell. Creia en el paper actiu de la femella en l’embriogènesi, en un moment en què era considerada habitualment com un element que rebia de manera passiva el semen masculí.

Creia en la immortalitat de l’ànima de tots els éssers vius i, fins i tot, dels astres.