Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 14

El coneixement de les plantes com a recurs per guarir les malalties es remunta a la nit dels temps. Els assajos amb les virtuts curatives de diferents espècies vegetals degué ser una pràctica habitual, els resultats dels quals es transmeteren d’una generació a l’altra, i constituïren un arsenal d’informació que ha arribat fins als nostres dies.

Probablement una de les primeres recopilacions d’aquests coneixements la trobem a l’obra De materia medica, de Dioscòrides Pedaci, metge grec que viatja per tota la Mediterrània oriental acompanyant les legions romanes, cosa que el posà en contacte amb les pràctiques mèdiques de molts pobles, i en recollí les fórmules i preparats terapèutics.

Aquest llibre, en el qual se citen més de mil drogues naturals amb virtuts medicinals, profusament traduït, va esdevenir un referent constant per a generacions de metges i sanitaris en general durant més de mil cinc-cents anys.

L’obra estava constituïda per diverses parts o llibres independents. El primer estava dedicat a les plantes que produïen olis aromàtics i als ungüents que s’hi feien. El segon, als animals, als productes lactis i als cereals. El tercer i el quart parlaven d’altres herbes, llavors i rels, mentre que el cinquè era dedicat als vins i a alguns minerals. En traduccions posteriors s’hi afegí un sisè llibre que parlava dels verins. El text no es limitava a un repertori de principis actius, sinó que també incloïa consells per a la preparació i dosificació dels remeis proposats i sobre els tractaments de malalties concretes.

L’anomenada del llibre el va fer popular. Se’n van fer moltes transcripcions, algunes de les quals bellament il·lustrades, i el text va ser present en molts obradors de moltes generacions d’apotecaris d’arreu.

El primer exemplar d’una traducció llatina va aparèixer l’any 1478 i durant el segle XVI es van arribar a fer 49 reimpressions d’una mateixa traducció llatina. El text va entrar en el món acadèmic i va esdevenir una referència bàsica de la botànica mèdica de les facultats de medicina europees fins ben entrat el segle XVIII.

Molts herbolaris i partidaris de la medicina natural continuen considerant Dioscòrides, amb totes les actualitzacions necessàries, un referent útil en l’elaboració de remeis naturals, cosa que posa de manifest la vigència dels principis curatius d’origen vegetal com a agents terapèutics que cal tenir en compte.

I és que el nostre naturalista, guiat per l’experiència i la pràctica quotidiana, apuntà ja en el seu temps tota una sèrie de virtuts medicinals de moltes plantes de les quals s’ha provat l’efectivitat i estan científicament documentades. Tot un exemple de la importància de la saviesa popular.