Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 17

Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en l’estudi de l’Alcorà —a deu anys ja se’l sabia de memòria—, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, l’astronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en l’accés a les fonts de coneixement. Després d’una vida d’estudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina, obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.

En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures d’higiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on s’hi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.

Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. S’estableix que la tuberculosi era contagiosa i s’insinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en l’aire i en l’aigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon s’hi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de l’ull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a l’època. Fruit d’una gran capacitat d’observació, també s’hi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. S’hi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.

El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a l’època del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon, a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits d’alimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una “higiene” mental, una actitud, una manera d’entendre el món que no fos bel·ligerant amb l’equilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon d’Avicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, l’art de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.